S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 26 de febrer de 2010

"Les ciutats ocasionals" de Ricard Mirabete


 Quan ahir a a tarda vaig eixir de l'estació de Passeig de Gràcia per anar a la presentació del poemari Les ciutats ocasionals de l'amic poeta Ricard Mirabete feia bò. L'hivern comença a instal·lar-se còmodament dins de la memòria que fuig i els dies de primavera incipient enceten un oblit de la ciutat que va ser. Jo mateix vaig obrir les portes d'aquest oblit en la passejada de deu minuts fins a la llibreria Bertrand de Rambla Catalunya. Perquè viure és això, començar a oblidar, retenir ben poc, continuar, o com a molt, ensopegar i tornar a alçar-se. A cada moment marginem les memòries d'allò que passa al nostre voltant i la pedra de la ciutat que habitem, sempre casualment, queda entelada per milers d'històries que hem aprés a desatendre. Ens movem, passegem, badem pels carrer, veiem  però poques voltes deixem que la mirada glopege les escenes a través de les quals passem sense deixar ni acceptar cap empremta. Cal el coratge del poeta que desperta la consciència de la ciutat que es perd , aquella que deixa poca impressió a la pedra?.

Hui, mentre escric  des de l'Eixample dret Barceloní, mentre la Sagrada Família s'alça darrere dels vidres com una metàfora de la ciutat que vol ser, m'arriben notícies d'un tiroteig nocturn a pocs metres d'ací. Només fa un parell de dies  van assassinar un home i sa mare de 85 anys a un bar tocant a Diagonal, en el mateix barri. Això és el que es veu, el que els mitjans ens mostren, la punta del iceberg. Hi ha, però, altres escenes que passem per alt només perquè ens hem acostumat massa a elles. Calen els sentits esmolats del poeta davant del teatre urbà?. Cal l'afany artesà que ens deixa l'empremta equilibrada al marbre de les paraules d'un moment que només aspirava a ser oblit?.

Trobe els versos del Ricard treballats fins el punt de l'equilibri i això no sempre es fàcil; a més de paciència, cal l'experiència i l'habilitat en saber trobar el mot i el seu lloc en el vers. Els seus versos són aguts però alhora pausats , transmeten i desperten sensacions.

Vull compartir al blog un dels poemes que parla d'aquella violència velada que obviem i que desemboca sovint en allò que ens arriba a través dels telenotícies. El poeta es posiciona davant del que veu, parla de “drets civils obsolets” o d' “estúpides llaunes de cervesa grisa i esbravada”, però sap romandre, com a bon observador, “ en un racó calmós,/ a la riba de les pedres.”

ÀREA DE SERVEI

Una declaració de permanència
suspesa en l'aigua d'una pluja fina.
Una corrua de drets civils obsolets.
Un cotxe patrulla que estaciona al pàrquing privat.
Els nois de l'esportiu carreguen benzina.
Entre ombres esllanguides
i música house fingeixen una atracció
suau per l'última llum de l'autopista.
Acarats a la matinada per l'embriaguesa:
tremolen confosos, assedegats.
Es dirigeixen a l'expenedor i prenen
estúpides llaunes de cervesa grisa
i esbravada; simulen el darrer ball
d'una processó underground. Cap avall,
pel tombant nord, un cop engegat l'esportiu
cauen a 120 ànsies per minut.
El ventre obscur de la carretera perduda
d'un glop ràpid, se'ls cruspeix.
I jo romanc en un racó calmós,
a la riba de les pedres.

Ricard Mirabete Yscla
Les ciutats ocasionals

1 comentari:

ricard99 ha dit...

Andreu, moltíssimes gràcies per compartir els poemes i la presentació a Barna. Més enllà dels poemes hi ha tot el que som i compartim amb la il·lusió de ser espectadors i habitants del nostre entorn urbà; una de tantes ciutats que ens emmiralla i on trobem l'espai per ser. Les teves paraules escrites m'omplen d'alegria per ser ben a prop dels nostres racons a la Dreta de l'Eixample. Una abraçada! Ricard