S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 28 de gener de 2013

Brots verds a la consciència.






 
-->
“El sistema s'ensorra”. Ens agrada, sentim una complaença fosca i estranya en repetir la frase i ho fem amb un encongiment de l'esperit que desplega la por a allò desconegut. Estimem de manera profunda l'estabilitat, però aquesta, tossudament, ens gira l'esquena. Neguem la història en majúscules; la que ens mostra un món i un individu lligat al canvi continuat, i ens deixem caure pel marge de la desesperança amb massa facilitat quan els canvis es presenten inevitables. Hi ha frisança a l'ambient, un so-sé-què intuïtiu que marca allò que es diu i es pensa. El pessimisme és una defensa gens casual i treu allò més conservador. Els canvis que s'han donat fins ara han sigut lents, lentíssims, alguns han tardat generacions a prendre cos. Hui en dia, en aquests temps líquids, l'aigua corre amb una velocitat inusitada i tot sembla que va a precipitar-se cap on no sé sap on.

Hi ha un gest molt humà, un mecanisme de defensa que consisteix, quan es tem la mort, en agarrar-se a allò que els castellans diuen “un clavo ardiendo” i que al meu poble diem “a una paret lluïda”, és a dir, a allò impossible. Davant la imminència del canvi esperem que tot torne a ser com era. És el que marca l'esperit conservador que tots tenim en major o menor grau. El govern en diu d'això “brotes verdes”. Hi ha, per un altre cantó, una altra postura que mira la història de manera pessimista, i sobretot la història recent del s. XX amb la eixida dels feixismes i de les guerres successives i parla d'una possible reedició de les macabritats passades.

Malgrat que no és el meu caràcter, ara m'incline per una tercera via. Hi ha un factor nou en el nostre temps del qual no semblen fer-se ressò els grans titulars i que ha estat la gran conseqüència, la gran contribució del s. XX: la consciència. Mai l'home havia sigut tan conscient dels perills i de les possibilitats de canvi, de destruir i reconstruir, de la mateixa manera que ho estem ara. La consciència és la gran força que operarà canvis i segurament aquests vindran de la mà d'experiències noves. Jo només espere, ferventment, que aquestes maneres noves de fer revertisquen en un goig en els esperits, malgrat que en els entremitjos, tal i com estem veient, una dosi de dolor en els cossos siga inevitable. AMEN.


dilluns, 21 de gener de 2013

AMOUR. Un final en sèpia.




 
-->
Tenia ganes i por de veure la pel·lícula. Només havia llegit i escoltat bones crítiques i a més, els projectes de Haneke sempre prometen. Quan t'arriba la primera dada del fil argumental ja el veus, com una fotografia feta en un fons en blanc. És difícil mantenir-se neutre en les històries i explicar-les com qui no fa res d'important. Havia sentit algú que deia que va passar hores tocat després de veure-la. Ahir, mentre veia la decadència física i intel·lectual d'Anne, em sorprenia el meu estat conscient i atent i el fet que en cap moment no vaig sentir un nus a la gola ni molt menys se'm van mullar els ulls. 

Mentre el cos d'Anne es precipitava cap a un final cert, l'únic possible, jo pensava en la meua experiència pròpia, en la memòria de les meues dues àvies malaltes d'alzheimer, en una devaluació física que va durar prop de deu anys i de la qual tota la família vam ser testimoni. Per tant, i encara amb més cruesa si cal, tot això jo ho havia viscut en primera persona, sense cap pantalla que em fes d'intermediari. Aquest pensament ha resultat una protecció falsa. A les quatre del matí m'he despertat amb un pes al pit i el pensament de la història m'ha tret ben bé dues hores de son.

La realitat ens presenta possibilitats massa extenses i una de les funcions d'una bona història, donada la impossibilitat d'explicar la realitat, és emmarcar-la, és a dir, prescindir d'uns elements, de la majoria, i centrar l'atenció en altres. Per una banda,amb el títol, el director focalitza aquesta història d'un final en la relació de la parella més que no en la decadència d'Ann. Per un altre cantó, hi ha un especial interès en destacar el context cultural on s'ha mogut la parella. Els dos són músics i l'al·lusió al món de la cultura és constant. De fet, considere que les qualitats del patiment estan directament relacionades en el fet que són persones cultivades. La seua ha sigut una vida viscuda a través del món de la cultura burgesa que reforça el parentiu de l'home en la ciutat i el desvincula de la natura. He trobat especialment revelador el fet que durant uns segons d'impacte, quan el final d'Anne és ja evident, la càmera es fixa en els quadres, s' apropa a ells, tot mostrant escenes de la natura (diria que tot és pintura del s. XIX). En altres moments de la pel·lícula, una llum sempre amb matisos, que passa els sedassos que imposa una arquitectura i una estètica clàssica i decadent, arriba a les prestatgeries del saló, el lloc més públic de la casa, mentre el dolor es manté en secret. Així és la cultura, i aquesta és, si n'hi ha cap, la crítica més evident; la solitud i el dolor que implica haver d'amagar la decadència i la mort en la intimitat (representat per l'habitació).

Hi ha altres símbols a la pel·lícula, no podia ser tan neutra, com el colom que entra dues voltes pel finestral del pati interior, els colors envellits de les parets i les portes que representen un món de possibilitats limitades. El seu món és exclusiu, ni tan sols la filla sembla formar-ne part, amb anades i vingudes espaiades i irregulars. La taula rectangular de la cuina està arraconada de manera que només hi ha espai per a dos. El final, per tant, havia de ser per a dos; una porta que és l'única eixida a un món, a una cultura, que amaga tot allò que es cria més enllà de les seues parets.


dissabte, 12 de gener de 2013

Stop desesperança.



-->
Després d'haver passat tot el dia al carrer, la Lupe va arribar a casa amb els peus destrossats i la gorra de la CGT amb una cagada de colom i la marca que havia deixat un esguit d'ou que se n'havia eixit de mare tot perdent el seu objectiu, la seu de la diputació provincial, i havia impactat a la vora d'el senyal d'stop que hi havia just al seu costat. 

 -Els ous són els embrions de la revolució, no neteges mai aquesta gorra que això és un senyal. D'ací no res la mirarem i pensarem com nosaltres vam originar el canvi- va fer broma l'Enric  i encara amb més èmfasi va reprendre el discurs- Hem d'enderrocar tot l'aparell de la desesperança que han creat al nostre voltant!!!.”

 Aleshores, quatre esclafits van fer volar dotzenes de coloms que s'havien refugiat als arbres i als edificis col·laterals. No, a la façana de la diputació provincial no n'hi havia cap de colom. Ja s'encarreguen d'insuflar pressupost a la façana neoclàssica o neobarroca amb ínfules importants de no-sé-què per tal de protegir-la de les cagades dels coloms. A la volada de coloms va seguir una desbandada general. La gent corria carrers amunt o avall mentre les furgones de la policia nacional s'obrien pas tot fent udolar les sirenes mentre els escamots da peu de les forces de l'ordre envestien els manifestants més díscols. 

- Corre, corre, que ja no tenim edat...

 Li va fer cas a l'Enric però també el va perdre de vista i als vint minuts ja obria la porta de sa casa amb els peus rebentats i la gorra amb la cagada de colom i l'esguit d'ou. Ara, repapada al selló de lectura, li passava pel cap tota la pel·lícula de la jornada de vaga i la veu d'alguns companys de l'institut que li havien dit que aquesta no la farien perquè ja s'havien cansat de vagues, que el govern se n'alegrava de les vagues, que a banda de deixar de pagar-nos la jornada, tenien arguments de cara als votants; sí, mireu els mestres quin talló de ganduls.... aleshores el públic encara els votaria en massa i ni amb aigua calenta ens els trauríem de damunt. El senyal d'stop on va impactar l'ou se li va fer clar un segon i també les paraules de l'Enric que deien no sé què de la desesperança. Sí, la manca d'esperança és una xarxa enredada on estem tots presos. Li agradava la frase tal i com li havia eixit. La va apuntar al dors d'una carta del banc per copiar-la més tard al facebook.