Manifestacions a València. Reflexions.

 

 

 

Manifestacions contra els gestors de la crisi de València. La de la capital ha sigut massiva. Jo vaig estar a la d’Elx. Al final es va convertir en una manifestació contra Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana. Hi havia algú que es va esforçar en cridar “ i Sànchez també”, però va quedar neutralitzat pel convenciment general que Mazón havia sigut el màxim responsable.

 No hi té cap responsabilitat el govern central? Ara comencem  amb el “ i tú més” al que ja ens ha acostumat la política. L’antisistema, la ultra-dreta per dir-ho clar, observa i veu com s’aproxima una possible oportunitat. Encara hui estan creant l’escenari que serà  quan la majoria pense que el que hi ha  no funciona. És per això que és tan perillós quan es diu allò de “tots els polítics són iguals” perquè eixe és el caldo de cultiu . El pas següent  és  que sorgisca el líder, el personatge ideal que siga capaç de dirigir les masses. Ho és Abascal; o Alvise? Probablement no. Ho ha sigut Trump als EEUU o Milei a Argentina, o Orban a Hongria, o la Meloni a Itàlia. França i Alemània, immerses en una crisi de governabilitat,  estan al punt de caure. La màquina que ho embruta tot ( la màquina del fang de què va parlar Umberto Eco) funciona a nivell global, dia i nit , per generar el caos i del caos sorgirà el redemptor.

És una qüestió tribal, purament religiosa i més que la filosofia  i  la raó ens cal aplicar els mètodes de l’antropòleg per entendre-ho. La por està en l’origen del comportament irracional i en les situacions de caos col·lectiu ens cal aquella figura que canalitze la por  i la convertisca en fe.   

Fa uns dies, durant aquell famós passeig del Rei Felip VI, Carlos Mazón i Pedro Sànchez pels carrers de Paiporta, la ràbia es va focalitzar el la figura de Pedro Sànchez. Ja hi havia una faena prèvia feta. La dreta s’havia ocupat durant anys de fer creure que Sànchez era i és el culpable de tot. El van haver de traure d’un pessic i emportar-se’l. Algú ha dit a les tertúlies que l’haurien pogut matar. No és descabellat pensar-ho. La ràbia contra l’antiespanyol Sànchez és immensa. Una ràbia construïda i ben planificada. El poble sempre necessita un cap de turc. A les manifestacions d’ahir, després que transcendiren  les sorprenents informacions de la inacció del president Mazón durant les hores prèvies i posteriors a la DANA, la ràbia havia canviat el seu objectiu. 

Però tot queda en l’aire. El temps en la història  es pren al seu temps i és diferent al de les persones que mengen, pixen i caguen. El sistema  confia en l’efecte reparador de deixar en maceració la víscera (la por, la ràbia). Però això no sempre funciona, em diu algú i afegeix que al rei Lluis XVI i a Maria Antonieta, i contra tot pronòstic, els van acabar tallant el coll. El drama, efectivament,  és part integrant de l’experiència de la vida.