S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 13 d’abril de 2011

La Trieste de Magris



Aquests dies fa goig enfilar els carrers de l'Eixample i deixar-se portat pel dret fins arribar a les Rambles i després passar per l'ombra agraïda del carrer del Bon Succès que ens porta a la plaça del MACBA on l'estómac del Raval paeix la diversitat com bonament pot. Allà vaig trobar, gratament sorprès, que l'obsessió d'ordre de les autoritats locals no havia pogut acabar amb la potència creadora del caos i que els skàters, a poc a poc, s'havien tornat a apropiar de l' indret, a redefinir-lo com a propi; a retolar-lo com a no-lloc , o lloc de tots, que és com dir el mateix.
El no-lloc és un dels conceptes que acull l'exposició dedicada a l'escriptor Claudio Magris i a Trieste, la seua ciutat. L'exposició està emmarcada dins del cicle que ja va començar fa mesos el CCCB dedicat a escriptors i a les seues ciutats. Vam tenir, com no podia ser d'una altra manera, Borges i Buenos Aires , Fernando Pessoa i Lisboa, i Kafka i Praga. Aquesta és la primera dedicada a un escriptor viu. Després d'algunes visites al museu amb exposicions prometedores però de resultat francament decebedor, vaig trobar la del Triestí reeixida i molt recomanable.
Com un contrapunt als dies pujats de temperatura i de to primaveral, a l'entrada de l'exposició et desubica un vent desacostumat i violent en una penombra tardoral. Es tracta del bora, un vent genuïnament triestí que baixa de les muntanyes i arrabassa amb violència l'esperit i la matèria. El vent és la metàfora perfecta del camí i de la cruïlla que és la ciutat de Trieste. El vent és el no-lloc poblat per religions i pobles diversos i arravatat per la història. L'home malda per construir la quotidianitat. La natura i la història, ara aliades, esventren l'ordre apamat del formiguer. El vent esborra les fronteres que l'home s'ha encabotat a traçar a l'arena i fa que el nàixer a un no-lloc siga nàixer al rovell de l'ou del viatge amb totes les implicacions que això comporta.
El viatge a Trieste i a Magris és un xip incorporat als gens. Es manifesta amb la pau fictícia de la literatura- hi ha nombroses butaques que inviten a la lectura i a l'observació- però també amb la força desincrustant dels fenòmens migratoris que habiten el nexe entre l'alienació i la necessitat de reinventar els límits. Som éssers de pau llençats a l'esfera de la lluita contra els grans titans, invencibles, de la natura i de la història. Retrobem el pas després de caure, adrecem l'esquena i carreguem les màrfegues que ens han de portar a la llar nova. Agranem el terra i tornem a moblar l'estança amb les mirades quietes dels fills que s'acostumen més ràpid que no pas nosaltres als paisatges nous que entren per la finestra. La llum és nova però el camí és vell i com les formigues que estan fetes pel formiguer, així nosaltres també som part de la força civilitzadora i radial. Només els bojos i els nens, diuen, s'abstenen de viure a la convenció. Però també hi ha l'escriptor que desmarca els límits, que injecta un grau òptim de consciència i que intenta posar portes a la força destructora del que som més primitiu.
Si aquests dies, i fins ben entrat el juliol, passeu per per Barcelona, l'exposició de Magris-Trieste és una opció interessant. Les  del CCCB sovint ho són tot i que ens hem d'apropar amb una idea nova de Museu. No te res a veure amb anar a veure quadres. Es treballen conceptes que han d'esperonar el pensament que de vegades es desboca, com m'ha passat a mi en posar-me a reflexionar sobre un autor que coneixia ben poc i que m'ha portat a aquestes reflexions.