El Barranc Blanc

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Molta,

  Llig allò que diu Valentí Puig sobre la importància de portar corbata. La corbata, per Puig, és conservar o tenir la memòria de les classes mitjanes, de la petita burgesia, amb els valors associats. No he portat mai corbata, ni tampoc mon pare, ni el meu avi. M'hauria de retrotraure a un rebesavi que va exercir l'advocacia a finals del sXIX i principis del XX.  De tota manera, el to de Puig em captiva. És com quan escolte les veus rogalloses dels matinals de les ràdios conservadores. La queixa em provoca un escenari de confort i seguretat. La corbata se'n va i amb ella se'n van les formes i els costums però la nostra casa és la queixa i la  por a perdre tot allò que coneixem.  Puig és un gran analista però al meu entendre poc valorat. Estem immersos en el relat del progrés i tot allò que tinga a veure amb les nostàlgies és rebut d'una manera deficient. A més,  la intel·lectualitat,  perquè siga ben valorada, ha de ser d'esquerres. Ja no es poden dir algunes co

          “ L´unica causa de la infelicitat humana és que no sabem quedar-nos quiets a la nostra habitació”. Ho diu Pascal als seus Pensées .  Dies passats a Bari. Darrer dia. Escric des de la cafeteria de la llibreria Feltrinelli.   “ Prima tu prendi un drink, poi il drink he prende un altro, e infine il drink prende te.”  La cita impresa a una de les columnes de la llibreria és de Francis Scott Fitzerald.  Les parets són plenes de cites, de fotografies. Els italians són mestres en la construcció d’escenaris. El barroc és un escenari que s’autocontempla, un subratllat de l’escena. A l’Itàlia del sud, el barroc és fonamental per entendre el present; la corrupció, l’estat de les carreteres, l’esperit narcisista, l’estat de la religió, del catolicisme, la producció d’orichetti, etc, etc. A Itàlia hi deu haver més botigues de roba per cap que a cap altre lloc del món. La necessitat de produir estètica ja no es mostra a les edificacions, sinó que  es concentra

        -¿Dónde has estado de viaje? - En los Balcanes - ¿Y qué tal? - Muy bien. Sorprendente. - ¿Hay mucho de la guerra?     Es una conversación que mantuve con una amiga después de regresar de un viaje de quince días por Albania, Macedonia del Norte, norte de Grecia, Kosovo y Montenegro. El prejuicio es el inicio de cualquier viaje y el turista viaja para confirmarlo. En una segunda parte de la historia requiere una voluntad para cambiar este prejucio inicial y darle nueva forma, de modo que quede como un espectro desdibujado bajo las experiencias e informaciones nuevas. Pero no es una cosa de mi amiga. Mi mochila inicial también tenía la ligereza de esta aproximación básica. Además, a la mayoría de Europeos que hoy tienen entre 40 y 110 años les funciona a la perfección el trinomio Balcanes-Yugoslavia-guerra. Entre ellos, los de más de 60 hablarían todavía de Yugoslavia al referirse a la zona en lugar de utilizar los nombres de las distintas repúblicas en las que ha der

          Kosovo declarava la seua independència de Sèrbia de forma unilateral el 17 de febrer del 2008. Espanya no reconeix la República de Kosovo. Els catalans podrien aprendre. Kosovo és al cor geogràfic dels Balcans. Kosovo era i és al cor del mite de la Gran Sèrbia. El fet és que hui els Serbis a Kosovo són una minoria, un 10% minvant. A més, després de les guerres i de la independència viuen en una situació molt incòmoda, gairebé assetjats.                       Ens hauríem quedat més temps a Prizren. Els carrers plens, el petit rierol que travessa la ciutat, la visió del castell enaltit en l’horitzó, les siluetes de les mesquites amb la llengua de fidels que descendeix les escales després de l’oració. La pau relativa que el turista veu ens invita a quedar-nos, però hi ha un programa que hem de complir. No som viatgers, som turistes. Estem sotmesos a un programa; el nostre temps està comptat. El temps per a nosaltres no és cap abstracció, és una xifra exacta: u

     - On heu estat de viatge? - Als Balcans - I què tal? - Molt bé. Sorprenent. - Hi ha molt de la guerra?    És una conversa que vaig mantindre amb una amiga per telèfon després d’haver tornat d’un viatge de quinze dies per Albània, Macedònia del Nord, nord de Grècia, Kosovo i Montenegro. El prejudici és l’inici de qualsevol viatge i el turista viatja per confirmar-lo. La segona part requereix una voluntat per canviar-lo i donar-li nova forma, de tal manera que el prejudici inicial quede com un espectre desdibuixat davall les experiències i informacions que hem acumulat. La meua motxilla inicial també tenia la lleugeresa d’aquesta aproximació bàsica . Però la meua amiga i jo no som elements aïllats. La majoria d’Europees que hui tenen entre 40 i 110 anys funcionarien en  el trinomi Balcans-Iugoslàvia-guerra. Entre aquests, els de més de 60 parlarien encara de Iugoslàvia en referir-se a la zona en lloc d’emprar els noms de les diferents repúbliques en què ha deri