S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Massa prompte.

                           
                            Al Xavi Morera.  

D'un glop eixut et va engolir la nit;
l'alba rebé un cos fred, sense color,
cobert amb els llençols i amb la claror
alletant-se  del teu ordre, del teu crit.


Un puny  de gel per sempre et va ferir,
una absència irritada de dolor,
la teua gent més enllà de la foscor,
en l'absència del tu i del teu oblit.


Han quedat  tantes coverses solsides
al tren; l'esquena dreta al respatller 
i el sol abocant cabassos del llum.


Han quedat esperant tantes volades
d'indignació i de riures; un planter
que creixia obviant la presència del fum.



El Xavi se'n va anar massa prompte. Tenia 40 anys i era un bon company de l'institut. El curs passat va fer una estada com a professor de reforç d'espanyol en un institut d'Escòcia. Va tornar feliç per l'experiència. Enguany coincidíem molt al tren i parlàvem i ens indignàvem junts. Vaig sentir que podríem ser bons amics però la Negra ho va truncar la nit del 9 d'octubre. Ell no era massa bon valencià . Havia marxat d'Oliva  fugint dels seus fantasmes i va trobar un lloc a Barcelona i bons amics que l'estimaven. Tot el cap de setmana va sonar el telèfon a la casa del Xavi. Ningú no va contestar. Tothom va pensar mil coses però potser ningú no es va imaginar que el Xavi ja no escoltava el telèfon.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

El Gran Torino

Provoca una felicitat estranya i autocomplaent trobar històries que t'expliquen coses de tu i del teu entorn. Però, què té a veure un vell malcarat , antipàtic i tancat en el seu món reduït pel seu Gran Torino del 72, les memòries de la Guerra de Corea i un garaig que sembla un museu on totes les eines estan col·locades amb un ordre estricte i essencial amb un home com jo en la seua còmoda trentena, que l'únic contacte amb el món de l'automòbil és un carnet rebregat al fons de la cartera, que no sap penjar un quadre i que el més a prop que ha estat d'una guerra han estat les diverses manifestacions antibèl·liques i marcadament antiamericanes a les que s'ha acostumat a assistir des dels anys universitaris?

És en el meu entorn on hem de trobar les semblances?.La clau me la va donar l'escena on Walt Kolawski neteja els seu Gran Torino del 72 amb una concentració inusitada i com si en l'acte li anara més que la vida la seua raó de ser. El meu avi té ara 85 anys i ha estat i és un llaurador del sud valencià acostumat a fer el que li rota i amb un sentit de l'humor que de tant en tant li fa superar el mal geni que sovint el consumeix i ens consumeix. A banda d'això, el paregut amb el protagonista per a aquells qui el coneixem bé és més que evident (pels seus actes els coneixeràs, va dir el senyor). El meu avi és un home, com tants altres que comparteixen generació i geografia, instal·lat en un conservadurisme pràctic que li permet que el seu món moral no s'ensorre. Difícilment deixarà que ningú interferisca en la seua llibertat ferèstega si no és el destí inexorable que ara el té arraconat entre una coixera evident, manies múltiples i l'alzheimer de l'àvia. Prop dels 80 anys va decidir que s'havia de comprar un mercedes de cinquena mà propietat d'un magribí i en el que els darrers anys ha invertit temps i diners a mansalva sense deixar-se influenciar pels raonaments infructuosos de la filla i dels nets que l'única cosa que volen és tancar-lo en un assil i fer-se amb els diners. També pateix, com el protagonista, d'una generositat exacerbada i arbitrària que no té en compte graus de consanguinitat ni parentela.

La història de l'avi és la del petit llaurador valencià a qui se li ha privat d'una identitat en una pel·li de les de debò; la de Walt Kolawski és la de l'emigrant polonès que s'ha fet un lloc en el seu país d'adopció i com a consequència en la història contemporània. Tots dos estan perduts en una visió del món d'apocalipsis encadenades i de gent i idees que no entenen . Els separa la forma (la llengua, la geografia, la història concreta...), els uneix el contingut; una consciència que va més enllà de paràmetres quantificables i que es manifesta en actituds que reconeixem amb facilitat.

La primera escena de la pel·lícula ens presenta un món de contrastos i conflictes dins d'un escenari que els dóna unitat: l'esglèsia. És el funeral de la seua dona i el senyor Kolawski no es priva de repatir a tort i a dret desaprovacions gestuals davant les quals a l'espectador no li queda més remei que pensar en el descans merescut de la consort. Amèrica, sembla indicar-nos la primera escena, només pot sobreviure sota l'ampara de la religió com a metàfora d'una moral superior que arrele amb els orígens de la gran nació. Les escenes que continuen ens confirmen les habilitats del polonès per espantar tots aquells que se li acosten i per desacollir tot un ventall de personatges que van des dels fills i els nets als seus nous veïns hmong. Aquests representen una amenaça real per ell i els fueteja amb un llenguatge farcit de munició racista, masclista i dels altres “istes” que formen el comú de la ideologia més conservadora i que intuïm que compartixen, amb els matisos que calguen, els amigatxos del bar i de la barberia. Només dos personatges de fora del seu entorn persisteixen fins que traspassen les trinxeres d'aquest enemic conceptual: el capellà i la Sue, la jove veïna hmong. A través d'ella coneix el seu apocat germà Thao qui esperonat per la banda del seu cosí li havia intentat robar el seu Gran Torino.

L'obra es dóna a diverses interpretacions. Podríem veure la casa de Kolawski com una metàfora de l'Amèrica envoltada per veïns sempre més pobres i disposats a arrencar-li l'ànima a poc que es gire (el Gran Torino a la pel·lícula). L'era Bush II està encara molt a prop i obviar aquesta lectura no seria prudent. Eastwood fa una bona anàlisi del personatge (un Charlon Heston obrer) i amb el final tan poc previsible encara l'exorcisme d'aquests personatges de l'Amèrica profunda que propicien tan poca simpatia en l'espectador europeu il·lustrat. El personatge es redimeix per les seues accions i no per la confessió dels seus pecats com volia la seua difunta esposa i li insisteix el capellà de torn. “Get out of my property....get out of my lawn...” insisteix Walt quan algú intenta creuar els seus límits físics. És el vell esperit del coló sempre desconfiat i disposat a tornar a l'atac i és l'esperit de la vella Amèrica ara que es respiren aires nous per aquells territoris i per al món...i que duren.

En Walt Kowalski és per una altra banda un ésser dominat per la por i per l'angoixa. Por a què els seus valors perisquen; por a aquells a qui desconeix i a l'hora por a conèixer-los i por al mateix món violent al qui ell s'afronta tan aguerridament fent-nos creure que és un tipo dur. És un exemple clar d'aquelles persones que incorporen la violència externa per tal de combatre-la i d'aquesta manera afronten també la seva pròpia por que no els està permesa. Pensem que l'Eastwood ve de la tradició dels westerns; dels pistolers i dels hòmens de frontera, i la seua mateixa aparença ens parla d'altres mons on el paper de cadascú estava molt més definit que en l'univers en què s'ha vist immers el seu personatge en aquest film .

Com ja ens té acostumats en les seues darreres pel·lícules, el Clint Eastwood es mou en els límits entre el cinema independent i les produccions més comercials . Per una banda té l'empremta de les grans produccions com no podia ser d'una altra manera tractant-se de qui es tracta. Per un altre cantó es beneficia de la intel·ligència i del bon criteri a l'hora d'utilitzar els recursos de què ha fet gala el cinema independent. Aquesta combinació d'elements fa que aquesta siga una pel·lícula que paga la pena.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Campos de Níjar

Tinc a les mans una segona edició de "Campos de Níjar" de Juan Goytisolo. L'any de l'edició és el 1960 i incorpora les fotografies de Vicente Aranda i un petit planell de l'àrea on hi ha, marcat amb fletxes, l'itinerari del viatge que van fer per la zona que hui coneixem com el Cabo de Gata.

Al seu llibre autobiogràfic "En los reinos de Taifa", l'autor fa uns apunts breus sobre el procés de producció del llibre de viatges.Diu: " en agosto de 1958 y marzo de 1959 regresé sin Monique a Almería, exploré a pie, en camión y autocar la conmovedora región de Níjar y al concluir en París el manuscrito del libro- condensado en un viaje, por razones de eficacia narrativa, los lances, incidentes y encuentros acaecidos en diferentes itinerarios-, escudriñé aún en automóvil toda la zona para fotografiar con el director de cine Vicente Aranda los lugares descritos en el relato".

Sovint, algú questiona aquesta preferència per viatjar a llocs on la vida no és tan fàcil, on el paisatge requereix d'uns tocs de color i voluptuositat per tal d'ésser d'un gust més consensuat. Hi ha paisatges i països que agraden a tothom perquè són verds i hi ha arbres i aigua o grans arquitectures i la gent és rica i feliç. Hi ha llocs més difícils estèticament i moralment però que per moltes raons pots arribar a estimar d'una manera complexa  perquè com diu el petit príncep, els arribes a domesticar o demanen ser domesticats i potser en alguns casos també perquè et recorden altres mons que ja coneixes.

Monique recriminava Goytisolo aquest gust pels llocs "que ofenden necesariamente a toda persona con un mínimo de sensibilidad social."Ell admet l'ambigüitat de la seua postura i  afegeix; " la lucha por desterrar la inicua situación reinante no excluía mi convicción tosca pero real de que la necesaria transformación económica y social barrería al mismo tiempo aquellos componentes de querencia y espontaneidad que eran el germen o almendra de mi compromiso" i afegeix després: " "los intelectuales que no estamos formados de una pieza sino de rasgos y pulsiones diversos, combatimos por un mundo que tal vez será inhabitable para nosotros".

L'autor, com tanta gent educada i compromesa d'Europa, ha sentit la crida que li han fet regions que es trobaven en una cituació de precarietat material evident. Aquesta captivació sempre és incòmoda i provoca preguntes. En Goytisolo, primer va ser Almería i quan Almería es va beneficiar d'un progrès econòmic li va deixar d'interessar i va escollir el Magreb: "...renuncié a volver a ella, desposeyéndome de ese calor, familiaridad y apoderamiento que de un modo instintivo, compensatorio, buscaría y encontraría en el Magreb"

dijous, 30 de juliol de 2009

Cabo de Gata

Ert, un fardatxo  amb les palmes obertes
esbatussa la pols seca del riu;
tanquen els erms baldats les atzavares
que engrunsen l'aire calent de l'estiu.

Les cases entotsolades i blanques
conviden als vius a beure els vins
amargants i desarmats de les platges
sense l'esperit d'escuma dels pins;

nueses escampen el desig del cos
i es torra sense ombres possibles,
descarada,  la flor de pell del tos.

Pressionen al límit  els hivernacles
i els adossats  que el turisme ha reclòs
al dors de la història negra dels pobles

Andreu estiu-2009

dimecres, 15 de juliol de 2009

El món del futbol

En una de les primeres fotografies que conserve de la tendríssima infantesa vaig vestit amb tot l'equipament del Barça; ma mare m'ajuda a sostenir-me dret amb una mà i sosté en l'altra una pilota. L'abillament va ser producte de la promesa consensuada dels amics del pare de fer aquest present al primer mascle que nasquera. Tot plegat va ser premonitori: hui soc un actiu bel·ligerant antifutbol (no com a esport sinó com a fenomen social i mediàtic). Això dit, el lector ja podrà entendre que en tants anys he tingut temps de covar ressentiments per a tots els gustos i paladars si exeptuem els llaminers.  

   És un article de l'Antoni Puigverd el que m'ofereix l'espurna que ha de cremar totes aquestes andròmines que guarde, tan corcades  com el concepte d'èpica que fa servir l'autor per definir aquest esport. Puigvert viatja amb el futbol a aquell paradís perdut de la infantesa i  amb la perspectiva esbiaixada que dóna la nostàlgia eleva aquest fenomen de masses a mite. Si tenim en compte que els herois i els deus tampoc han fet massa per guanyar-se el pa que es mengen, no ens hauríem d'escarrassar  gaire davant d'aquesta definició. Tot i això,  hui tinc ganes d'obrir les portes del meu infern personal i de què els meus dimonis fassen una mossegada indigesta  a l'esport rei.

   Per què el futbol i no la petanca o la pilota valenciana? Si ens obrim pas en el verger encegador de la història del futbol  i gratem la superfície, podrem situar els seus orígens en un segle dinou d'hegemonia europea i colonialista i en un imperi britànic poc donat a  concessions. Ès una altra de les imposicions que  hem hagut d'acceptar guardant-nos l'esperit crític a la butxaca i engolint-nos els respectius orgulls patriòtics, nacionals o regionals (ací no hi ha conflicte terminològic). Ès que ofereix un model  superior a aquell que ofereixen altres esports? Que té normes? No en tenen  també altres esports? Que uneix, congrega i ens ensenya a pertànyer i a col·laborar amb el grup? Més aviat diria jo que ens anul·la com a individus i fomenta aquella part gregària i de confrontació d'uns grups en contra d'altres més pròpia d'altres espècies. Això sí, li he de reconèixer el mèrit de facilitar el control de la violència masculina en localitzar-la en un lloc i un temps determinats.

    Parle de violència masculina perquè el futbol és el fenomen mascle per mèrits propis sobrepassant ací a la religió i a l'exèrcit. No cal que parlem del paper ben conegut, per ser residual, que tenen les dones en aquestes institucions. Per reblar encara més el clau puc dir  que encara no conec cap futbolista que s'haja declarat homosexual i sí que hem pogut veure algun que altre capellà i més d'un militar. El món de futbol es tanca en banda i no es pot permetre aquestes superfluïtats. És un món de mascles. Companyonia és el terme permès; és  la fusta noble de  què està feta la porta de l'armari als vestuaris.
 
   Per una altra banda, el futbol ha esdevingut refugi de màfies i falsos gurús de l'economia. Només cal veure les quantitats que es paguen per homenets l'únic mèrit dels quals és correr davant i darrere d'una pilota. La gent es compra i es ven i es transmet el missatge  que als jóvens la vida sempre els hi serà propícia i fàcil, i que els diners, les dones i la fama els plouran a cabassos simplement perquè han sigut els escollits. Les consequències d'aquesta filosofia ja són devastadores i anem a més. Per ser just he de dir que òbviament no és el futbol l'únic responsable. Hi contribueixen altres elements dissuassoris del canvi i la millora social com són els polítics (con la iglesia hemos topado...) i els mitjans de comunicació que actuen com un grapat de terra als ulls amb programes com ara Gran hermano o Fama .
 

   Soc capaç de veure el paper que l'esport i els esportistes han de tenir en la construcció d'una societat. Però que no em facen creure que aquest futbol que patim és un model de la societat que voldríem. Com a mínim no és el tipus de societat amb què jo somie. El futbol, hui per hui i tal i com estan les coses, és un termòmetre que ens permet mesurar el grau d'estultícia de la nostra societat de la mateixa manera que el món dels bous, els toreros i les tonadilleras  mesuraven la societat espanyola de la posguerra franquista. Que no és comparable? Segurament els arbres no ens deixen veure el bosc.

    Ja per acabar; per llençar  un baló d'oxígen als més futbolers que han superat totes les proves fins arribar a aquest punt, però també per no semblar un amargat, només em quedaria salvar d'aquest erm el Josep Guardiola i el FC Barcelona i felicitar-los pel triplet. Aprofite també per felicitar mon pare  que no cap dins de la pell  desprès de tan sonades victòries.

dimarts, 30 de juny de 2009

"La siesta" de Jorge Grau

El darrer dissabte de juny l'amic Ferran ens convidava a un arròs al forn a la casa que té al raval de Barcelona, tocant a Joaquim Costa. Desprès que s'unflara l'arròs al mondongo, ens vam esbotifarrar al sofà d'Ikea presos d'una digestió de hienes .  En despertar de la primera becadeta,  l'amfitrió proposa que vegem una pel·lícula que havia aconseguit de no sé on i l' únic atractiu de la qual (i no és poc) semblava ser que eixia l'Ovidi Montllor. Vam accedir sense massa entusiasme i amb una dosi d'escepticisme important. Pel caire que va prenent el discurs i pel simple fet que un film de l'any 76 em puga moure a escriure  aquestes ratlles es pot endevinar que com a mínim em va fer esmolar els sentits i adreçar l'esquena  contra el respatller.

La pel·lícula és "La siesta" de Jorge Grau, i ens transporta a aquell ensopiment moral de sobretaula  en què vivia ancorada gran part de la societat espanyola als anys setanta, després de la mort del dictador.  El nom pot tenir a vore amb aquesta letargia  en què vivíem la majoria, mentre que a les ciutats, bàsicament a Barcelona i a Madrid, alguns feien coses per a què el país canviara. A la pel·lícula, l'Ovidi Montllor fa de Calixto i es dedica a anar de casa en casa arreglant antenes i a satisfer els desitjos inconfessables de les mestresses. Així dit, tot sembla d'una simplícitat  anecdòtica que frega la barroeria a la que tenim associades les pel·lícules de destape. Però el film ofereix aspectes gens despreciables vistos en perspectiva. En primer lloc, hi ha la recreació d'unes  metàfores.  En el nom “La siesta”  és recull  tota una anàlisi d'una gent atrapada en un paisatge agostat i esgotat després de tanta història incivilitzada. A l'àpat caníbal del final se'l pot titllar d'excessivament efectista però no se li pot negar eficàcia comunicadora: mostra  una  capacitat de resposta  viciada pel costum, el cansament i la por. Aquesta gent és incapaç de veure més enllà de la paret del veí i de la mesquinesa.

Però si hi ha un aspecte que em  va cridar l'atenció, va ser el tractament del cos i per ser més específic, del nu. Amb això sí que hem begut oli i  ens hem complicat la vida. Les escenes eròtiques al film són abundants però tal i com hui entenem o ens han fet entendre l'erotisme, a més d'un el farien riure  i a d'altres els faria abaixar la libido a la planta dels peus. Quan Calixto es treu la roba veiem un home pre-capitalista, eixit directament del paisatge; amb pels on se n'han de tenir i amb la musculatura estrictament necessària. De dones n'hi ha de gran varietat d'edat, pes i alçada i llurs nueses, a més dels pèls de tota la vida, inclouen molles que sobreixen d'unes robes interiors descomunals per als gustos de hui. Tot això ho he vist amb el plaer i alleujament de qui viu en una societat martiritzada per uns quants que ens dicten com hem de ser i com ens volen veure. Això no seria tan problemàtic si no fos que els models que ens ofereixen són impossibles per a la dona-home estàndard.


Als  setantes era l'hora de treure' s les mantellines, els dols i mig-dols que  encara hem conegut els que hem tingut una infantesa en aquella dècada.   Ens preparàvem per al top-less, el nudisme i l'alliberament sexual .  La SIDA ho va tancar tot , per si de cas, en una vitrina. En obrir la porta ens hem trobat que s'ha tancat el cercle . El que ens sembla alliberament no és més que una altra forma de repressió. Som presos ara d'un cos manipulat i poc creïble , modelat per una economia que viu d'ell.




dilluns, 6 d’abril de 2009

dimarts, 10 de febrer de 2009

Sobre un senyor que es diu Amadeo Martínez Inglés

Qui ho anava a dir? He esdevingut, tot i que només a estones rares i mal pagades, un usuari fervent de la xarxa. Desprès de sopar m'he aclofat al sofà i han sucumbit al cansanci i a la inconstància les bones intencions de passar una estona agradable i constructiva amb la lectura del bon llibre de torn. Per a aquestes situacions evidentment patètiques, la televisió és sense cap mena de dubte l'opció definitiva. Desprès d'uns segons de zàpping he ensopegat amb la minisèrie que la uno ha preparat amb motiu de l'aniversari del 23-F. Pura propaganda estatalista i monàrquica... què pretenen ara els sociates...redimir-se del pecats mortals i inconfessables del zapaterisme dels primers temps?- he pensat, i una progressió d'escenes i diàlegs d'una absoluta beateria apel·lant als sentiments més bàsics i menys desenvolupats de l'espècie m'ho han confirmat. He aguantat deu minuts i he tornat a un dels esports nacionals, el de no deixar parat el ditet. Trobe que a antena 3, una de les cadenes més denigradores i tristes del panorama televisiu estatal també aposta per les telesèries sobre el 23-F. Sorprenentment, nomès em cal escoltar un diàleg per comprovar  que la de  TV1 és molt superior, manipulativament parlant.
Tota aquesta gesta televisiva em porta a preguntar-me què se n'ha fet dels capitostos d'aquell moviment patètic i tan purament espanyol (“que se sienten conyo!” cridava aquell senyor amb cara de guardiacivil). Comence pels principals ( ho confesse, comprovant si encara en quedava algún de viu) i espellucant informacions diverses em trobe amb un personatge molt interessant, militar també, però diferent. Es una llàstima que haguem d'afegir el “però diferent” quan parlem d'algún militar o capellà fet d'una altra pasta de la que s'ha gastat durant tants anys per fabricar-los. Es tracta de Amadeo Martínez Inglés, nascut a Zaragoza el 1936 i ara militar en la reserva. El 1987 el van nomenar Coronel del Estado Mayor.
A continuació faig una relació dels moments estelars d'aquest militar “però diferent”. El 1990 l'expulsen de l'exèrcit després d'haver passat 5 messos a la presó per diverses sancions disciplinàries. L'acte d'indisciplina més contundent que va cometre van ser unes declaracions a favor d'un exèrcit plenament professional i de suprimir el servei militar obligatori (què fort!!). El 1993 abandona Izquierda Republicana desprès d'acusar el seu líder de malversació de fons i a Julio Anguita de tapar-ho tot. El 2003 va a una manifestació contra la guerra d'Irak amb uniforme militar. El 2004 s'entafora a la Catedral de la Almudena en ple casori de Felip de Borbó amb uniforme militar i una arma. En el seu llibre El golpe que nunca existió ( Foca 2001) acusa el Rei d'haver orquestrat el cop d'estat i a Juan Carlos I, el último Borbón ataca el monarca políticament i militarment. Darrerament ha demanat al fiscal de l'Estat de Portugal que investigue la mort d'Alfons de Borbó a Estoril a mans del Rei i ha portat una petició d'investigació al rei al Congrés dels Diputats. Ací teniu el “copia i enganxa” pertinent.




Carta al señor presidente del Gobierno

Alcalá de Henares 4 de abril de 2008

Excmo Sr. Presidente del Gobierno español

Para su conocimiento remito a VE copia del escrito que con esta fecha, y de acuerdo a cuanto establece el artículo 77.1 de la Constitución española, elevo al Excmo Sr Presidente del Congreso de los Diputados en solicitud de que se constituya en esa Cámara una Comisión de Investigación parlamentaria, con arreglo a lo estipulado en el artículo 76.1 del citado texto legal, que depure responsabilidades (políticas, históricas, penales..) en los presuntos delitos cometidos por el actual rey de España, Juan Carlos I, tanto en su ya largo reinado (23-F, GAL, malversaciones de fondos reservados…) como en la muerte de su hermano, el infante D. Alfonso de Borbón, hecho acaecido en Estoril el 29 de marzo de 1956.

Reciba, señor Presidente del Gobierno, un afectuoso saludo

Fdo: Amadeo Martínez Inglés”



Naturalment, personatges així no interessen a un estat que aspira a ser sòlid i sense badalls. Com a mínim s'agranen baix de l'estora ( ja eixirà tota la merda quan fassa massa bulto ) i com a màxim se'ls envia al país d'aniràs i no tornaràs. Les seues opinions i les polèmiques, amb bases més o menys sòlides, han estat vetades dels diaris convencionals i només gràcies a internet podem accedir a aquest món, que amb voluntat clara, ens amaguen els poders reals i fàctics. Aquest senyor és dels que té collons, que no cojones, que és el mateix però no és igual.

diumenge, 25 de gener de 2009

La senyora Gotzone Mora. Qui se'n recorda?

La meua adhesió i solidaritat amb totes les víctimes de la violència vinga d'on vinga. També amb aquelles víctimes del que anomenem terrorisme, terme que jo ampliaria per denominar actes que ara s'anomenen de defensa dels interessos nacionals. Darrere d'aquesta afirmació no pot seguir cap “però” i el que continua ho escric amb la voluntat de què contribuisca a construir i fonamentar les bones pràctiques i la millor convivència.

Vivim en una societat on desdejunem , dinem i sopem informació (que rima amb banalització). No fa molt de temps que passàvem estones que pretenien ser històriques amb la senyora Gotzone Mora. Les seues polèmiques declaracions polítiques i les consequències que se'n derivaven van ser carnassa per a mitjans de comunicació públics i privats. No culpe a qui després d'aquestes línies no sap de qui parle. A mi em va passar el mateix quan vaig sentir el nom. La memòria és esquiva i necessita d'un reforç continuat. Va ser ahir quan per primera volta vaig vore la cara de la senyora Gotzone i la dels que vaig (vam) intuir que eren els seus guàrdies de seguretat. Amb l'actitud paternalista dels polítics que fan campanya els 365 dies de l'any se'ns va acostar a un grup per saludar els que ella va definir com “los jóvenes de la Casa de València”. Estic segur que conscientment va ignorar la realitat de què no estàvem allà precisament per gust sinó per obligació. Algú va afegir quan ella ja havia deixat el grup: “és simpàtica”. Hui l'hem tornada a trobar quan feia de mantenidora en un acte regionalista i amb vocació regionalitzadora organitzat per la mateixa institució en un hotel de la ciutat, perquè allà tornàvem a estar els dolçainers envoltats de tanta bellesa fallera i dels Cavallers de la Ploma (i el nom no és broma).

Aquesta vesprada quan he arribat a casa he buscat al google alguna informació sobre aquesta dona. Naturalment he trobat opinions per a tots els gustos i dades interessants sobre la seua trajectòria política que és la que més ens pot interessar. Com comprovareu a continuació, les seues gestes polítiques li poden donar o bé l'entrada al cel on menjarà rotllets amb mel amb Sant Pere i amb tots els papes, capellans i gent de bé com Aznar i Bush o a l'infern a bullir a les calderes com ho farem la majoria dels mortals.
En faig un resum. Estos mandamientos se resumen en dos: el 2008 els sociates la van expulsar injustament del PSE-EE per demanar el vot per al PP i després d'una relació curta amb l'Espe (l'Aguirre), ara és Secretària Autonòmica d'Immigració i Ciutadania del govern de la Comunitat Valenciana (per qui no ho sàpiga encara, en mans del PP). Dos apunts breus: 1- Mora dixit “el meu desacord amb Zapatero m'ha situat per “damunt de les sigles” i 2- participa al programa La Linterna de la Cope, dirigit per César Vidal. Tot això ens pot fer sospitar que la senyora Gotzone és dels bons i que anirà al cel.

Ironies a banda, he aprofitat aquesta experiència vital per recordar els fets, idees i milacres de la senyora Gotzone Mora tocant la política antiterrorista i m'he permés relacionar-ho amb la seua infranquejable fé cristiana. Ella mateixa ho ha evidenciat en la seua intervenció en l'acte esmentat. Per fer-ho he tirat mà d'una llibreta on vaig apuntant frases que sent o llig i que m'agraden i n'he trobat una que diu “ La justícia és un ideal humà i la compassió un ideal diví”. Claríssimament el meu i el seu Déu no són els mateixos. El meu ens invita a superar la màxima del “ojo por ojo...” , a què ens situem com bé diu la senyora Gotzone “per damunt de les sigles” i dels interessos personals per tirar del carro i anar tancant algunes de les nombroses ferides sagnants que tenim obertes al nostre món. No és el Déu de la guerra ni de l'enfrontament.

Ens diuen alguns savis de l'Orient que hem de mirar amb el tercer ull. Hi ha tantes visions com persones i d'ací ve el conflicte. La sol·lució no pot dependre només de nosaltres; no podem perdre de vista l'altre i els seus interessos que són distints. En aquestes condicions l'única cosa que podem fer és crear les condicions per aconseguir el que volem. En teoria seria més fàcil eliminar el problema com han intentat fer-ho tants hitlers en la trista història de l'humanitat; en la pràctica, aquesta és la millor manera de perpetuar-lo i de fer-lo crèixer.

El meu respecte més sincer a la persona de la senyora Gotzone Mora, la meua solidaritat com a víctima de les amenaces d'una banda terrorista que hauria de desaparèixer del mapa i el meu desacord en el seu mètode d'acció política.

dilluns, 19 de gener de 2009

Matí següent a un sopar amb amics a casa


Després d´haver solventat el caos produit per la nit,
-els gots escurats, les bosses de brossa a la porta-
sec breu i escric: 
al carrer ,uns vells fan el pas maldestre sota l´anticicló persistent;
la Sagrada Família, edifici insigne, segell de marca,
enregistra les munions de turistes als anals més efímers
i endevine, darrere dels murs i entre la murta,
els cossos lliurats a l´art del desig;
heu marxat, heu deixat l´espai net com un llibre de sal
i les veus ordenades, acomodades a les cadires.

Andreu

diumenge, 11 de gener de 2009

Manifestació per palestina

He assistit a la manifestació en solidaritat amb el poble palestí a Barcelona. He anat amb els companys valencians i hem portat les dolçaines(versió valenciana de la gralla). La gent semblava sentir-se còmoda o almenys així ho he percebut; uns seguien el ritme i altres ballaven. Passa sovint a les manifestacions que no acabes amb la companyia amb què comences i quan estàvem a l'alçada del Palau de la Música ens hem vist físicament integrats dins d'un grup que cridaven consignes en àrab, sostenien amb els braços amunt el cos d'un home i mostraven nines embolcallades amb un sudari blanc ensangonat. Hem continuat tocant tot i que ens començàvem a sentir més incòmodes fins que un senyor amb accent argentí ens ha fet parar alçant els braços i cridant “escuchen las consignas!!...esto es un acto político y aquí no hay música, si quiero música me voy al auditorio pero no aquí!!...”. La meua capacitat de resposta ha quedat totalment anihilada davant d'una reacció tan irada, però l'efecte ha estat immediat ; hem deixat de tocar. Un noi àrab del costat s'ha mostrat comprensiu amb la situació en què ens trobàvem i ens ha explicat que els musulmans no entenen la música en una manifestació, que aquestes manifestacions eren per demostrar dolor, però que ell entenia que tots estàvem per la mateixa causa. Aquesta escena patida m'ha fet recordar el meu viatge a Síria quan algú ens va explicar que la cultura del Pròxim Orient estava molt lligada a la mort. Cada vegada veig més clar que la mort no ha de ser un tabú però, podem superar l'odi amb dosis continues d'odi i de dolor? No ajudaria més la música, l'art i la celebració de la vida a enderrocar els murs aixecats per interessos polítics i religiosos?