El Barranc Blanc

   Rellig l’entrada del 7 de setembre on en un punt dic: «...ara la situació a Catalunya sí que és insostenible». La situació fa vint dies que és insostenible. Això vol dir que no era tan insostenible. Hem rebentat la semàntica, literalment ens la carreguem cada dia però ara amb més vehemència. Les coses poden anar a pitjor ,i també a millor, i les paraules són sovint una pura il·lusió, un desig. El president Rajoy pot quedar retratat a la història per haver dotat d’un impuls nou i revelador al sufix IN. La premsa europea és cauta però comença a supurar una incomprensió creixent. Europa contempla Espanya de reüll, amb preocupació incipient i letàrgica . Els problemes territorials han sigut recurrents en l’Europa del s XX. El s XXI prometia qüestions més transcendents, en la línia de la biotecnologia i la conquesta de realitats post-tecnològiques. La humanitat és tossuda i les elits van més perdudes del que podríem imaginar, o bé, tot és part d’un pla cap al domini ...

        Lectura de «Queríamos un Calatrava. Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio». Llàtzer Moix presenta un arquitecte entre el cel i la terra, un demiürg aïllat, surant damunt un món de formes que qüestionen les lògiques de la tradició i imposen somnis gairebé humans d’una època triomfal. Un arquitecte que lliga els seus somnis amb pressupostos i sobrecostos i interessos polítics i econòmics no sempre irreprotxables.      L’home es projecta i vol ser recordat per la seua obra i al marge dels seus pecats. Què quedarà de Calatrava i dels altres arquitectes estrella que després de Corbussier han dissenyat el nostre espai? Què valorarà més el nou sàpiens dels edificis que ha d’habitar? ; la funcionalitat?, la metàfora i l’estètica? Tots estarem d’acord que primer que res serà la pervivència de la construcció. Queda assegurada a solidesa de l’estructura en les obres de Calatrava?. I què em dieu del m...

    Ho sospitava. Un pagés del s. XII no era en principi més infeliç que un banquer del s. XXI. La història ha millorat l’entorn material en el qual es produeix la serotonina però a l’engròs, no ha fet evolucionar la producció. És la mateixa. Hi ha gent que està més predisposada a produir serotonina ara i al s XII. Hi ha gent que viu al límit de la felicitat ara i al s XII. Les millores materials tenen poc o gens a veure per se. En canvi les expectatives sí que poden tenir una influència directa en la producció del químic. És per això que la gent torna de la Índia al·lucinada de veure que els nens somriuen en la més extremada pobresa. La producció de serotonina és , possiblement i a l’engròs, la mateixa en els xiquets ací i allà. Quina és la diferència, doncs? Perquè somriuen més els xiquets de l’altra banda, com proven les fotografies dels turistes? . L’explicació podria ser que els nostres creixen envoltats d’unes expectatives massa exigents que pod...

   20 anys de la mort de Miguel Ángel Blanco, regidor del PP d’Ermua. Retrona l’efemèride a tots els mitjans . El mort no pot dir res. No ha tingut la possibilitat de canviar ni d’opinió ni d’afiliació política. Probablement no ho hauria fet, però qui ho sap? Els morts no evolucionen, es queden en un punt , literalment, mort. A partir d’ací la memòria col·lectiva juga un paper fonamental. Els morts corrents, que som la majoria, som destinats al pou fosc de l’oblit. Uns pocs ,però, estan destinats a la dubtosa glòria de ser part d’una ficció concreta i són passejats per vies públiques segons uns interessos o altres.         10 de setembre del 1997, dos mesos escassos després de l'assassinat,  se li va fer un homenatge a Madrid on havia de destacar el consens polític i social i un rebuig incòlume al terrorisme d'ETA. Malgrat tots els esforços, Pablo Ordaz escribía al País : "La fiesta de anoche también conoció la bronca. Un ...

    Les paneroles són una intenció subtil. Cada any les envia aquella mà invisible, vella coneguda, de vegades impertinent, i fa que s’enfilen escales amunt, paret amunt, canonades amunt, tant fa, i les fa eixir i entrar pels llocs més insospitats. Este matí me n’ha caigut una en obrir la porta del bany. He pensat que hi ha diferents maneres de mirar-les, o dues, bàsicament: invasores o exploradores?

De les coses quotidianes tenim el cafè i el corc  que viu dins del moble que ens féu un fuster de barra de bar i passions inconstants, pare de tres fills de mares diferents. Però tornem al corc, rosegador i miner mínim  de convicció germinal que s'instal·là, impertinent, com si el cobrador de l'Ocaso hagués decidit quedar-se  després d'una visita rutinària.

   Dinar al Mercat Central és  tot un espectacle que combina arquitectura, tradició, olors, colors, sabors. Mengem al quiosc de Ricard Camarena, un dels cuiners que té ara més nom a Valènc ia. Els plats s'anuncien com a cuina fusió.  F em cua amb l'esperança de trobar el desllorigador d'alguna cosa important . Mengem bé. A lgú qüestionaria el sentit d'usar miso a les albergínies o llet de coco i currri tailandés a les mandonguilles. E l senyor Pla, per posar un cas, no ho haur ia aprovat. Ho hauria titllat de sobrer i sorollós, d' excessi u . La cuina espectacle pot ser poc discreta i contrària a l'ordre d'allò que vol ser quotidià . Producte de la insatisfacció a la que estem sotmesos? Probablement. En un racó de Cartes de Lluny l'escriptor de l'Ampurdà diu : «la cuina no és un art de revo l ucionaris, sinó de gent reposada. No és un art il·limitat i susceptible de salts i convulsions; és un art enraonat. Els seus principis...