El Barranc Blanc

        -¿Dónde has estado de viaje? - En los Balcanes - ¿Y qué tal? - Muy bien. Sorprendente. - ¿Hay mucho de la guerra?     Es una conversación que mantuve con una amiga después de regresar de un viaje de quince días por Albania, Macedonia del Norte, norte de Grecia, Kosovo y Montenegro. El prejuicio es el inicio de cualquier viaje y el turista viaja para confirmarlo. En una segunda parte de la historia requiere una voluntad para cambiar este prejucio inicial y darle nueva forma, de modo que quede como un espectro desdibujado bajo las experiencias e informaciones nuevas. Pero no es una cosa de mi amiga. Mi mochila inicial también tenía la ligereza de esta aproximación básica. Además, a la mayoría de Europeos que hoy tienen entre 40 y 110 años les funciona a la perfección el trinomio Balcanes-Yugoslavia-guerra. Entre ellos, los de más de 60 hablarían todavía de Yugoslavia al referirse a la zona en lugar de utilizar los nombres de las distintas repúblicas en las que ha der

          Kosovo declarava la seua independència de Sèrbia de forma unilateral el 17 de febrer del 2008. Espanya no reconeix la República de Kosovo. Els catalans podrien aprendre. Kosovo és al cor geogràfic dels Balcans. Kosovo era i és al cor del mite de la Gran Sèrbia. El fet és que hui els Serbis a Kosovo són una minoria, un 10% minvant. A més, després de les guerres i de la independència viuen en una situació molt incòmoda, gairebé assetjats.                       Ens hauríem quedat més temps a Prizren. Els carrers plens, el petit rierol que travessa la ciutat, la visió del castell enaltit en l’horitzó, les siluetes de les mesquites amb la llengua de fidels que descendeix les escales després de l’oració. La pau relativa que el turista veu ens invita a quedar-nos, però hi ha un programa que hem de complir. No som viatgers, som turistes. Estem sotmesos a un programa; el nostre temps està comptat. El temps per a nosaltres no és cap abstracció, és una xifra exacta: u

     - On heu estat de viatge? - Als Balcans - I què tal? - Molt bé. Sorprenent. - Hi ha molt de la guerra?    És una conversa que vaig mantindre amb una amiga per telèfon després d’haver tornat d’un viatge de quinze dies per Albània, Macedònia del Nord, nord de Grècia, Kosovo i Montenegro. El prejudici és l’inici de qualsevol viatge i el turista viatja per confirmar-lo. La segona part requereix una voluntat per canviar-lo i donar-li nova forma, de tal manera que el prejudici inicial quede com un espectre desdibuixat davall les experiències i informacions que hem acumulat. La meua motxilla inicial també tenia la lleugeresa d’aquesta aproximació bàsica . Però la meua amiga i jo no som elements aïllats. La majoria d’Europees que hui tenen entre 40 i 110 anys funcionarien en  el trinomi Balcans-Iugoslàvia-guerra. Entre aquests, els de més de 60 parlarien encara de Iugoslàvia en referir-se a la zona en lloc d’emprar els noms de les diferents repúbliques en què ha deri

      Llig Vinyoli i en Vinyoli entenc Rilke. Però Rilke és un personatge del Nord, ¿un moralista?. Rilke sabia ben poc de les nostres escenes de platja bigarrades i llampants inventades pel turisme de masses. Vinyoli les descriu però implementa el significat festiu i estètic i el contrasta amb la por que “feineja per la platja”. “ He tremolat davant aquests misteris” diu a l’últim vers de PLATJA. “ No tinc escapatòria” diu al final de VACANCES A LA PLATJA. Els poetes són gent trista  que  sovint es suïcida. Alguns altres, per evitar els efectes de l’excessiva consciència beuen en excés o fumen o consumeixen o s'injecten substàncies. Albert Roig salva Vinyoli, entre altres poetes,  de la seua foguera personal a “Posseïts”. Per altra banda hi ha alguns poetes oficials i de t raje amb corbata, avorrits i profusament premiats. Albert Roig assenyala  l’Àlex Susanna. No se n’amaga.  L’acusa de convergent, de pujolista, de mal poeta. Però també ho fa amb el laurea tJoan Marg

           Quan jo feia COU, el meu professor d’història ens va demanar fer una fitxa  de lectura d’un qualsevol llibre d’història. Hi havíem de fer constar les dades bàsiques, com ara el títol, l’autor, l’any de la primera edició, etc; i també un resum que havia de contenir quatre idees bàsiques. Aquella mateixa vesprada em vaig acostar a la biblioteca del poble i em vaig quedar plantat davant del prestatge de llibres d’història. No podria explicar per què vaig escollir Tocqueville. Als dèsset anys, les meues nocions sobre llibres d’història devien ser nul·les. Pot ser em va cridar l'atenció la coberta o va ser el nom que em va atraure. La lectura va ser directa, sense filtres, densa, i em va deixar una idea molt difuminada d’un personatge que en els anys posteriors a la Revolució Francesa va fer un viatge als Estats Units i explica com van les coses per allà. Segurament em vaig sentir poc acompanyat, com si m'hagueren fet avançar i creuar un desert a les palpentes

    josepgalian.blogspot.com   Deixem les valls d’Utiel i Requena i el paral·lel de les vinyes i la sensació de buit humà esdevé una inèrcia en el paisatge. Ara hi ha boscos de pinars i alzines, més endavant camps de girasols. Els blatars segats semblen peces de burell esteses al sol. Per la carretera et trobes els embalums mecànics i monstruosos de les segadores de colors vius que contrasten amb un paisatge que tendeix a la soledat i al misticisme. Ets afortunat si veus un ramat d’ovelles; el pastor normalment beca o fuma darrere d’una paca de palla. Hi ha animals que són menys gregaris que altres  i s’aventuren més enllà del grup. Pugen un marge o baixen un desnivell on hi corre l’aigua fins que el gos les empaita i les retorna a la seguretat del ramat. Un post de la llum en un camp de blat segat sembla un Crist crucificat del romànic i  els turons pelats son gòlgotes que multipliquen el dolor del buit fins l’infinit. Conca i després Guadalajara. Pensem en províncies des

          Temporada de nespres, nísprols, diem a Agost. A la parada de verdures m’han dit que enguany, per la pluja tan abundant, no en menjarem de dolços. De grossos sí, però no de dolços; han xuclat massa aigua.  De la mateixa manera que altres coses, la fruita també ha pujat de preu de manera notable. Les butxaques de la gent ho estan notant. ¿La guerra? Però possiblement només ha sigut només el tir d’eixida. Hi ha hagut un llarg període d’entrenament, de preparació. Ningú no es posa  a córrer sense unes sessions prèvies d’entrenament. La guerra  a Ucraïna només ha encetat la cursa. Hi ha un abans i hi haurà un després. Tot comença i tot acaba en els preus dels combustibles i amb els interessos que directa o indirectament generen.  Amb relació als mons que s’acaben i altres que comencen hi ha la pel·lícula “Alcarràs”, guardonada a Berlín i que ha alçat un petit aldarull dins del reduït món del cinema d’autor i català. També  a la resta de l’estat, ímagine, però de man