El Barranc Blanc

Ahir vaig anar a vore “De dioses y hombres” del francès Xavier Beavois. La sala dels cinemes Verdi de Gràcia on es projectava estava plena. Certament la pel·lícula ha despertat un interès gran en un públic concret que busca respostes socials i espirituals a unes situacions que sovint ens deixen campanejant. El director ens explica  la història de les darreres setmanes d'una comunitat cistercenca que fa vida i obra a les muntanyes de l'Atles algerià. El rerefons històric és important però no fonamental per entendre -la. Per captar l'essència del film és suficient anar amb el bagatge de les violències que ens estellen  per dins i per fora i una actitud de no qüestionar res ni prendre partida per ningú. És el que fan els frares portats pel seu compromís cap a la gent del poble i cap a Déu. De tota manera no ve malament saber que les eleccions de 1991 porten a la victòria al Front Islàmic de Salvació (FIS) i que com a conseqüència d'aquests resultats es suspenen i com...

                                      És millor ser com un voltor amb un os, content, que no un paràsit fart en un festí indecent. És millor, en veritat, un sol pa de civada, que embrutar-se menjant amb un home dolent. Omar Khayam La corrupció és un mal del nostre temps on els diners han adquirit una identitat pròpia. Raimon Panikkar explicava en una conversa amb el periodista Antoni Bassas que a l'Edat Mitjana un pagès sempre s'estimava més un porc o una vaca que li pogueren donar garrins o vedelles que no una moneda d'or d'on no en podia eixir res mes. Hui s'ha girat la truita. Els diners han desenvolupat la qualitat de produir-ne més de manera independent. Per un altre cantó, el que ens pot donar la terra no té cap valor. Hem creat una vida desvinculada de la realitat. Ara estem arribant al ...

Tot i que la corrupció és un fet bastant estés, el maridatge corrupció-València ha fet forat i té unes característiques pròpies alhora que comparteix – ho vull pensar – una història comuna. Totes les reflexions que en segueixen venen després de veure “Corrúptia” , la sàtira sobre el cas Gürtel que ha escrit Josep Lluís Fitó i a la que se li ha negat el pa a alguns indrets peperos del País de l'Est. Fa un parell de dies em comentava una companya de l'institut que un alumne no es creia que jo era valencià. No serà perquè no té accent, li repicava ella, i es veu que ell, més desarmat, feia un últim intent per salvar-me amb un discurs proper a però si és bastant normal i sembla bon tio. Havent acabat d'escoltar l'anècdota, trobava dins de mi un totum revolutum de sentiments i m'apressava a triar-ne un que em deslliurara de la cara de pòquer. Finalment, crec que vaig fer un somriure d'aquells que s'usen per demostrar que estem per damunt del bé i del mal....

Nadal ha d'anar en majúscula. Això malgrat que molts ens hem esforçat en cantar les gràcies del laïcisme, malgrat la càrrega religiosa que ens pesa com una rèmora que ens estampa en el mur de la por, malgrat que hem guanyat la consciència de la ficció que ens ha forçat a descreure. Nadal ha de portar majúscula perquè si escarbem , darrere de totes aquestes clapes que ja no ens serveixen de massa, hi ha la celebració de la vida com un cercle que mai comença ni mai s'acaba. Ara, en aquestes dates , la vida dorm simplement, breument, conscient d'un despertar ni més ni menys important que l'anterior, o el de fa 150 anys. Això ens esborrona, ens descol·loca perquè pensàvem que l'evolució ens havia fet superiors, gairebé petits deus. que arribaríem a controlar el temps i a aturar-lo si fora precís. El Nadal ens recorda que es tanca un cicle i se n'obre un altre, que tot segueix igual, que no som tan importants com volem creure, o que sí que ho som, però com a pa...

 Un dia vaig acollir amb  interés i divertit les declaracions de l'arquitecte -i agitador cultural- Oriol Bohigas referents a la Sagrada Família que la titllaven de  "vòmit del catolicisme". Hui el sent escometre, sempre elegantment i sense perdre el posat de gran senyor de l'arquitectura i la cultura, contra els xiringuitos de les rambles. M'agrada l'esperit polèmic de l'arquitecte. Crec que cal un debat continuat sobre la ciutat. Per una altra banda, comence a plantejar-me els efectes nocius que massa debat i planificació poden tenir a les ciutats. S'ha de deixar una certa llibertat perquè diguen lliurement la seua. Va ser en una incursió recent al barri del Raval que vaig descobrir amb tristesa que a la plaça del MACBA ja no havien skaters. Solia ser un espai ple de vida on s'hi reunia gent diversa i sonava tot el dia i part de la nit el frec de les rodes dels monopatins damunt del paviment i els cops secs i obtusos de la taula contra els...

Vam triar Oviedo per aturar-nos uns dies i ja ben instal·lats a l'hotel em van arribar les notícies de la vaga dels controladors aeris i les pluges que afectaven el sud de la Península. Vam respirar alleujats per l'encert de la tria (viatge en tren i nord). En els primers passejos vaig descobrir una petita ciutat aclofada dins d'una simfonia de llums tardorals. Els carrer Uría, el parc de San Francesc, la ciutat vella, la  ciutat dels estudiants, la Vetusta de Clarín...El fet és que per uns dies va complir la funció  de restaurar uns ànims que ja  començaven a cercar canvis després d'un trimestre prou carregat de bombo. El turista arriba a Astúries cercant prats  on poder descansar les mirades   saturades de l'urbs. Ací hi ha el verd i les vaques, boscos ufans creuats per rius nets, capelles preromàniques i una mar bella i desagraïda -sublim- que emplena les platges de brancam i que un dia va escopir una gent pobra com la fam cap a terres llunyanes . Algu...

Vinc de veure el documental que s'ha fet sobre el dia a dia de l'ex-alcalde de Barcelona Pascual Maragall des que se li va diagnosticar la malaltia de l'Alzheimer. Potser no som conscients del canvi que aquestes declaracions públiques tindran en la percepció de la malaltia per part de la societat perquè sovint no és la malatia sinó l'estigma el que realment marca el procés del malalt. El polític insisteix que no vol que ningú senta llàstima per ell, que ningú no li diga “pobret” i al començament, quan li pregunten com li agradaria que fora aquesta pel·lícula ell contesta “divertida”. Al documental es veu clarament com el protagonista i el seu entorn evolucionen paral·lelament mentre el procés de la pèrdua de la memòria es va tancant. L'espectador pot preveure el progressiu aïllament del personatge, la seua lluita interna per retenir el seu jo, acompanyat per la progressiva pèrdua de la consciència de la malaltia. Els seus, des de fora, procuren amortir les cada...