El Barranc Blanc

M’imagine  l’Eugeni Penalva carregant la furgoneta amb les seues ànimes: les que han habitat uns dies les sales d’un vell casalot del barri antic de Girona. Fa un grapat d’anys que l’Eugeni ha trobat en el fang una manera d’expressar els seus silencis. Aquest novembre han estat les seues ànimes en pena -amb boca de peix, estremint-se orgànicament en una angoixa cíclica. He vist, només des de la proximitat que m’ha permès la pantalla del meu ordinador, els penjolls de pecats que s’endinsen en la nit de l’hivern.  Sembla aquest un bon punt per aturar-nos, laicament, i compartir la consciència d’una existència amb crisis perennes.

Aquests dies fa goig enfilar els carrers de l'Eixample i deixar-se portat pel dret fins arribar a les Rambles i després passar per l'ombra agraïda del carrer del Bon Succès que ens porta a la plaça del MACBA on l'estómac del Raval paeix la diversitat com bonament pot. Allà vaig trobar, gratament sorprès, que l'obsessió d'ordre de les autoritats locals no havia pogut acabar amb la potència creadora del caos i que els skàters, a poc a poc, s'havien tornat a apropiar de l' indret, a redefinir-lo com a propi; a retolar-lo com a no-lloc , o lloc de tots, que és com dir el mateix. El no-lloc és un dels conceptes que acull l'exposició dedicada a l'escriptor Claudio Magris i a Trieste, la seua ciutat. L'exposició està emmarcada dins del cicle que ja va començar fa mesos el CCCB dedicat a escriptors i a les seues ciutats. Vam tenir, com no podia ser d'una altra manera, Borges i Buenos Aires , Fernando Pessoa i Lisboa, i Kafka i Praga. Aquesta és...