S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 3 d’abril de 2011

Guest de José Luis Guerin




 La fotografia en blanc i negre, la decadència dels personatges i dels escenaris de Guest, l'últim film de José Luis Guerin perdurava encara fresca a la memòria este matí quan he xocat amb la banalitat estètica i insufrible del suplement de El Pais. Potser tot este aparador de brillantina i cossos deu decorats amb extravagàncies de marca era mínimament suportable en els temps de les vaques grasses. Ara resulta feridor. Cansa que et diguen que has de pujar contínuament, que has d'imposar la voluntat de la ment a la llei ineludible de la gravetat- mantenir el cos en el grau perfecte de musculació, la pell en el grau òptim de bronzejat, la mirada fresca malgrat els turments que exerceix la pràctica de la rutina en el cos i en l'ànima. El film de Guerin és en aquest context de frivolitat un bàlsam per a l'esperit i alhora una agulla que punxa un moment la bufa incontenible de la vanitat.
El cineasta és convidat a diversos festivals de cinema d'arreu del món i se n'ix de l'itinerari marcat per l'oficialitat per endinsar-se amb la seua càmera a l'espai públic i privat de les dones i hòmens que es deixen gravar. És així com mostra en diferents localitzacions del món uns personatges d'un pes humà important i colpidor. Tots ells comparteixen la solemnitat de ser individus i diversos, sacerdots que oficien la vida. Gairebé tots són pobres i les cases on habiten són plenes d'escletxes per on entra la càmera de la mateixa manera que entra a les seues vides que queden patents amb el gest i la paraula. En algunes escenes un grup de personatges aglomeren sentències; en altres, la càmera s'atura i indaga en un cos que va consumint-se amb les paraules, o s'encén com un foc fatu. Cau la pluja a l'Havana i els vianants corren pels carrers per aixoplugar-se, plou a Venècia, plou i plou a tants llocs del món. Un tro esguella el silenci i la càmera, sempre convidada, resta en un cantó per mostrar el que ens amaga l'evidència.