Els jardins de l'Albarda a Pedreguer.

 

 

Jardins de l’Albarda a Pedreguer. De camí hem vist els pins assecant-se. La sequera que patim és inèdita. A la zona àrida del país es nota menys, les plantes estan més adaptades a patir set. En canvi, la Marina Alta és una comarca on l’aigua ha caigut sempre  de manera abundant. Els pins han desenvolupat menys arrels perquè no els calien i ara s’assequen.  El paisatge no és un jardí, però un jardí pot formar part d’un paisatge si està integrat en l’entorn. De fet,  el paisatgisme es dedica a fer jardins, a dissenyar-los, a crear-los dins d’un paisatge determinat. Hi ha jardins que formen part d’un paisatge i hi ha jardins que són elements aïllats del paisatge general. 

Arribem als jardins. Dins la garita de les entrades hi ha una xica que atén un grup de dones estrangeres i a fora, mig recolzat en el taulell un xic jove, moré i amb barba ben retallada els explica l’origen del nom dels jardins. És per la partida que es diu l'Albardera, escoltem que els diu. Paguem religiosament l’entrada i davant se’ns presenta un espai ufà de verds que provoquen la llum i convoquen el silenci. Un jardí és un punt aturat en l’espai, un parèntesi de creació on els sentits descansen i  troben el protagonisme que la roda de la rutina els ha privat, i alhora una crida a l’abundància que ens fa oblidar els efectes de la sequera que hem observat i que ens han fet patir tant mentre veníem. 

Després que accedim dins l’ombra i el clarobscur, el temps s’atura i l’efecte tridimensional de l’espai agafa tot el protagonisme. El primer impuls és agafar el mòbil i fer fotografies però la pantalla només capta l’efecte de la superfície i a més et priva de l’experiència total. Un jardí és com la vida i cal administrar-lo amb una implicació física total sucumbint a l’escena fins el punt que acabem formant-ne part. A més, l’objectiu de la fotografia és retenir el moment quan l’objectiu hauria de ser l’oblit. El present és oblit en el sentit que s’oposa al passat. L’experiència és sempre present i el jardí et regala el parèntesi i la presència. 

La peça central és la casa, d’estil renaixentista i feta construir en els anys noranta del segle passat per  Enrique Montoliu. Darrere hi ha la piscina i més enllà, un centenar de metres cap a la dreta de l’entrada,  una peça arquitectònica o artística interessant per la seua innovació: una mena d’amfiteatre cobert que allotja una gran diversitat de plantes crasses dins de cossis gegants distribuïts per les grades. No són els únics focus d’atenció arquitectònica a l’espai. Cal destacar també l’umbracle. Passegem seguint els carrers principals i ens enfilem també pels corriols pensats per recrear la sensació de magnitud, un lloc on et pots amagar o perdre’t en un espai reduït. Topem amb fonts i estanys alimentats per petites cascades que emergeixen de rocams romàntics. Tot això amb la seguretat que sempre podràs  tornar al món clàssic i  al control. 


L’Albarda és fonamentalment, en l’inici i en l’estructura bàsica, un jardí renaixentista que de sobte es difumina en escenes que evoquen l’Europa decadent del romanticisme o en altres que fan tribut a l’herència d’Al-Andalus. Tot això sense perdre l’equilibri. 

Prenem una cervesa a l’ombra d’un lledoner. S’acosta el xic de l’entrada amb un grup de visitants i escoltem que els explica que la casa és dels anys noranta i va ser la primera construcció. Després vindria el jardí. Primer es van introduir més espècies tropicals que van acabar tenint problemes: necessiten més aigua i criden més les plagues. En una segona fase ja va haver un convenciment que havien d’usar espècies locals. Ens quedem mirant un magraner. El magraner evoca els jardins perses. Pep m’explica com una alumna seua li va regalar una magrana seca alhora que li explicava com la magrana a Armènia representava la unitat familiar. Però la magrana també simbolitza l’abundància, la fertilitat, la sensualitat, pel seu color roig, i tantes coses més que podem afegir. Imagineu com devia ser obrir una magrana sota un sol que bada pedres enmig del desert  i trobar-te la carnositat precisa i abundant dels seus fruits, mossegar-la i deixar que el roig esclate  als llavis i regalime barbeta avall i  coll avall.
Depèn de qui li faça el mos la imatge pot esdevenir pura luxúria. Però la magrana també és com un jardí, protegit per la corfa, que guarda alhora un tresor. A tot això, el guia continua l’explicació i salta el nom del propietari. El jardí és privat. Poden haver jardins públics? Si, pensem. Però l’efecte públic trenca  amb el concepte d’espai íntim i protegit que constitueix la base de la idea inicial. Al jardí acudim a buscar privacitat, d’ací la idea de mantenir-lo en un tancat. Si el jardí és massa públic aleshores esdevé un parc. S’hi van crear jardins com cal dins règims comunistes? Ho desconec però diria que la idea de jardí i la idea de comú no acaben d’encaixar. Els jardins van nàixer de l’aristocràcia i de les monarquies com una manera de demostrar poder. Després de la revolució francesa passaren a mans dels burgesos.

El jardí és una manera de demostrar el poder d’un rei o d’una família però crear bellesa a través d’ un jardí és una forma  de generositat. Ningú fa un jardí per tancar-se i gaudir-lo en solitari. Els jardins són una manera de reconèixer l’altre, d’obrir-te a l’altre, com  qui obri sa casa i convida a un bon àpat.


 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Primeres comunions.