diumenge, 1 de juliol de 2018

Eivissa. 1- L'essència.


Foto d' Andreu Torregrossa

   Carrer Vicent Serra Orvay a l’eixample d’Eivissa. Entrem a un forn-cafè d’estètica artesana. Tonalitats que combinen el blanc amb els colors de la fusta i el negre. Taules de fusta reciclada. Al taulell les cambreres no paren de servir cafès i pastes. A la vora pots veure el que fa de forner a través d’un finestral que convoca l’atenció dels clients. L’observe treballar. És un xicot jove i de bon veure. Enceta paquets de plàstic amb l’ajuda d’un ganivet. Dins hi ha pasta de full i barres de pa per coure. Amb un grau de destresa certer els dóna la forma que vol. Després ho diposita a llaunes i ho posa a coure al forn elèctric. Sinceritat absoluta. No s’enganya ningú. El client seu i gaudeix d’un entorn que comunica seguretat i eficiència. 

   Hi ha una petita cua a la porta del lavabo. Quan la cambrera que talla el bacallà se n’adona, fa un gir, fa dos colps a la porta que s’obre d’una revolada i amb dos crits fa eixir dues nenes d’uns huit o deu anys: «ya està bien, os he dicho mil veces que no se juega al monopoli en el aseo». Els clients ens mirem uns a altres en un punt que vira entre la consternació i el divertiment. Darrere de la barra res no canvia: serveixen cafès i sucs naturals i despatxen barres de pa de tota mena: de llavors, d’espelta, de soja. El forner no dóna abast a obrir paquets de plàstic. A la vora de l’entrada hi ha una pissarra on es recomana tastar l’Açai Bowl per esmorzar.

   ¿Com no s’enfonsa una illa tan petita amb tanta gent, com a mínim una mica, per les vores? És a la costa on s’evidencia una densitat humana més gran. Ens serveixen un suc de taronja amb un got de vidre gruixut i alt, escultural. Per un moment pense que encara no he eixit de l’aeroport. L’aeroport, més que una connexió física és un concepte. La influència de l’aeroport és consistent i ubiqua. Alguns turistes s’entesten a creure que trobaran l’essència dels lloc que visiten. L’autèntic és pura reproducció, com la imatge de la Eivissenca captada a les pintures naïfs de l’hotel Ses Figueretes. L’autenticitat radica en el crit de la cambrera que talla el bacallà quan treu les nenes del lavabo.

dissabte, 30 de juny de 2018

Unitat i llibertat. Interpretació poètica d'un text de Keith Lowe.




   Festes de Sant Pere a Agost. Hi ha balcons abillats amb banderes espanyoles i d’altres amb senyeres. Allò que el turista pot percebre com un fenomen estètic i si voleu poètic, respon, quan ho saps llegir, a una estructura d’objectius en conflicte. Normalment, allò que el foraster percep com a atzar és una tria més o menys conscient. L’àvia posava el cobertor. Mai no va gosar penjar cap ropó de colors llampants. El cobertor que penjava l’àvia lluïa una elegància discreta i un desencís ideològic manifest. El nacionalisme a casa nostra és relativament jove. Conten que una dona del poble que va morir a finals del segle passat, va deixar dit que li cantaren «Banderita» de cos present sota l’amenaça que els apareixeria si no ho feien. Estic en condicions d'assegurar que la demanda tenia poc a veure amb ideologies nacionals. Segurament, en la seua joventut, va experimentar algun tipus d'intensitat vital sota l'encís del ritme del conegut pasdoble. .

    Keith Lowe pensa la llibertat i la unitat. Recull algunes reflexions interessants al seu article publicat a «La maleta de Portbou». La llibertat és un ideal que no s’entén si no es contrasta amb l’ideal d’unitat. Volem ser lliures i volem estar units. El camí que porta als dos ideals és la concessió. Estem obligats a entendre’ns . Els ideals es desdibuixen a mesura que ens acostem. Els colors de les banderes deixen de ser quan entres en els paisatges dels països que representen; aleshores veus boscos, balcons, barrancs i un sol més o menys intens projecta determinades formes i t’insereix en un context lumínic determinat. En definitiva, les banderes són principis d'acció que s’han de prendre en dissolucions homeopàtiques.

    Tot i això,  malgrat les reflexions prèvies i desobeint mandats racionals que no farien avançar la història, me’n vaig al calaix on guarde la meua senyera, la planxe i la deixe caure de la barana del meu balcó tot subjectant-la amb pinces de la roba i patint per si un cop de vent l’arrenca i se l’emporta ves a saber on. 


diumenge, 6 de maig de 2018

Història del món en quatre ratlles.




Fa 4.600 M d'anys es donaren les circumstàncies perquè es formara la terra. Fa 250 milions d'anys començaren a desenvolupar-se els primers homínids. Tot és aproximat. El llenguatge s'usa per fer divisions i fer comprensible tot el procés. Paleozòic, mesozòic, cenozòic, amb les subdivisions pertinents pintades amb colors llampants. Matèria i energia, en definitiva, o només energia?, per començar la gestació de tot allò que veig per la finestra i el punt precís on m'enteste a fer constar l'existència i la incapacitat per entendre res. Després vindran l'amor i els cementeris i un cop passades les grans guerres algú va tenir la gosadia de pensar que tot estava assolit. Va ser aleshores que una mà ens va menar al centre comercial i a la pornografia.

8 de maig del 2016

dimecres, 25 d’abril de 2018

Panical.





Caminàvem amb l’amic Marco,
gran conèixedor, gran estimador
d’un territori en ple procés
d’autoconeixement,
d’autoacceptació.
Beata amunt, Beata avall,
argila amunt, argila avall.
La llum del sol, a balquena,
damunt del blanc gens esporàdic.
Pas a pas, marge a marge.
Els panicals no generen cap sospita.
Ai, pobres humans,
tan exposats a la geologia, a la biologia!
No hi ha res tan radical com resistir
en la dissidència i en l’encís. 


dimarts, 24 d’abril de 2018

La flor del garrofer.










Llum de patriarca,
solar, constel·lar, heptasíl·lab,
poblada de colejons i balmes,
d’úniques fronteres o rèptils de fusta
esgrimint els murs precaris.
Entelèquia de solcs matiners,
de mans balbes.
L’oratge a les mans
i el sucre dels terrossos.
Qui té l’ombra ho té tot,
la botija amb l'aigua freda,
goluda, a la soca, les arrels,
i el perfum de la carn
o líquid seminal.



dilluns, 16 d’abril de 2018

Helicríssum.









Nom o cirera,
amor o escletxa,
text i finestra,
oli o gramàtica.
Dic Helicríssum
i ature el dia,
la roda, el silenci.
Dic groc pubescent
o pomell sideral,
brumerol o camí
i incite el verb.
Dic habita, creix
o estigma
i un glop vampíric
d’amor o de mort.
Dic helicríssum
o sempreviva,
aigua o paper,
mort o tanatori
i bade la llengua
en retòrica de coixins,
astres i agulles. 



divendres, 2 de març de 2018

L'esperpèntic en el desencontre entre Espanya i Catalunya.











   Esperpèntic. És la paraula que s’escolta a les tertúlies radiofòniques del matí. L’objectiu és desprestigiar l’independentisme. Funciona relativament. Han aconseguit recrear en Puigdemont la figura d’un pallasso. Si parles amb la gent corrent, el President Puigdemont és un personatge d’opereta, ningú que tinga quatre dits de front se’l prendrà seriosament. Vivim dins de bombolles informatives l’objectiu de les quals és mantenir el control del poder per unes elits. En el cas d’Espanya, les elits són les de tota la vida, les que representen la bona gent. I en aquest país la bona gent encara s’emmiralla en el president del govern , el senyor Mariano Rajoy i en el seu partit. Que algú haja invertit el contingut es sigles del PP per convertir-lo en el partit podrit també té un pes relatiu. El PP continua guanyant eleccions tot i la pèrdua constant de votants. Que no n’hi ha suficient amb el PP per governar? No passa res. Les elits ja ho tenen previst. Em trec de la mànega un Ciudadanos. No perdeu de vista els noms. El nom, en aquest cas, fa la cosa: partit popular, del poble, ciudadanos....el mateix gos, vull dir, amb un altre collar.

    Tota la parafernàlia estatal posada al servei del manteniment del sistema. Imaginem que el sistema és un tanc, un dipòsit ple de qualsevol líquid. Tant em fa , pel cas, que siga aigua, petroli o oli d’oliva verge extra. Durant quaranta anys hi ha hagut un consens polític en mantenir en dipòsit en unes condicions lloables. Com s’ha aconseguit? Mitjançant acords polítics moltes vegades, però segurament també per coaccions de mil tipus on la corrupció ha jugat també el seu paper. Fa més de quaranta anys moria el dictador. Tot havia de quedar com nou d’aparença però les elits que venien del franquisme no anaven a tolerar un canvi de contingut. I ací el gran invent de la Transición Espanyola; canviar-ho tot per a que res canvie. Quaranta anys de pau social no és cap cosa menyspreable. Quaranta anys de «llibertats», «d’independències judicials», «de drets socials impensables en altres temps». En definitiva, un dipòsit ple i estable . Aquest és l’escenari; la funció que s’estava representant. Que hi havia entre bastidors? Un panorama més complicat, més humà, més mediterrani, més catòlic: una Sicília sense morts, com diu el títol de la novel·la de Guillem Frontera on explica la Mallorca del boom econòmic. El títol està ben trobat. Espanya és una Sicília sense morts i encara gràcies. Els morts ja han passat. Estan a les cunetes, se’ls ha deixat en silenci, sense veu. Era part del pacte social. Silenciar els morts, els assassinats. El Espanya va bien del senyor Aznar era la veu. El senyor Aznva ensenyar a estimar els neons, els paradisos artificials.

    Esperpèntic, torne a escoltar. La paraula repetida mil vegades, rebregada fins els límits de l’extenuació. El discurs de Puigdemont des de Brussel·les renunciant a la presidència de la Generalitat Catalana és esperpèntic i més encara l’oferiment que li fa a Jordi Sánchez, empresonat, per a que siga ell president. Esperpèntic. Tot plegat, esperpèntic; un circ, ridícul, esperpèntic. Quin país...l’argumentació és sòlida, contundent. El seu país està ple de bona gent però també de gent intel·ligent, amb arguments sòlids, precisos, edificants.

    España va bien, los balcones están llenos de banderas, Marta Sánchez le ha puesto letra al himno, los catalanes son unos payasos, no tienen remedio; viva el Rey, la monarquía y la constitución (la del 155, claro), putos catalanes, a por ellos. ¿Catalán, para qué? Que estudien inglés que les harà más falta...no, si la culpa es de los inmigrantes, y de los catalanes y de los vascos.... pero si tan guapos son que se vayan. Podríem continuar. En definitiva, el dipòsit va ple. Va ple?

    El pacte de la transició s’ha esgotat. Els pactes es renoven des de la política, des del diàleg. Catalunya és un forat que es va eixamplant i per on dia a dia es perd més líquid, més estabilitat. El govern el reomple desesperadament a base de sentències judicials, càrregues policials, agitant banderes i himnes, brandant constitucions i 155s , amb actes delirants de patriotismes passats de rosca. L’anticatalanisme es tradueix en adherències populars. El nostre és un poble que se sent més realitzat amb el fracàs alié que amb el propi èxit. Saben molt bé com ens han d’alienar. Mentre rage el conflicte català no mirarem els altres forats per on se’n va tot el patrimoni potencial de convivència i estabilitat. Hi ha el forat de la corrupció, el forat de les pensions, el forat del l’atur, el forat de la monarquia, el forat de la independència judicial, el forat de la credibilitat política, el forat de la memòria històrica.... i podria continuar. La solució a tot plegat és fer veure que l’independentisme és un circ.