El Barranc Blanc

      Llig Vinyoli i en Vinyoli entenc Rilke. Però Rilke és un personatge del Nord, ¿un moralista?. Rilke sabia ben poc de les nostres escenes de platja bigarrades i llampants inventades pel turisme de masses. Vinyoli les descriu però implementa el significat festiu i estètic i el contrasta amb la por que “feineja per la platja”. “ He tremolat davant aquests misteris” diu a l’últim vers de PLATJA. “ No tinc escapatòria” diu al final de VACANCES A LA PLATJA. Els poetes són gent trista  que  sovint es suïcida. Alguns altres, per evitar els efectes de l’excessiva consciència beuen en excés o fumen o consumeixen o s'injecten substàncies. Albert Roig salva Vinyoli, entre altres poetes,  de la seua foguera personal a “Posseïts”. Per altra banda hi ha alguns poetes oficials i de t raje amb corbata, avorrits i profusament premiats. Albert Roig assenyala  l’Àlex Susanna. No se n’amaga.  L’acusa de convergent, de pujolista, de mal poeta. Però t...

   El passat mes de juny d'aquest 2013 es va presentar el llibre “Donzelles de l'any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans” a Agost (l'Alacantí), el poble on va nàixer una de les editores i promotores del llibre, Noèlia Díaz Vicedo. Sorprenentment, la casa de la cultura es va omplir de gent majoritàriament no acostumada a circular en carreteres poètiques i l'acte va trencar l'atonia literària del poble i es va fer evident que la poesia pot tenir un gran poder a l'hora de canviar consciències. He de reconèixer que en un primer moment em va sorprendre el títol. Ara que he tingut temps de repensa-lo, he conclòs que les paraules “Donzelles” i “2000” formen una combinació interessant en rebolcar la tradició trovadoresca de “donzelles” dins d'un univers que fa anys semblava quasi gal·làctic i de ciència ficció i que hui és una realitat manifesta. El 2000 ha deixat de ser futur per esdevenir realitat i projectar-se en propostes...

Dona Obdúlia de Montcada, dels Montcada de tota la vida, reina de l'illa, tot i que només per connivència social, es mor irremeiablement. La cambra on el cos magre de la vella dama comença un periple que la portarà irremissiblement cap al deteriorament, i més enllà, cap a la descomposició total, esdevé una plaça pública, un mercat de la carn, on allò més representatiu de Ciutat s'hi aplega en so d'homenatge, guiats pel deure i també per una intel·ligència més antiga, de rèptil, molt anterior als costums que es consideren bons. La lent de l'autor capta l'escena amb personatges i gestos magnificats per l'ús i la pràctica de virtuts i pecats capitals. M'ho he passat bé tornant-la a llegir. Dona Obdúlia de Montcada, dels Montcada de tota la vida, és una moribunda perenne, una curiositat estrambòtica i poc confortable.

Les llomes s'estenen romes sota el cel blavíssim i  després d'un hivern inusualment plujós es permeten la gosadia d'injectar un verd ascètic i net als espartars que floreixen. Ho veig des del menjador de ma casa mentre m'imagine els escorrims d'aigua darrere de les ribes del Barranc Blanc i el silenci em regala una pau quasi espectral: pura meditació. Ho tenia clar; aquestes vacances eren per a descansar. Això no vol dir no fer res sinó passejades llargues pel camp, lectures assossegades i assaborides, converses amb amics i familiars amanides amb tes i algun que altre cubata.... Els escenaris de les meues estades al poble són variats però tenen la seu central al menjador de ma casa on sec a la butaca i faig ullades ara per la finestra, ara cap als gravats que pengen a les parets o cap als objectes de ceràmica que emplenen les lleixes i que ja fa dies que m'han dit prou, que ja estan cansats de competir per l'espai. També els llibres se...

 Quan ahir a a tarda vaig eixir de l'estació de Passeig de Gràcia per anar a la presentació del poemari Les ciutats ocasionals de l'amic poeta Ricard Mirabete feia bò. L'hivern comença a instal·lar-se còmodament dins de la memòria que fuig i els dies de primavera incipient enceten un oblit de la ciutat que va ser. Jo mateix vaig obrir les portes d'aquest oblit en la passejada de deu minuts fins a la llibreria Bertrand de Rambla Catalunya. Perquè viure és això, començar a oblidar, retenir ben poc, continuar, o com a molt, ensopegar i tornar a alçar-se. A cada moment marginem les memòries d'allò que passa al nostre voltant i la pedra de la ciutat que habitem, sempre casualment, queda entelada per milers d'històries que hem aprés a desatendre. Ens movem, passegem, badem pels carrer, veiem  però poques voltes deixem que la mirada glopege les escenes a través de les quals passem sense deixar ni acceptar cap empremta. Cal el coratge del poeta que desperta la consc...

“El cónsul de Sodoma”, la pel·lícula que retrata el poeta Jaime Gil de Biedma, ha alçat polseguera. Les declaracions de l'escriptor Juan Marsé desqualificant el film de Sígfrid Monleon manifesten una agror fora de mida que hem porten a preguntar-me on és que li ha picat la puça. Un altre poeta, Juan Antonio de Villena, la qualifica de digna. Jo, que no pretenc arribar-li ni a un ni a l'altre a la sola de l'espardenya, la recomanaria com una història que m'ha tocat molt endins i que m'ha convidat a reprendre i rellegir alguns dels seus poemes. No hauria entrat en la polèmica malcarada del Marsé si aquesta no m'haguera dit res. Qualifica la pel·lícula de "grotesca, ridícula, falsa, inverosímil, sucia, pedante, dirigida por un fallero incompetente y desinformado, mal interpretada, con diálogos deplorables". I de tota aquesta retaïla és això de “fallero” que m'incomoda. Només li haguera calgut afegir allò de “fallero maricón” per a c...

Provoca una felicitat estranya i autocomplaent trobar històries que t'expliquen coses de tu i del teu entorn. Però, què té a veure un vell malcarat , antipàtic i tancat en el seu món reduït pel seu Gran Torino del 72, les memòries de la Guerra de Corea i un garaig que sembla un museu on totes les eines estan col·locades amb un ordre estricte i essencial amb un home com jo en la seua còmoda trentena, que l'únic contacte amb el món de l'automòbil és un carnet rebregat al fons de la cartera, que no sap penjar un quadre i que el més a prop que ha estat d'una guerra han estat les diverses manifestacions antibèl·liques i marcadament antiamericanes a les que s'ha acostumat a assistir des dels anys universitaris? És en el meu entorn on hem de trobar les semblances?.La clau me la va donar l'escena on Walt Kolawski neteja els seu Gran Torino del 72 amb una concentració inusitada i com si en l'acte li anara més que la vida la seua raó de ser. El meu avi té ara 8...

Tinc a les mans una segona edició de "Campos de Níjar" de Juan Goytisolo. L'any de l'edició és el 1960 i incorpora les fotografies de Vicente Aranda i un petit planell de l'àrea on hi ha, marcat amb fletxes, l'itinerari del viatge que van fer per la zona que hui coneixem com el Cabo de Gata. Al seu llibre autobiogràfic "En los reinos de Taifa", l'autor fa uns apunts breus sobre el procés de producció del llibre de viatges.Diu: " en agosto de 1958 y marzo de 1959 regresé sin Monique a Almería, exploré a pie, en camión y autocar la conmovedora región de Níjar y al concluir en París el manuscrito del libro- condensado en un viaje, por razones de eficacia narrativa, los lances, incidentes y encuentros acaecidos en diferentes itinerarios-, escudriñé aún en automóvil toda la zona para fotografiar con el director de cine Vicente Aranda los lugares descritos en el relato". Sovint, algú questiona aquesta preferència per viatjar a llocs on la...

El darrer dissabte de juny l'amic Ferran ens convidava a un arròs al forn a la casa que té al raval de Barcelona, tocant a Joaquim Costa. Desprès que s'unflara l'arròs al mondongo, ens vam esbotifarrar al sofà d'Ikea presos d'una digestió de hienes .  En despertar de la primera becadeta,  l'amfitrió proposa que vegem una pel·lícula que havia aconseguit de no sé on i l' únic atractiu de la qual (i no és poc) semblava ser que eixia l'Ovidi Montllor. Vam accedir sense massa entusiasme i amb una dosi d'escepticisme important. Pel caire que va prenent el discurs i pel simple fet que un film de l'any 76 em puga moure a escriure  aquestes ratlles es pot endevinar que com a mínim em va fer esmolar els sentits i adreçar l'esquena  contra el respatller. La pel·lícula és "La siesta" de Jorge Grau, i ens transporta a aquell ensopiment moral de sobretaula  en què vivia ancorada gran part de la societat espanyola als anys setanta, després de la...