S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 28 de febrer de 2010

Borumballa a Jesús (Tortosa)

Des de fa uns anys, amb tota la mandanga de la nova cuina, pastisseries i restaurants catalans han posat de moda el terme encenalls per referir-se a llesquetes finíssimes i recaragolades d'alguns productes. Normalment, són productes impossibles per a l'economia del client mig però que presentat així ,en quantitats purament decoratives, donen una altra entitat al plat. Al País Valencià n' hauríem de dir borumballes però no tinc constància que aquesta paraula s'haja utilitzat en el màrqueting culinari al sud del Sènia. Per aquells que desconeguen l'origen de la paraula els diré que estem parlant d'aquelles llenques que salten de la fusta quan el fuster passa la plana o el ribot. Normalment, al nostre territori l'ús figuratiu de la paraula no té connotacions massa bones. Dir "això és borumballa" és com dir que una cosa té poc valor. És potser aquesta la raó per la qual el terme es resisteix a l'hora d'utilitzar-se en el món de l'alta cuina a les nostres terres.
Tota aquesta etcètera ve perquè des de fa un temps la paraula Borumballa s'ha guanyat la majúscula des que es relaciona amb un grup de valencians que fan (fem) música de dolçaina a Barcelona. Un aplec de cases regionals a Mollet ens va oferir la primera oportunitat d'actuar en públic i el resultat va ser tan poc encoratjador que no hi ha prou en confiar en la mala memòria del públic i en el seu desconeixement musical i de l'instrument. Ara Borumballa ja és una altra cosa. L'actuació que hem fet aquest cap de setmana a Jesús-Tortosa demostra que hem millorat molt qualitativament i quantitativament. La qualitat no només té a vore amb la música i l'art, sinó també amb les relacions que hem establert i en els moments de felicitat que hem passat junts.


Per a mi l'Ebre era només una terra de pas fins que no va esdevenir referència literària en haver llegit primer el Jesús Moncada i després el Sebastiá Juan Arbó i l'Emili Rosales. No va ser fins ahir que vaig ficar cullerada en el caldo que es cou per allà. Només ha sigut un tast d'unes terres que prometen i  espere no tardar massa en poder revisitar-les amb molt més de temps. Hi ha el tòpic que diu que a les Terres de l'Ebre ja són valencians. També es diu al revés; que els de Vinaròs ja són Catalans. Això només és una demostració més que els límits sempre són arbitraris i només si s'hagueren construït murs infranquejables les comunitats humanes haurien evolucionat de manera completament autònoma.

Hem trobat un ambient molt familiar . És cert que el caràcter de la gent de l'Ebre és molt més proper al valencià . A banda de l'intercanvi de població que ha hagut entre territoris veïns, crec que té molt a vore en el fet que la gent de l'Ebre té una relació molt estreta amb la terra i el riu. Formen una societat que com la valenciana, s'ha vist forçada a emprendre un progrés a marxes forçades que encara no ha paït . La diferència és que la societat valenciana, tal i com afirma l'Enric Juliana, és potser la comunitat menys acomplexada de l'Estat. En canvi, la comunitat que formen les gents de l'Ebre, pel poc que sé i he pogut vore, sembla ser  la que  té menys autoestima de tota Catalunya.

Queda pendent una visita més pausada. Ja és molt passejar pels carrers i percebre les glòries i els inferns de la ciutat de Tortosa a través de la seua epidermis. També és molt haver viscut com es fa la festa i haver-nos integrat en el brogit que ens porta tantes referències del nostre sud. Però és evident que és molt poc per conèixer la zona i molt menys per poder treure massa conclusions.

Borumballa i el grup de dances.




divendres, 26 de febrer de 2010

"Les ciutats ocasionals" de Ricard Mirabete


 Quan ahir a a tarda vaig eixir de l'estació de Passeig de Gràcia per anar a la presentació del poemari Les ciutats ocasionals de l'amic poeta Ricard Mirabete feia bò. L'hivern comença a instal·lar-se còmodament dins de la memòria que fuig i els dies de primavera incipient enceten un oblit de la ciutat que va ser. Jo mateix vaig obrir les portes d'aquest oblit en la passejada de deu minuts fins a la llibreria Bertrand de Rambla Catalunya. Perquè viure és això, començar a oblidar, retenir ben poc, continuar, o com a molt, ensopegar i tornar a alçar-se. A cada moment marginem les memòries d'allò que passa al nostre voltant i la pedra de la ciutat que habitem, sempre casualment, queda entelada per milers d'històries que hem aprés a desatendre. Ens movem, passegem, badem pels carrer, veiem  però poques voltes deixem que la mirada glopege les escenes a través de les quals passem sense deixar ni acceptar cap empremta. Cal el coratge del poeta que desperta la consciència de la ciutat que es perd , aquella que deixa poca impressió a la pedra?.

Hui, mentre escric  des de l'Eixample dret Barceloní, mentre la Sagrada Família s'alça darrere dels vidres com una metàfora de la ciutat que vol ser, m'arriben notícies d'un tiroteig nocturn a pocs metres d'ací. Només fa un parell de dies  van assassinar un home i sa mare de 85 anys a un bar tocant a Diagonal, en el mateix barri. Això és el que es veu, el que els mitjans ens mostren, la punta del iceberg. Hi ha, però, altres escenes que passem per alt només perquè ens hem acostumat massa a elles. Calen els sentits esmolats del poeta davant del teatre urbà?. Cal l'afany artesà que ens deixa l'empremta equilibrada al marbre de les paraules d'un moment que només aspirava a ser oblit?.

Trobe els versos del Ricard treballats fins el punt de l'equilibri i això no sempre es fàcil; a més de paciència, cal l'experiència i l'habilitat en saber trobar el mot i el seu lloc en el vers. Els seus versos són aguts però alhora pausats , transmeten i desperten sensacions.

Vull compartir al blog un dels poemes que parla d'aquella violència velada que obviem i que desemboca sovint en allò que ens arriba a través dels telenotícies. El poeta es posiciona davant del que veu, parla de “drets civils obsolets” o d' “estúpides llaunes de cervesa grisa i esbravada”, però sap romandre, com a bon observador, “ en un racó calmós,/ a la riba de les pedres.”

ÀREA DE SERVEI

Una declaració de permanència
suspesa en l'aigua d'una pluja fina.
Una corrua de drets civils obsolets.
Un cotxe patrulla que estaciona al pàrquing privat.
Els nois de l'esportiu carreguen benzina.
Entre ombres esllanguides
i música house fingeixen una atracció
suau per l'última llum de l'autopista.
Acarats a la matinada per l'embriaguesa:
tremolen confosos, assedegats.
Es dirigeixen a l'expenedor i prenen
estúpides llaunes de cervesa grisa
i esbravada; simulen el darrer ball
d'una processó underground. Cap avall,
pel tombant nord, un cop engegat l'esportiu
cauen a 120 ànsies per minut.
El ventre obscur de la carretera perduda
d'un glop ràpid, se'ls cruspeix.
I jo romanc en un racó calmós,
a la riba de les pedres.

Ricard Mirabete Yscla
Les ciutats ocasionals

dissabte, 20 de febrer de 2010

Hermann Scheer té coses a dir.

 Al Nadal parlava amb el meu germà i amb Adela de la crisis i intentàvem imaginar possibles futurs i em va venir al cap una entrevista que havia llegit a La Vanguàrdia d'un polític  alemany que profetitzava un futur on cadascú produiria la seua energia. Tot i que el meu caos amb freqüència em sumeix en un estat precari, he de reconèixer que a voltes té la seua lògica i de tant en tant, molt de tant en tant, proporciona sorpreses. Aquest matí, m'he posat a ordenar l'habitació i a llançar papers frenèticament quan se m'ha aparegut un àngel en forma de retall de premsa. Era l'entrevista d'aquest senyor que resulta que es diu es diu Hermann Scheer i diu coses tan interessants com les que podreu llegir a continuació. Davant de tant de catastrofisme fa bé de llegir alguna cosa reconstituent. 

El vídeo està en francès, qui  en tinga coneixements o voluntat que el mire.


Hermann Scheer, diputado (SPD) que aboga por que cada uno produzca su energía
"¡Deje de pagar recibos de luz y gas y genere ya su energía!"
LLUÍS AMIGUET  - 02/12/2009


Tengo 65 años: la energía es la clave de todos los progresos. Nací en Frankfurt. Soy del SPD: es más efectivo mejorar un gran partido que fundar otro. Vendo energía de mi central solar. En poco tiempo todos podremos generar y vender energía renovable. Colaboro con el CCCB


Usted puede producir su propia energía en su casa, y en Alemania, además, ganar dinero vendiendo a la red la que le sobre.

¿Cómo?

Usted solo o con socios monta su propia central de energía en su vivienda, su comunidad o su fábrica. Se la instala en días y a los siete años habrá amortizado esa inversión y ganará dinero al venderla a la red.

¿Cuánto cuesta montarse esa central?

Serán mucho más baratas en poco tiempo porque la Volkswagen ya está fabricándolas y vendiéndolas por miles - tiene programadas 100.000 y ha vendido 20.000 en dos meses-,y cuando se fabriquen aún más masivamente se abaratarán más. Ahora le costaría unos 30.000 euros lo más sencillito.

¿Y si luego las eléctricas no me compran la energía que me sobra?

Por eso en el 2000 defendí, y promulgamos, la ley de Energía Renovable que obliga a las grandes eléctricas a comprarte tu energía sobrante aunque seas pequeño productor.

No creo que les guste el trato.

Tiene usted instinto político: por eso mismo la soberanía popular ha tenido que obligarles a aceptar lo que es bueno para todos, que es que cada una de nuestras comunidades o fábricas genere su propia energía renovable y les venda la sobrante.

Eso cambiará muchísimas otras cosas.

Estamos creando un auténtico mercado de la energía - muchos vendedores y compradores-y no el oligopolio insostenible - cuatro eléctricas cobran el recibo de millones de consumidores-que sufríamos hasta ahora.

Pero la renovable aún no es suficiente para las grandes fábricas.

¡Falso! En Alemania, las grandes fábricas ya tienen o proyectan sus propias centrales energéticas y al mismo tiempo está despegando una industria de fabricación en masa de "kits de producción energética individual", que va a ser a la energía lo mismo que el PC a la informática. ¡Y ya verá la Seat!

Aún necesitamos grandes centrales.

De nuevo falso: quítese las gafas del viejo sistema centralizado de generación eléctrica y olvídese de esa propaganda desalentadora de los lobbies y verá que descentralizarla es más rentable, democrático, limpio y eficiente. Recuerde que la electricidad en sus inicios la generaba cada uno y después la lógica del combustible fósil obligó a centralizar la generación que hoy es oligopolio.

Las renovables no son nada nuevo.

Está claro, pero lo que pretende ahora el oligopolio de las cuatro eléctricas alemanas (en España tienen otro) es meter la generación de energía renovable en el viejo esquema centralizado de la energía fósil. En vez de pozos de petróleo, ahora plantan molinos y placas y controlan la generación, la red y la venta. Por eso se han inventado lo de la gran central solar del Sáhara.

¿Por qué?

Porque la Volkswagen y la gran industria ven el negocio de producir su propia energía y de vender los generadores y les están dando la espalda. Esa gran "central" sahariana les permitiría seguir teniéndolo.

¿Se adaptarán para seguir cobrando?

No, porque la energía renovable fluye en cualquier rincón del planeta: es absurdo centralizarla y cobrarla. Y lo saben.

¿Tan malo es el esquema actual?

Lo que se extrae de puntos concretos se transporta en una red internacional: es ineficaz, insostenible y ruinoso: es carísimo; hay fugas en todos los oleoductos, por no hablar del coste ecológico, social y estético de los petroleros gigantescos; las redes de alta tensión, dañinas para la salud y el paisaje, los gasoductos por zonas conflictivas...

¡Qué nos va a contar!

Por eso va a suceder como con el ordenador personal o el móvil, a los que al nacer se les calculó que tardarían décadas en popularizarse y ya ve: la generación privada y descentralizada de energía renovable es demasiado buena para que no sea un boom. Todo el mundo querrá su central y en pocos años será tan vulgar como un PC y un móvil.

¿Se unirán producción y consumo?

Y desaparecerán los gastos de transporte, las fugas y el coste del monopolio.

¿Qué dicen E-ON y RWE...?

RWE me ha denunciado por promover... ¡la desindustrialización de Alemania! Y el presidente de la patronal alemana me acusa de engañar a la gente con tonterías.

Supongo que no le dejó sin respuesta.

Le recordé que cuando él era presidente de IBM aseguró que el futuro eran los grandes ordenadores centrales... ¡Y luego perdió el cargo porque los PC arrasaron!

El kilovatio renovable es más caro.

Porque el kilovatio fósil del gas, carbón o petróleo no incorpora a su precio lo que contamina: cuando lo incorpore, será inviable.

¿Cómo lograrán que lo incorpore?

Habría que retirar todos los impuestos a la generación de energía y dejar sólo uno que gravara la contaminación causada. Ese sería el espaldarazo definitivo a la proliferación de las centrales de generación privadas - en Alemania ya hay instaladas más de cien mil-en Europa. Una nueva era.

En Copenhague no hablan de eso.

Porque parten del esquema centralizado fósil: creen que el cambio a renovables implica un "coste" y pasan días regateando entre países para asumir el mínimo posible cuando, en realidad, la descentralización de la generación energética puede ser ya un negocio, pero ahora para todos.


"¡Deje de pagar recibos de luz y gas y genere ya su energía!"
´Comandante Solar´


El Papa Solar,ironiza la prensa alemana; Comandante Solar,le apodó Fidel Castro: Scheer es el gran pionero, pero no sólo de las energías renovables - ahora hay muchos oligopolistas enganchados a ese carro-,sino de que cada familia y cada fábrica invierta en su propia central energética y la amortice vendiendo su energía sobrante a la red. Scheer cree en el mercado - el de verdad-y quiere convertirnos a todos en empresarios de la energía. Lo defiende en Autonomía energética (Icaria) y en el Bundestag con ilusión y política de la buena, de la que mejora día a día la vida de las personas, ¿o es que a ustedes no les gustaría cobrar en vez de pagar el recibo de la luz? Pues es posible.

dimecres, 10 de febrer de 2010

El cas Cabanyal-Canyamelar.



La societat valenciana està acostumada a desfer-se d'andròmines- fem fogueres per Sant Josep, per Sant Joan, per Sant Antoni- i una casa tan exposada com la nostra al vents i tan ben parada de modernitat, no es pot permetre el luxe d'acumular nostàlgies. Quan una cosa no serveix es llança i se'n compra una de nova, amb l'afegit que li fem un bé a l'economia. El Cabanyal és un barri vell, i encara més després de tants anys d'abandó intencionat, amb un regust de ser de tota la vida i en definitiva, amb un excés de contingut que no s'adiu massa amb la façana lluenta i nova de trinca que ha volgut l'ajuntament i que els valencians han acceptat de bon grat. És per això, i per la voluntat d'obrir la ciutat al mar, i de construir encara més i beneficiar encara més als mateixos quatre, que l'ajuntament fa anys que va decidir que volia comprar-se un barri nou. El que possiblement no van preveure va ser una resposta tan constant i ferma. La gent del barri, que no són d'aquells que l'estament convidaria a berenar als despatxos de la Generalitat , han aconseguit entaforar-se, com un corc, a les potes de la butaca del despatx on la Rita no els vol atendre. Aquestes manifestacions pel barri i en contra dels despropòsits urbanístics són una pedra a la sabata dels nostres governants. Com a mínim, si han de governar, que no ho facen des d'una comoditat absoluta.


Huí he llegit un article al País de l' arquitecte Rafael Rivera. No el coneixia però els seus arguments m'han colpit per la seua transparència i perquè em donen raons de pes per transmetre el meu propi pensament. Rivera comença establint que no totes les ciutats són iguals i que si unes han nascut al costat del mediterrani, València ho ha fet al costat del Túria i afegeix més avall; “No siempre querer llegar al mar es una buena noticia”. Els raonaments que exposa són evidents i ho deixen clar. En primer lloc tenim un barri d'un interés singular evident al que li cal una rehabilitació després de tants anys d'abandó. És un dels arguments que l'ajuntament utilitza per convéncer els ciutadans que cal enderrocar i construir l'avinguda. En segon lloc, tenim una oposició ciutadana inqüestionable. Un tercer argument és el cost material o econòmic de l'obra, inasumible per un ajuntament que ha llançat els diners d'una manera irresponsable i innecessària. Però també hi ha un cost social, tant o més important que l'econòmic, ja que el pla afecta directament 1600 famílies, que es diu prompte.

Però hi ha uns altres arguments que ixen directament del primer, és a dir, del fet que ens enfrontem a un barri singular. Rivera fa constar el fet que l'ajuntament vol aplicar unes mesures urbanístiques pròpies del s. XIX. Estem parlant del que Haussman va fer a París i que altres països d'Europa van adoptar ràpidament. Després de tants anys, les coses en arquitectura han canviat, i hui s'han descartat per ser ineficaces ja que destrueixen i no revitalitzen més que l'entorn  immediat i abandona i fragmenta el barri  i anula el seu interés. I afegeix; “Los paseos así son todos parecidos, aquí o allí; sin embargo, el barrio afectado es único y forma parte de la identidad urbana de Valencia.

Per una altra banda, l'arquitecte fa una crida a la sensatesa i a contemplar una avinguda que unisca dues fites de la ciutat com són els Jardins del Real i el Barri del Cabanyal. Aquest barri ja és el mar, amb l'afegit de la història i de la  càrrega popular i cultural que fa que una ciutat tinga identitat. Per acabar, també invita als governants a escoltar el mateix poble que va evitar que es construïra una autopista als jardins del Túria i una urbanització al Parc Nacional de l'Albufera perquè “Valencia no puede luchar contra ella misma”.


Escolteu "Cante per la punta" de l'Òscar Briz.
http://www.youtube.com/watch?v=sWj6CC9H87A

Escolteu el repàs que la Mònica Oltra, portaveu de Compromís a les Corts Valencianes, fa als polítics del govern valencià.

http://www.youtube.com/watch?v=91QuilEgGoQ






dimarts, 9 de febrer de 2010

Zygmunt Bauman. Un savi vell i despentinat.


Aquests dies he estat llegint el Zygmunt Bauman, un dels pensadors socials més solvents dels nostres temps que ell adjectiva com a  líquids. Aquest savi vell i despentinat utilitza el terme com una eina que li ajuda a desbrossar amb una paciència d'artesà els erms en els quals ens movem. Treure'n l'entrellat sense la perspectiva que dóna la història no és gens fàcil. El nostre present occidental i ric està caracteritzat per la boira. La boira és un pas més enllà de l'estat líquid, més enllà encara de la poca seguretat que aquest ja ens podia proporcionar.

L'autor parla del final de la utopia. Aquest concepte havia marcat un camí en la manera de pensar en la història moderna. La utopia va nàixer de la consciència que el món podia ser millor i va determinar un tipus de pensament i d'acció que ens han portat a l'atzucac on ens trobem. Què provoca aquest final del pensament utòpic? Parlem d'Auswitch que més que un camp de concentració ha esdevingut, en termes filosòfics, la gran metàfora de l'extermini d'un món i d'una manera de fer. És a més l'origen de la consciència que tots som capaços de les accions més terribles provocant  l'emergència de les histèries més irracionals.

Les conseqüències de la segona guerra mundial van soterrar el positivisme i la creença que l'home sempre pot anar més enllà, però d'alguna manera tot va quedar velat durant els anys de la Guerra Freda i només s'ha posat de manifest a l'arribada del present mil·lenni . Podem trobar la causa d'aquestes conseqüències morals en un model econòmic basat en la dependència del petroli i l'avançament tecnològic. Aquest fòssil determinarà les relacions polítiques i l'ordre mundial mitjançant múltiples guerres colonials que han fomentat un estat d'inseguretat i inconsistència en la societat més segura de la història. És aquesta contradicció un dels pilars sobre els quals es basa el pensament de Bauman.

Bauman parla de  globalització negativa per posar de manifest el tipus de relacions i d'ordre mundial que patim. El 11 S suposa el punt d'inflexió, l'origen de tantes polítiques desproporcionades i que tenen l'origen en caps tan mal amoblats i poc disposats a la reflexió per afrontar els nous desafiaments de la globalització. La conseqüència més visible és l'emergència d'un terrorisme que tot i que ell no ho fa, podríem qualificar de líquid, que té el seu origen en la misèria en què viuen molts pobles i que, al contrari del que ens han volgut fer creure, no és una organització concreta, sinó més aïna un moviment global que canalitza una insatisfacció global.

El pensament de Bauman és una visió negativa de la història però dóna poca corda a les tendències apocalíptiques i de tant en tant, i amb menys freqüència de la que voldríem, dóna solucions l'originalitat de les quals radica en què són les úniques possibles. Davant del terrorisme no hi armes que valguen perquè “les ofensives militars difícilment faran canviar d'opinió a les forces terroristes. Pel contrari, és precisament de la desmanotada, extravagant i malbaratadora prodigalitat del seu adversari d'on obté i renova la seua força”. Afirma que, com molts de nosaltres ja intuïm, l'autèntica guerra contra el terrorisme s'ha de lliurar des de l'educació i obrint les portes a una globalització justa de les oportunitats. El problema pràctic que jo li veig és que això suposaria fer cessions. Qui n'està disposat?. La cosa pinta negra.

Alguns dels llibres de Bauman són:

Temps líquids”, Zygmunt Bauman, Viena Edicions, 2007
Miedo líquido” Zygmunt Bauman, Ed Paidós, 2007