El Barranc Blanc

      Llig Vinyoli i en Vinyoli entenc Rilke. Però Rilke és un personatge del Nord, ¿un moralista?. Rilke sabia ben poc de les nostres escenes de platja bigarrades i llampants inventades pel turisme de masses. Vinyoli les descriu però implementa el significat festiu i estètic i el contrasta amb la por que “feineja per la platja”. “ He tremolat davant aquests misteris” diu a l’últim vers de PLATJA. “ No tinc escapatòria” diu al final de VACANCES A LA PLATJA. Els poetes són gent trista  que  sovint es suïcida. Alguns altres, per evitar els efectes de l’excessiva consciència beuen en excés o fumen o consumeixen o s'injecten substàncies. Albert Roig salva Vinyoli, entre altres poetes,  de la seua foguera personal a “Posseïts”. Per altra banda hi ha alguns poetes oficials i de t raje amb corbata, avorrits i profusament premiats. Albert Roig assenyala  l’Àlex Susanna. No se n’amaga.  L’acusa de convergent, de pujolista, de mal poeta. Però t...

           Quan jo feia COU, el meu professor d’història ens va demanar fer una fitxa  de lectura d’un qualsevol llibre d’història. Hi havíem de fer constar les dades bàsiques, com ara el títol, l’autor, l’any de la primera edició, etc; i també un resum que havia de contenir quatre idees bàsiques. Aquella mateixa vesprada em vaig acostar a la biblioteca del poble i em vaig quedar plantat davant del prestatge de llibres d’història. No podria explicar per què vaig escollir Tocqueville. Als dèsset anys, les meues nocions sobre llibres d’història devien ser nul·les. Pot ser em va cridar l'atenció la coberta o va ser el nom que em va atraure. La lectura va ser directa, sense filtres, densa, i em va deixar una idea molt difuminada d’un personatge que en els anys posteriors a la Revolució Francesa va fer un viatge als Estats Units i explica com van les coses per allà. Segurament em vaig sentir poc acompanyat, com si m'hagueren fet avançar i creuar...

        Lectura de «Queríamos un Calatrava. Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio». Llàtzer Moix presenta un arquitecte entre el cel i la terra, un demiürg aïllat, surant damunt un món de formes que qüestionen les lògiques de la tradició i imposen somnis gairebé humans d’una època triomfal. Un arquitecte que lliga els seus somnis amb pressupostos i sobrecostos i interessos polítics i econòmics no sempre irreprotxables.      L’home es projecta i vol ser recordat per la seua obra i al marge dels seus pecats. Què quedarà de Calatrava i dels altres arquitectes estrella que després de Corbussier han dissenyat el nostre espai? Què valorarà més el nou sàpiens dels edificis que ha d’habitar? ; la funcionalitat?, la metàfora i l’estètica? Tots estarem d’acord que primer que res serà la pervivència de la construcció. Queda assegurada a solidesa de l’estructura en les obres de Calatrava?. I què em dieu del m...

    Hi ha dos llibres que he llegit recentment i que m'agradaria recomanar. El primer és “Gegants de gel” de Joan Benesiu i el segon “La pell de la frontera” de Francesc Serés. Els dos tenen punts en comú. Ambdós autors situen les seues narracions en llocs que en un primer moment poden semblar un límit però que vénen a confirmar que en el nostre món les fronteres són fictícies. Per una altra banda, els dos combinen ficció i realitat i afegeixen un material fotogràfic fresc i que possibilita el joc i la reacció d'un lector cada volta més acostumat a la interacció amb registres complementaris.  No sé si estic d'adord amb Manuel Bauxauli quan afirma  al pròleg que “Gegants de gel”  no apareixerà a la llista d'autors més venuts. És cert que no estem davant d'un producte comercial explícit i banal. Ben al contrari, és una obra que recala en l'ànima i proposa un silenci per resposta davant de la descoberta de la impossibilitat del lí...

Charley no és ni més ni menys que el canitx de John Steinbeck, l'escriptor americà que es va fer famós per la seua novel·la “The grapes of wrath” i qui en 1960, després d'una etapa d'esterilitat literària, deguda, va pensar ell, a una manca de contacte amb la realitat del seu país, va decidir emprendre un viatge de més de10.00 km al voltant d'els Estats Units, a cavall de Rocinante, la seua furgona acondicionada. Aquella gesta, diuen ara un grapat de decebuts ingenus no va ser tal i com l'escriptor va explicar al llibre. Pensant-ho bé, no m'interessa si John Stenbeck va estar als llocs que diu que va estar en les dates que diu que va estar, ni si va fer les coses que diu que va fer. Pensant-ho bé, i tot i que respecte el públic que s'ha sentit ofès davant les revelacions més o menys científiques que demostren el contrari del que l'escriptor diu al seu llibre, aquest aspecte m'interessa ben poc. Soc del pensar que la vida ja ...

Dona Obdúlia de Montcada, dels Montcada de tota la vida, reina de l'illa, tot i que només per connivència social, es mor irremeiablement. La cambra on el cos magre de la vella dama comença un periple que la portarà irremissiblement cap al deteriorament, i més enllà, cap a la descomposició total, esdevé una plaça pública, un mercat de la carn, on allò més representatiu de Ciutat s'hi aplega en so d'homenatge, guiats pel deure i també per una intel·ligència més antiga, de rèptil, molt anterior als costums que es consideren bons. La lent de l'autor capta l'escena amb personatges i gestos magnificats per l'ús i la pràctica de virtuts i pecats capitals. M'ho he passat bé tornant-la a llegir. Dona Obdúlia de Montcada, dels Montcada de tota la vida, és una moribunda perenne, una curiositat estrambòtica i poc confortable.

A tots ens pot arribar el dia en què ens regalen una Nespresso. Fa uns dies els va passar a uns amics - de gran consciència social, ecològica i econòmica. Aleshores hem de recórrer al somriure que teníem guardat, sense que es note massa, i deixar-nos emportar per la màgia del moment. Aquests regals han acabat per marcar un moment precís en la nostra existència. Queda així patent la força del consum com un ent abstracte que guia una acció al marge de la consciència . Quina força poden tenir les idees complexes d'un filòsof davant la simplicitat d'un eslògan publicitari?   Jordi Pigem ho intenta al seu llibre. Cal obrir la porta del forn. Després, ja li traurem la calda.  Les nostres relacions humanes i amb l'entorn són insostenibles. Això és perquè el concepte que influeix els nostres valors és el creixement quantificable. Ho experimentem des de l'escola. El xiquet relaciona aprendre, saber amb una nota que reb al final del trimestre. Com mesurem la felici...

El Nadal passat em vaig regalar un volum; un totxo de paper. A la portada es llegeix “Pere Calders. Tots el contes” i hi ha un dibuix fet amb quatre ratlles, potser a tinta, on el contista sembla del tot conscient que l'estan retratant i a través del vidre imaginari d'unes ulleres de pasta descomunals, mira el receptor de manera precisa tot convidant-lo a entrar i alhora a mirar-s'ho tot des de fora. És un plaer submergir-se cada dia en aquestes petites joies que són els seus contes, fer que la vista passe pel llenguatge com ho faria una baieta de camussa per una superfície polida i sorprendre's de les ocurrències que hi transiten. L'altre dia llegia un conte al meu nebot Eloi que acaba de fer 9 anys. El nen Sala, davant la tristesa que li provoca el fet que els seus adults s'hagen desfet del seu gosset, el “Turc”, troba la companyia adient en un raspall a qui dóna identitat i vida de gos de la bona. Quan vaig acabar, en l'escena precisa en...

Fa ja uns quants llibres que Jaume Cabré té un gran èxit a Europa i una nomenada sota zero als territoris de la Corona on només es parla espanyol. Això no és cap novetat quan parlem de la nostra literatura, la feta no des del territori sinó des de la llengua. Si ens posem puristes acabarem defensant que  la literatura no és tenir més o menys èxit. Ara bé, també és veritat que un bon llibre tancat amb pany i clau, i per tant sense entrada als mercats, i per tant no compartit, té poques possibilitats d’influir i de construir res que no siga l’essència, la llavor, que per sì sola, es queda en res si se la mengen els peixets de plata que hi ha als llocs on s’acumula el paper. Aquesta vegada sembla que una editorial espanyola ( bé siga per bon criteri literari o bé per vergonya davant l’evidència de l’èxit en altres mercats europeus d’una novel·la en català), s’ha decidit a editar-la i a fer-li promoció.    Feia anys, potser més de deu, que el temps passa i no ens n'adonem,...