S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 11 d’abril de 2010

Menjar conscientment per canviar el món.

Paul Roberts és expert en alimentació, economia i medi ambient i ha escrit un llibre que es diu “El hambre que viene” on vaticina una crisi alimentària d'abast mundial. Tot i portar en la genètica un concentrat de pessimisme important, intente no deixar-me endur per corrents catastrofistes. El que no podem negar és que els hàbits als que ens ha acostumat el consumisme ja ténen conseqüències en el medi ambient i en la nostra salut, però també en l'ordenació política del món i en el repartiment de la riquesa.

Gustavo Duch és fundador de Veterinaris sense Fronteres i al seu llibre “Lo que hay que tragar" qüestiona els monocultius, la producció d'agrocombustibles, l'agricultura transgènica, les accions de les multinacionals (Pescanova, Calvo, Montsanto, Danone..) i aposta per l'agricultura alternativa i la producció local. Com és possible que el sistema alimentari actual produïsca el doble d'aliments dels que la humanitat necessita i que tanta gent passe fam?. La causa, segons ell, és que tractem el menjar com una mercaderia.

Una  entrevista a Duch que es va publicar a la Contra de la Vanguàrdia em va  posar sobre la pista de la versió oficiosa dels “pirates” somalís que van segrestar l'Alakrana. Els grups de poder de la globalització alimentària utilitzen els polítics d'intermediaris- sota amenaces vàries o bé fent-los partícips del botí-. La informació, en el millor dels casos, té dues cares, i la que ens han mostrat ací és la que ha convingut als polítics. El fet que uns pobres desgraciats que malviuen dins del caos i el desgovern d'un dels països més pobres del món els anomenen “pirates” ja és sospitós; prova que qui domina el llenguatge domina l'opinió pública i que el punt de vista d'uns perdularis negres i pobres no ens ha de canviar la percepció dels qui vivim en una societat opulenta i colonitzadora com la nostra.

Les multinacionals alimentàries tenen més poder del que ens imaginem; treballen sempre a l'ombra i van a per totes. De fet, van aprofitar el buit de poder i el caos regnant a Somàlia després dels desastres polítics i bel·lics de 1991 per instal·lar-se a les seues costes. La conseqüència va ser una disminució dramàtica de la pesca i un empobriment de la població de la zona. Això va provocar l'aparició dels mercenaris que al nord coneixem com a “pirates”. Darrere de tot això sembla que hi ha tot un entramat perillosíssim i que convoca riqueses insospitades als grans centres financers del món i pobreses luctuoses i flagrants en la banya d'Africa.




Segons  Paul Roberts, part de la solució està a les nostres mans i passa per canviar els nostres hàbits de consum, i encara concreta més: passar més temps a la cuina. El cas és que treballem tant que no tenim temps de cuinar. Això fa que consumim aliments més preparats i allunyats de la matèria prima. Comprar productes poc elaborats significa tenir control sobre el procés de producció: és més fàcil saber d'on ve una poma que saber com i de què s'ha fet un suc de poma envasat o una melmelada. Serà qüestió de posar-se a canviar hàbits.

dilluns, 5 d’abril de 2010

Genet al menjador de ma casa.


Les llomes s'estenen romes sota el cel blavíssim i  després d'un hivern inusualment plujós es permeten la gosadia d'injectar un verd ascètic i net als espartars que floreixen. Ho veig des del menjador de ma casa mentre m'imagine els escorrims d'aigua darrere de les ribes del Barranc Blanc i el silenci em regala una pau quasi espectral: pura meditació. Ho tenia clar; aquestes vacances eren per a descansar. Això no vol dir no fer res sinó passejades llargues pel camp, lectures assossegades i assaborides, converses amb amics i familiars amanides amb tes i algun que altre cubata....

Els escenaris de les meues estades al poble són variats però tenen la seu central al menjador de ma casa on sec a la butaca i faig ullades ara per la finestra, ara cap als gravats que pengen a les parets o cap als objectes de ceràmica que emplenen les lleixes i que ja fa dies que m'han dit prou, que ja estan cansats de competir per l'espai. També els llibres se'n queixen però d'una manera més distesa perquè sempre acaben trobant coloc en qualsevol racó, independentment dels meus pocs i improductius esforços per posar ordre a les lleixes. A temporades, per qüestions econòmiques però també de filosofia de vida- pel tema de no acumular, de prescindir de tot allò que no es bàsic- he pensat deixar de comprar-ne però sempre hi torne. Hui concloc que no hi ha res com tenir temps i passar una estona morta mirant els lloms arrenglerats i els títols verticals quan de sobte fas alguna troballa, o simplement n'agafes un per que sí i llegeixes unes planes que et tornen a captivar i t'inviten a seguir encara més o a mamprendre altres lectures.

Un dia d'aquestes vacances ja passades però encara presents, badava jo la vista per la prestatgeria on s'hostatja tota aquesta metralla d'idees que col·leccione quan veig “The burning library” d'Edmund White, un recull d'articles publicats per l'autor Nord-americà i on parla d'això i d'allò, però sobretot de literatura. L'avantatge que tenen aquestes publicacions és que pots picotejar i no et fan sentir malalt d'inconstància- el més proper al que ens ha acostumat internet , però en paper-.

Ja fa anys que la meua amiga Caragh em va descobrir aquest interessantíssim autor i en una època vaig llegir alguns dels seus llibres de ficció autobiogràfica. “The burnig library” evidencia el seu vessant de crític literari i social sempre agut i original. El cas és que vaig obrir el volum just per un article que parlava de Juan Goytisolo - un altre dels meus autors reverenciats- i aquest em va portar a Jean Genet (bastant desconegut per a mi) i en concret a la seua obra pòstuma que tinc traduïda al castellà com a “Un cautivo enamorado” on parla de la seua experiència al costat dels palestins. Per la seua història personal, Genet sempre acaba aliant-se amb aquells que no tenen res. A més, ell mateix afirma que si algun dia els palestins arriben a ser independents, a tenir casa, govern i exèrcit propi, deixarà de militar al seu costat. Aquesta actitud és comuna a molts mortals entre els quals m'incloc; és el camí cap a Ítaca, la lluita per les causes justes, el que ens ho dóna tot. Una vegada allà ja no ens interessa perquè l'illa no és el que havíem esperat.

És el que el que et porta badar davant d'un moble llibreria i reflexionar quan escrius; comences parlant de ta casa, dels teus llibres, de la teua ceràmica, de tot el que tens, i acabes amb aquesta idea del Genet que reivindica el valor de no posseir i d'estar enamorat i captiu en la lluita de tots aquells que no tenen res.