S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 29 d’abril de 2015

Per a Cèlia.










Ha sigut el drag qui ha engolit
la princesa valenta i amable?

El cel és un esguell
per on cosir la vesprada
pensant-te,
un espill d'oronetes
de veus, de nuesa
geològica .

Ja ho digué el poeta,
abril és el mes més cruel
i molts no el vam entendre.

Puja l'herba-sana
com un pinzell pel llenç,
puja la rosella
i les malves
com ungles
o solatges
 d'aquarel·la.

Pensant-te en silenci
al caliu de la posta del sol
faig present la memòria
d'aquell matí d'hivern
al carrer de la Lloma
quan m'explicares com fer
 gaspatxos amb tallarins
i botifarra de ceba.



diumenge, 19 d’abril de 2015

Recomane llibres.





   
Hi ha dos llibres que he llegit recentment i que m'agradaria recomanar. El primer és “Gegants de gel” de Joan Benesiu i el segon “La pell de la frontera” de Francesc Serés. Els dos tenen punts en comú. Ambdós autors situen les seues narracions en llocs que en un primer moment poden semblar un límit però que vénen a confirmar que en el nostre món les fronteres són fictícies. Per una altra banda, els dos combinen ficció i realitat i afegeixen un material fotogràfic fresc i que possibilita el joc i la reacció d'un lector cada volta més acostumat a la interacció amb registres complementaris. 

No sé si estic d'adord amb Manuel Bauxauli quan afirma  al pròleg que “Gegants de gel”  no apareixerà a la llista d'autors més venuts. És cert que no estem davant d'un producte comercial explícit i banal. Ben al contrari, és una obra que recala en l'ànima i proposa un silenci per resposta davant de la descoberta de la impossibilitat del límit. En contra del que suggereix Baixauli,i trencant l'associació d'idees que es fa quan parlem de best-sellers, hi ha pocs llibres que m'hagen enganxat des del primer moment i que m'hagen portat fins el final mantenint el nivell d'interés i la sorpresa. 

La ciutat d'Ushuaia, a la tierra del fuego i el punt més concret del Bar Katowice, són el punt físic a partir del qual es vertebren i roden les històries d'uns personatges que acabaran per donar entitat única a un món obert i conflictiu que no és més que el nostre. El saber fer de l'escriptor conjuga la seua experiència personal i una àmplia cultura en un relat de relats que primer m'ha fet pensar en els Contes de Canterbury o el Decamerò, però també en la pel·lícula Babel, amb uns personatges en peregrinació però amb un propòsit menys concret i més desestabilitzador. Quan acabem el llibre tenim la sensació de no haver arribat enlloc, però donades les circumstàncies, això no és res més que un mèrit buscat i aconseguit. 

Joan Benesiu, pseudònim de Josep Martínez Sanchis, entra en el món de la literatura catalana com una ventada que ho sacseja tot. Per una altra banda, el fet que l'autor haja vagat mesos amb la novel·la sota el braç tocant portes quan al mèrcat hi ha tanta cosa prescindible, ens fa qüestionar el nostre petit i viciat món d'agents i premis literaris que no han sabut veure, o no han volgut, una novel·la de la força i qualitat de “Gegants de gel”.

El llibre de Seŕes, per una altra banda, està conformat per un conjunt de narracions-reportatges que tenen com a nexe d'unió el qüestionament de la frontera. L'autor és un home que passeja de per les comarques del Segrià i el Baix Cinca amb una llibreta i una càmera fotogràfica, i sobretot amb l'ànim de descoberta en un territori que es representa fora, o no mereixedor, de l'espectre de la ficció. Serés ens porta de la mà en un viatge cap al futur per un present davant del qual preferim anar amb els ulls embenats. El calidoscopi que presenta a partir de les seues entrevistes mostra la ferida descarnada a través de l'anècdota. La frontera és, una altra volta, un anar i tornar constant d'històries inacabades que formen part d'un altre relat de relats més complex i ambiciós que hem d'escriure entre tots. 

Seiem. Posem els mòbils en silenci. En alçar-se el teló, la frontera comença a desdibuixar-se i l'abisme és una avinguda concorreguda de somnis i sobretot de preguntes.