Entrevista de Josep Maria Espinàs a Vicent Andrés Estellés.

http://www.tv3.cat/videos/2822190/Vicent-Andres-Estelles

 

Les fronteres del poder.

Jo parle, jo tinc, jo soc, jo crec...., són les fronteres del llenguatge i l'origen de les nostres desgràcies. És una afirmació tan contundent que ara ja em costa seguir. És el que tenen les fronteres; que et barren el pas, que no et deixen avançar, que són un entrebanc per al creixement personal i de l'individu. Si el món és un, ¿per què tendim a la divisió?, ¿per què hi ha poderosos i oprimits?. Si ens despullem físicament i culturalment , ¿què queda? ¿No hauria de ser aquest l'objectiu comú; anar traient-nos la roba, progressivament, sensualment qui puga, i anar desvestint també, de manera constant, el pensament i les fronteres que el guien?.

Llig una cita d'Héctor Abad en un article que publica Josep Ramoneda al diari Ara: “La veritat sol ser confusa, és la mentida la que té les faccions massa nítides”. ¿És la por a la indeterminació i al caos la que ens porta a la precisió de la mentida i a la creació de les fronteres físiques i mentals? Podria ser. Els primers hòmens ja van témer les conseqüències de la vida- es van refugiar en el grup , en els límits precisos de la cova, i van començar a negar l'horitzó.

Aquests dies hem vist córrer els estudiants davant de la policia. L'uniforme, les porres, les armes – per molt de fogueig que siguen- són les fronteres del poder, el senyal que ens mostra el seu ordre i les faccions massa nítides de la seua mentida. Si evidenciem les seues imperfeccions, la humanitat que s'amaga darrere de les viseres dels cascos, i més enllà, les misèries humanes dels nostres governants, estem assolant els murs. El poder és un món que només es sosté si pot comunicar les seues certeses – les seues mentides. El dubte i el qüestionament de les fronteres, malgrat totes les incomoditats, és l'única casa que ens proporcionarà vistes noves cada matí.

Itaca. La llengua a trossos.

Els esdeveniments de les últimes setmanes, mentre a fora feia un fred de mil dimonis, ens han previngut d'una gelada total; el cor i els budells, al ritme d'una vida desbocada, descordada, descontrolada, s'han mantingut actius i calents a força d'indignació. Per acabar-ho d'adobar tot, divendres, un alumne ( a Alcoi) i que a més només havia vist un parell de voltes des que havia començat el curs, m'ha demanat per què no li parlava castellà. “Què no entens el valencià?”, li he preguntat. “Sí, lo entiendo todo pero es que me raya”, ha sigut la resposta. Totes les primaveres del món (la valenciana inclosa) se m'han posat a la boca de l'estómac i una tristesa se m'ha instal·lat al cos. La meua resposta  li va fer dir “tampoco te he dicho tanto” y per un moment hem va deixar paralitzat, amb el pensament que potser no l'acompanyava una mala intenció sinó una ignorància voluntària però alhora instigada per un ideari sinistre que tot ho controla. Qui mou els fils d'aquesta titella desballestada? Com li hauria pogut explicar al meu alumne tantes coses que em venien al cap?

Amin Maalouf té un llibret que està traduït al català com “Les identitats que maten. Per una mudialització que respecti la diversitat” És una lectura molt recomanable i en un racó que dedica al paper tan important que té l'acceptació de la llengua de l'altre diu: “ Per acostar-se sense por als altres, cal tenir els braços ben oberts i anar amb el cap alt – però només podrem obrir els braços si anem amb el cap alt. Si cada moviment que fem tenim la sensació de trair el nostre poble i de trair-nos a nosaltres mateixos, qualsevol pas en direcció dels altres és un mal pas; si estudio la llengua de l'altre i l'altre no respecta la meva, parlar la seva llengua deixa de ser un gest d'obertura per transformar-se en un acte de vassallatge i de submissió.”. Ho entendria?

Quan fa uns mesos vaig decidir tornar-me'n a casa ja feia quinze anys que rodava per Catalunya. Mai, en cap lloc, cap alumne ni ningú, no m'ha demanat que li parlara en espanyol. Tothom te clar que a Catalunya el català es una llengua d'ús normal. “Benvingut al nostre país”, m'haurien pogut dir els meus amics mentre sopàvem i els explicava el succeït. Ara que llig la magnífica traducció que Joan Francesc Mira ha fet de l'”Odissea” i si haguera tingut present la cita els hauria contestat amb les paraules d'Ulisses:

“No hi ha a Ítaca prats, i tampoc camins amples per córrer:

terra de cabres, que m'estime molt més que si fóra de poltres!”

Pere Calders. Les ficcions de la realitat.

El Nadal passat em vaig regalar un volum; un totxo de paper. A la portada es llegeix “Pere Calders. Tots el contes” i hi ha un dibuix fet amb quatre ratlles, potser a tinta, on el contista sembla del tot conscient que l'estan retratant i a través del vidre imaginari d'unes ulleres de pasta descomunals, mira el receptor de manera precisa tot convidant-lo a entrar i alhora a mirar-s'ho tot des de fora. És un plaer submergir-se cada dia en aquestes petites joies que són els seus contes, fer que la vista passe pel llenguatge com ho faria una baieta de camussa per una superfície polida i sorprendre's de les ocurrències que hi transiten.

L'altre dia llegia un conte al meu nebot Eloi que acaba de fer 9 anys. El nen Sala, davant la tristesa que li provoca el fet que els seus adults s'hagen desfet del seu gosset, el “Turc”, troba la companyia adient en un raspall a qui dóna identitat i vida de gos de la bona. Quan vaig acabar, en l'escena precisa en la qual “Raspall” impedeix la malifeta d'un lladre i conseqüentment es guanya el reconeixement dels adult, Eloi va esbatanar els ulls negres i rodons i amb un somriure de boca esdentegada va proferir un “m'agrada!” sense fissures. Vaig pensar que això era una prova sense pal·liatius de la qualitat literària del Mestre.

Hui he matinat i encara amb el pijama posat i amb la companyia infal·lible d'un got de té he fet una passeig per la plaça pública de facebook. He segut darrere dels vidres d'un cafè a la vista dels parroquians i del públic en general i he obert el diari. Després de la immersió que aquests dies he fet en el món de Calders, no m'ha sobtat massa llegir que a Chiclana de la Frontera (Cadiz), un client d'una fruiteria s'ha trobat una granada de mà entre les creïlles que havia comprat.

http://www.publico.es/espana/420845/un-frutero-despacha-a-un-cliente-una-granada-de-mano-entre-las-patatas

Ivan Levasseur o la matèria de l'aura.

(fotos del blog de Federico Mongars)

   Farà uns dos mesos que el veig passar amunt i avall amb un caminar determinat a no arribar enlloc i amb el posat de consciència mesiànica. És una figura menuda vestida amb coloraines ètniques i tocada amb un cabell llarg i blanc i una barba blanca i llarga. Diuen que és nòmada i a més, ceramista i músic, i al meu poble, poble de ceramistes i músics, uns i altres se`l miren amb desconfiança atàvica. Ells esgrimirien  l’inconvenient de la llengua, el fet que només ha colat quatre paraules del castellà dins del seu francès i les usa de manera indiscriminada. Ningú no hauria confesat que és el seu aspecte curosament desabillat el que els provoca la prevenció. Ell en canvi, no hauria tingut cap problema en seure a qualsevol taula local a menjar putxero amb fassegures o borreta. Ho hauria agraït desbocant-se tot per les finestres menudes i negres dels seus ulls i amb gestos de vehemència de clown hauria deixat palesa la seua diferència.  
L'altre dia va fer un concert; el segon sembla ser.  M’han dit que feia dies que tocava portes per trobar músics que l’acompanyaren i certament en va trobar de molt bons; un percussionista, un celo, una flauta, un violí i una guitarra. Vaig arribar tard i ja havia començat. Em va cridar l’atenció que l’escenari estava ple d’instruments de tota  classe on destacava  un joc de campanes vidriades de blau verdós marí. Ell, ara tocava una ocarina i després una flauta i ara entrava un músic, i un altre, i un altre més, fins que tots van estar damunt de l’escenari embolcallats per l’aura del mestre de cerimònies.

    Mentrestant, la porta no parava: s’obria i es tancava. Ara era un grup d’adolescents que s’havien cansat i després algú que buscava la seua dona entre el públic i preguntava a uns i a altres. O eren pares que anaven i venien amb xiquets. A tot això, el mestre es mantenia protegit pel seu art i per la llum vermella que inundava l’escenari. A voltes alçava el cap i feia quatre gràcies als espectadors que sempre responien amb timidesa, amb por a excedir-se. Vaig canviar de lloc, més davant, més lluny de la porta. Al minut, en sentir soroll, em vaig girar i vaig vore  un matrimoni amb un xiquet.  Ell parlava pel mòbil. Vaig assajar una mirada assassina que no va passar inadvertida. Als poc minuts va ser un altre mòbil que va sonar. Em vaig girar i vaig vore que algú es posava les mans al cap en senyal de desesperació. Però l’artista i el seu art es mostraven invencibles davant les tropes bàrbares, parapetats  per una aura que no els abandonava.
De sobte, enmig d'una gas vermellós que emanava de l'escenari vaig veure aparèixer la figura l'Orfeu creuant l’erm dels segles; més vell i més menut del que jo me l'havia figurat, i  segons les circumstàncies avançava amb la mirada alta o el cap cot, i a banda i banda deixava que es consumiren les escenes humanes mentre Ell pujava les escales de la immortalitat.   Orfeu passava inadvertit però segur del seu objectiu. Només així vaig entendre que l'aura que protegia a aquells músics estava feta de la matèria més indestructible:  pura fe.

Rode l'eixama. Nadal laic.

Aquest matí he anat a prendre un cafè i sonaven les nadales més recurrides a tot volum i  l'espai estava ben farcit de tòpics amb moltes estreles nevades i altres punyetes passades de sucre. La nova religió del consumisme pega de valent. No sé si el Jesuset participa dels beneficis. El que pareix més cert és que a nosaltres ens toca pagar el pato. Mentrestant, entre regal i regal, entre anades i vingudes al Corte Inglès - com qui anava fa uns quants anys a la Missa del Gall-  perdem la consciència i el sentit més profund de la celebració del l'hivern.

Més enllà encara del cristianisme (i d'aquelles històries tan perilloses pel seu poder anestesiant) hi ha moltes tradicions que conecten amb els misteris de la vida i amb la concepció cíclica del món. Segurament els primers homes temien la nit més llarga i ja van començar a conjurar la presència del sol i la fertilitat amb rituals que incloïen el foc i altres elements que el recordaven.

Al meu poble es ballen dances i la nit del 27 al 28 la gent passa la nit al carrer tirant coets. També celebren unes festes semblants a Ibi (Els Enfarinats), a Tibi i segurament a molts altres llocs del món. A Onil es roden els fatxos que  a Tibi, a Xixona i a Relleu es diuen Eixames. La fotografia és de la "Fiesta de los Escobazos" de Jarandilla (Extremadura) que es celebra la vespra de la Inmaculada.

Amb un grapat d'ingredients simbòlics que em són familiars per la meua vivència del Nadal, he pastat un poema amb el que vos vull felicitar les festes i reivindicar una vida més conectada amb els cicles naturals.

"En l'experiència del ritme ens trobem alliberats d'aquesta angoixa d'arribar a algun lloc"

Raimon Panikkar

Foc guaridor

Pa de mamella

Soca que estella

Nit de raor.

Canvi de cicle

Rosa de fosca

Ala de mosca

Vi del millor.

Nat de Maria

Dins l'establia

Ventre de closca

Demoledor.

Rode l'eixama

Serra de flama

Obri taronja

Foc del millor.

Bancs no xucleu

Sang de la vena

Terra pixada

Vol de voltor.

Puja la vella

Pi de canyella

Calze d'estrella

Tot de dolçor.

Balla la dança

Roda la plaça

Mou peu amb traça

Foc guaridor.

BONES FESTES D'HIVERN

STOP

Hi ha gent aturada

que ni atura ni dorm bé

capficada com està

en el què vindrà.

És fàcil donar consell

dir-los tot passa

vindran temps millors

mentre passegen el gos
i amb bossa de plàstic

recullen l'excrement.