El Barranc Blanc

           Quan jo feia COU, el meu professor d’història ens va demanar fer una fitxa  de lectura d’un qualsevol llibre d’història. Hi havíem de fer constar les dades bàsiques, com ara el títol, l’autor, l’any de la primera edició, etc; i també un resum que havia de contenir quatre idees bàsiques. Aquella mateixa vesprada em vaig acostar a la biblioteca del poble i em vaig quedar plantat davant del prestatge de llibres d’història. No podria explicar per què vaig escollir Tocqueville. Als dèsset anys, les meues nocions sobre llibres d’història devien ser nul·les. Pot ser em va cridar l'atenció la coberta o va ser el nom que em va atraure. La lectura va ser directa, sense filtres, densa, i em va deixar una idea molt difuminada d’un personatge que en els anys posteriors a la Revolució Francesa va fer un viatge als Estats Units i explica com van les coses per allà. Segurament em vaig sentir poc acompanyat, com si m'hagueren fet avançar i creuar...

    josepgalian.blogspot.com   Deixem les valls d’Utiel i Requena i el paral·lel de les vinyes i la sensació de buit humà esdevé una inèrcia en el paisatge. Ara hi ha boscos de pinars i alzines, més endavant camps de girasols. Els blatars segats semblen peces de burell esteses al sol. Per la carretera et trobes els embalums mecànics i monstruosos de les segadores de colors vius que contrasten amb un paisatge que tendeix a la soledat i al misticisme. Ets afortunat si veus un ramat d’ovelles; el pastor normalment beca o fuma darrere d’una paca de palla. Hi ha animals que són menys gregaris que altres  i s’aventuren més enllà del grup. Pugen un marge o baixen un desnivell on hi corre l’aigua fins que el gos les empaita i les retorna a la seguretat del ramat. Un post de la llum en un camp de blat segat sembla un Crist crucificat del romànic i  els turons pelats son gòlgotes que multipliquen el dolor del buit fins l’infinit. Conca i després Guadalajara. P...

          Temporada de nespres, nísprols, diem a Agost. A la parada de verdures m’han dit que enguany, per la pluja tan abundant, no en menjarem de dolços. De grossos sí, però no de dolços; han xuclat massa aigua.  De la mateixa manera que altres coses, la fruita també ha pujat de preu de manera notable. Les butxaques de la gent ho estan notant. ¿La guerra? Però possiblement només ha sigut només el tir d’eixida. Hi ha hagut un llarg període d’entrenament, de preparació. Ningú no es posa  a córrer sense unes sessions prèvies d’entrenament. La guerra  a Ucraïna només ha encetat la cursa. Hi ha un abans i hi haurà un després. Tot comença i tot acaba en els preus dels combustibles i amb els interessos que directa o indirectament generen.  Amb relació als mons que s’acaben i altres que comencen hi ha la pel·lícula “Alcarràs”, guardonada a Berlín i que ha alçat un petit aldarull dins del reduït món del cinema d’autor i català. També...

      El 2010 Itaru Sasaki fa instal·lar una cabina de telèfon al seu jardí d’Otsutxi per parlar amb el seu cosí mort. Un any després un tsunami acaba amb la vida del deu per cent de la població total del poble. Sasaki va donar a conèixer el seu telèfon del vent per tal d’ajudar la gent a gestionar el dolor. Des d'aleshores, milers de japonesos han acudit al jardí de Sasaki per a parlar amb els seus morts.   El símbol és potent i el 2020 el director Nobuhiro Sura fa una pel·lícula que acaba amb la protagonista adolescent parlant amb els seus pares i el seu germà morts pel tsunami des de la cabina de Sasaki. Prèviament, Haru, la protagonista,  havia fet un viatge de més de mil quilòmetres des de Hiroshima on vivia amb la seua tia des de la pèrdua de la seua família. Decideix emprendre el viatge després que la seua tia és ingressada a l’hospital després de patir un hictus.  Els desastres naturals són sobrevinguts, una mà invisible els desf...

        Passem dos dies a Vilafamés. Coneixem el Museu d’Art Contemporani. Coneixem l’obra de Clàudia de Vilafamés. El poble és una evidència discreta i harmònica nascut de la pedra vermellosa del rodé i d’una constància adherida a la voluntat de sobreviure. La resta ha sigut, probablement, fruit de la casualitat, de la coincidència; l'atzar és una manera  d’explicar molts fenòmens. Tot ha resultat en la creació d’un segell artístic i turístic discret i amable a l’interior de Castelló, entre l'alé de les muntanyes al tos i la mirada clara de les valls que porten a la mar.     L’única obra de Clàudia que s’exposa  al MACVAC és de dimensions importants. Ocupa la paret lateral de la primera sala.  Hi ha una forma trapezoidal formada per dues cordes amb un nus als extrems. Hi ha vint-i-dues pomes col·locades al mig a mode de composició.  Cada una de les vint-i-dues pomes mostra un perfil diferent amb  voluntat que ...

        Dia de la Immaculada Concepció. Felicite per whatsap algunes amigues amb la fòrmula de “per molts anys”. Una em contesta que no és el seu aniversari. L’aniversari és una invenció recent, li dic,  relativament recent, a la mediterrània. Fa ja uns quants anys, probablement més de cent, no era difícil trobar gent que no et sabia dir els anys. Sabien que eren xiquets, i després jóvens, i més tard casats amb fills menuts que després es feien grans i es casaven i els feien avis. Més que per anys, la vida s’explicava per cicles i allò que més s’assemblava a un any era el cicle de les collites que anava amb les estacions. El calendari estava ple de festes i el santoral ajudava a col·locar-se en el moment del curs de l’any però això no treia que molts, probablement analfabets, per als quals la vida era una successió de dies, se’n descomptaven. “Quants anys té ta mare?” vaig sentir preguntar a una dona del poble quan jo era un xiquet. “Ma mare en ...

M’acoste al centre per comprar fruita i ous. Aprofite i també compre companatge, pa sense gluten, amoníac, lleixiu, pegament de contacte, etc, etc. Estan podant els arbres de l’avinguda. P s’horroritza quan li ho dic.  -En  ple estiu?  Els meus veïns sempre han viscut en conflicte amb l’element arbre. El rebuig a l’arbre és una constant i es mama des del llenguatge. Si et diuen que una casa és un garrofer volen convèncer-te perquè no la compres perquè és vella i amb molt espai inútil, una font de despeses innecessàries; i si a algú li dius que li plantaràs un arbre a la porta s’imaginarà l’arbre creixent i les arrels progressant per baix del menjador, trencant les canonades, les rajoles,i protuberar infinitament fins assolar l’edifici i encara les cases veïnes. A més, a mesura que les branques cresquen, incomptables colònies de pardals s’hi establiran i cagaran tones de merda damunt dels cotxes i les voreres. Els arbres, que a altres llocs són considerats...