El Barranc Blanc

Paul Roberts és expert en alimentació, economia i medi ambient i ha escrit un llibre que es diu “El hambre que viene” on vaticina una crisi alimentària d'abast mundial. Tot i portar en la genètica un concentrat de pessimisme important, intente no deixar-me endur per corrents catastrofistes. El que no podem negar és que els hàbits als que ens ha acostumat el consumisme ja ténen conseqüències en el medi ambient i en la nostra salut, però també en l'ordenació política del món i en el repartiment de la riquesa. Gustavo Duch és fundador de Veterinaris sense Fronteres i al seu llibre “Lo que hay que tragar" qüestiona els monocultius, la producció d'agrocombustibles, l'agricultura transgènica, les accions de les multinacionals (Pescanova, Calvo, Montsanto, Danone..) i aposta per l'agricultura alternativa i la producció local. Com és possible que el sistema alimentari actual produïsca el doble d'aliments dels que la humanitat necessita i que tanta gent passe fam...

Les llomes s'estenen romes sota el cel blavíssim i  després d'un hivern inusualment plujós es permeten la gosadia d'injectar un verd ascètic i net als espartars que floreixen. Ho veig des del menjador de ma casa mentre m'imagine els escorrims d'aigua darrere de les ribes del Barranc Blanc i el silenci em regala una pau quasi espectral: pura meditació. Ho tenia clar; aquestes vacances eren per a descansar. Això no vol dir no fer res sinó passejades llargues pel camp, lectures assossegades i assaborides, converses amb amics i familiars amanides amb tes i algun que altre cubata.... Els escenaris de les meues estades al poble són variats però tenen la seu central al menjador de ma casa on sec a la butaca i faig ullades ara per la finestra, ara cap als gravats que pengen a les parets o cap als objectes de ceràmica que emplenen les lleixes i que ja fa dies que m'han dit prou, que ja estan cansats de competir per l'espai. També els llibres se...

  Tinc dues coses per celebrar: la primera que ha eixit el sol, la segona que comencen les vacances de Setmana Santa.  A vore si amb aquesta sobredosis de bones notícies se me'n va el refredat!. Enfront de casa han montat les paradetes de palmes d'Elx per al Diumenge de Rams. Això ja em transporta cap a les terres que em van vore nàixer.  Demà  me n'aniré al poble i segurament no penjaré res fins que no torne. Així que us deixe aquesta perla de despedida que ahir vaig estar una mica pesat amb tota això de la poesia. Si ahir esmorzava amb el Bush – uf quin cosa!-, hui ho faig amb l'Obama i amb la seua reforma sanitària. Vorem com acaba. La victòria d'Obama era una utopia. Els Americans havien votat “en contra de”, i aquest home negre tenia carisma i va transmetre esperança. Quina imatge ara que arriba el Diumenge de Rams ( qui no estrena no té mans)!: Obama a cavall d'una burreta entra per les portes de Jerusalem/Washington i la gent l'ac...

La poesia ha estat un tema bastant recurrent en la meua vida social del passat cap de setmana. Novesflors havia plantejat un joc al seu blog per endevinar si dos poemes que havia penjat havien estat escrits per un home o una dona. Jo vaig dir que els dos havien estat escrits per dones. La resposta va ser que els dos havien estat escrits per hòmens. Després vaig fer una reflexió en els comentaris del post però no hem vaig quedar del tot bé i  quan ahir anava cap a Granollers, acompanyat pel traca trac del tren em van anar venint unes reflexions sobre tot això i vaig prendre algunes notes.  "La vida i la mort, la catàstrofe i la construcció, el boom i la crisis; la salut i la enfermetat; el masculí i el femení..tot és una mateixa cosa. Va ser Sant Agustí qui ens va desviar del bon camí en dividir el cos i l'ànima. En Jesucrist havia unitat (el ying i el yang oriental). En el cristianisme hi ha divisió. Podrem tornar a considerar la totalitat? Molta gent ho intenta a través de...

Fa uns anys una amiga em va regalar dues làmines de Miquel Barceló. Són les meues finestres al continent oblidat. Normalment passe per davant i  no m'ature. Hui he escollit abocar-m'hi.                      a M. José Com un acte d'amor descomunal i net estampat al mur, com un raucar improcedent i sincer, com una mà oberta com el crit dels graffittis com la ratlla del sol que esventra els colors més sagnants, com una allau de moviment, supura damunt del paper la taca del continent. Amaga el negre de la geniva zenital. Amaga el budell foradat. Mostra la ferida de festa immune i descoberta, declarada en la seua innocència descastada , superba i gràcil.

Els que ens coneixen saben dels nostres temes recurrents. Un dels meus és el guionista i director americà Alan Ball. El cap de setmana passat, així que vaig saber que “Cinc noies i un vestit” s'inaugurava al novíssim Almeria Teatre de Gràcia, vaig córrer a comprar les entrades. Vaig poder comptar unes 25 persones de públic un diumenge a la vesprada. Poca palla, però ja sabem com va això del món de la cultura.  L'obra assatja els temes que l'autor desenvoluparà més endavant al cinema i a la televisió; la religió, les relacions de parella, la sexualitat, les drogues i la hipocresia social. La gran absent és la mort, que esdevindrà protagonista a tota la seua obra posterior i que ací no li dóna cap paper. Això fa que la peça ranquege en profunditat davant d'unes expectatives que jo portava ben consolidades des de casa. En la meua opinió, la mort dóna el contrapunt necessari i la profunditat espiritual que caracteritza les obres del Ball guionista. El ...

Percebs una voluntat de canvi.                                  Una pluja fina ho amera tot de llums difoses; l'asfalt respon amb tendresa inusual a les ombres tèrboles sota els paraigües en aquesta ciutat que tot ho estalvia. Hui és diumenge i sents com el cos et regurgita versos fenyuts que no vols deixar d'escriure. Tants anys has guardat aquest monstre fatal de la poesia que hui malda per eixir, per anar a fer un tomb imprecís i heroic per les velles pells de l'Eixample! Tot ho retens darrere dels vidres pigats amb una frisança que no et deixa desfer-te d'un cansament – o d'una por- de segles. Hui sents que el cor et batega o potser et demana ,serenament, que ascles la carassa d'argila cuita que no et deixa créixer a l'alçada que cal.