CUENCA.

    Les Txitxarres s'aventen i embolcallen la ciutat d'una sonsònia irreverent. Cuenca no és la Manxa. És Serrania. Hi ha la sensació de racò. L'espai deixa de ser obert i es recull a las hoces en  una verticalitat gairebé monacal, un parèntesi exquisit en la plana de les fronteres polítiques que s'alça vehement i plàcida en un colze, esblaimada per la calima dels primers dies de juliol. No et deixaran dir els de Cuenca que ets a la Manxa. Açò és la Serrania.

   El subratllat és evident. Tampoc podràs dir «las casas colgantes». Hauràs de dir colgadas. Són aquestes coses que defineixen un poble, que l'arrelen. Són les coses sense importància que la tenen tota quan et toquen el territori, el teu racó de món i allò que defineix el «foraster». Podrem dir que no n'hi ha de forasters en el món de la Nespresso. Però no em negareu que és en aquest context quan la diferència és més reconfortant. 

    És la segona trobada de les Escoles de la Unesco a la que assistisc com a representant de la meua escola. Ens trobem al Palau de Congressos de la ciutat i abans de les presentacions una professora recentment jubilada que ha triat, segons les pròpies paraules, la ciutat per a morir, interpreta el cant de la Sibil·la en la versió de Mª del Mar Bonet. Li pregunte com és això. Em diu havia viscut a Eivissa i a Barcelona. La cultura sempre és un gram de pau en aquest univers embogit.

   Cuenca no és una ciutat romana. Els romans fugien de la verticalitat. No tenien enemics. No els calia defensar-se. Conca és una ciutat musulmana. Els berbers tenien una tendència natural a encastellar-se, a arrapar-se a la roca. La unitat entre ells només va durar, a l'engròs, el temps que va durar la conquesta. Anys després la divisió va ser important i també la necessitat de defensar-se, de trobar llocs des d'on poder vigilar els accessos des d'on podien arribar els enemics. Així les coses Cuenca és sobretot un indret ben trobat entre la Serrania i la plana.

    Hui  és una ciutat extremadament discreta, a sotto voce, i el cant de la Sibil·la incorpora ressonàncies mediterrànies que poden semblar excessives en un context on el monocordisme de les txitxarres ja és una dissidència. Cuenca és pedra i aigua de riu. La història és una incorporació tardana, com un parèntesi afegit a última hora, en les correccions. Així Joaquín Araujo fa una defensa dura de la natura com oposada al poder. NA (de natura)  que  vé del Sànscrit MARE. PA (de patrimoni), de PODER. Araujo va lluny, molt lluny, fins afirmar que la intel·ligència i el seu suport material són la mateixa cosa. El cervell és aigua en un 93% i això és inseparable del pensament. I què podem dir de la intel·ligència artificial?. També li cal l'aigua per funcionar. Podeu trobar cap argument més potent?. És allò que hui en la medicina alternativa es diu holisme.  Araujo es queixa  que als currículums de les escoles falten les paraules més importants: vida, aigua i terra. 

   La visita al Museu d'Art Contemporani és guiada. Arribe a la conclusió que l'art abstracte és per viure'l en silenci, en comunió amb l'espai, sense que ningú t'esguite aquesta pau que has vingut a experimentar amb erudicions i  conviccions. Cadascú vivim tancats entre les nostres quatre parets. La guia insisteix que no hi ha res tan important  com l'art abstracte. El visitant, de la mateixa manera que el votant en democràcia, al final només creu en allò que creu que li dóna de menjar. Em fan mal als peus. Sec a un banc de fusta davant d'un finestral. La barreja d'art abstracte, arquitectura tradicional i natura provoca l'alliberament dels sentits. Un company em mira fixament als ulls i em diu «Que això és art!». M'alce d'un bot i comença a riure.