El Barranc Blanc

        Passem dos dies a Vilafamés. Coneixem el Museu d’Art Contemporani. Coneixem l’obra de Clàudia de Vilafamés. El poble és una evidència discreta i harmònica nascut de la pedra vermellosa del rodé i d’una constància adherida a la voluntat de sobreviure. La resta ha sigut, probablement, fruit de la casualitat, de la coincidència; l'atzar és una manera  d’explicar molts fenòmens. Tot ha resultat en la creació d’un segell artístic i turístic discret i amable a l’interior de Castelló, entre l'alé de les muntanyes al tos i la mirada clara de les valls que porten a la mar.     L’única obra de Clàudia que s’exposa  al MACVAC és de dimensions importants. Ocupa la paret lateral de la primera sala.  Hi ha una forma trapezoidal formada per dues cordes amb un nus als extrems. Hi ha vint-i-dues pomes col·locades al mig a mode de composició.  Cada una de les vint-i-dues pomes mostra un perfil diferent amb  voluntat que ...

Marina Iborra, des d'Alacant, amb amor, amb traços cada vegada més grossos, desencisada per la perfecció de l'hiperrealisme que la va fer, pasta colors massissos i estavella crits als llenços. Ens obri la porta i em sobta el negre i la desimboltura. No era com me l'havia imaginada, vaig pensar. En veure els seus quadres la vaig fer una outsider total, sense vernís, un esperit que de tan lliure no hauria cabut en els límits de la ciutat. Al remat s'agraeixen les fites que imposa la realitat: l'ordre , el color de les parets, la funcionalitat del mobiliari. L'únic detall que marca la diferència són els seus quadres penjats i i les obres d'art, fruit, ens explica, dels intercanvis amb companys de l'ofici. Al saló, a més, hi ha un sofà que comparteix protagonisme amb un televisor de plasma de dimensions destacables i una escala de caragol metàl·lica que sembla voler xuclar-te cap al desconegut. Hi pugem amb un got d'aigua a la mà. Hi ha u...

      Una part de Madrid és  referent mundial de l'art amb dues col·leccions tan importants com són el Museu del Prado i la Col·lecció Thyssen. Aquesta última fa anys que funciona com un imant que atrau exposicions monogràfiques d'artistes de renom, sobretot de clàssics del s. XX. Enguany la de Hopper ha estat una exposició d'èxit.     Més que la tècnica, allò que s'ha valorat de Hopper ha sigut el tractament dels temes i els escenaris que tria. S'ha parlat molt de la relació de l'artista amb el cinema i això es fa evident en aquelles mansions també escollides per Hitchcock que semblen fetes per a donar corda a la part més fosca de la ment. Però parlar de crim en Hopper podria semblar atrevit. El seu tema és la soledat. Els seus cossos ,més aïna semblen ànimes perdudes enmig de l'erm de la ciutat o de la classe social a la que pertanyen i sempre miren més enllà del quadre en un intent per salvar-se. La vida sempre és allò que queda ...