El Barranc Blanc

    Jardins de l’Albarda a Pedreguer. De camí hem vist els pins assecant-se. La sequera que patim és inèdita. A la zona àrida del país es nota menys, les plantes estan més adaptades a patir set. En canvi, la Marina Alta és una comarca on l’aigua ha caigut sempre  de manera abundant. Els pins han desenvolupat menys arrels perquè no els calien i ara s’assequen.  El paisatge no és un jardí, però un jardí pot formar part d’un paisatge si està integrat en l’entorn. De fet,  el paisatgisme es dedica a fer jardins, a dissenyar-los, a crear-los dins d’un paisatge determinat. Hi ha jardins que formen part d’un paisatge i hi ha jardins que són elements aïllats del paisatge general.  Arribem als jardins. Dins la garita de les entrades hi ha una xica que atén un grup de dones estrangeres i a fora, mig recolzat en el taulell un xic jove, moré i amb barba ben retallada els explica l’origen del nom dels jardins. És per la partida que es diu l'Albardera, esc...

Malgrat que ja estem a les envistes de Nadal, aquest cap de setmana hem tingut un oratge fantàstic per passejar i gaudir de la natura. Així és que  hem aprofitant que el Casal Popular “El tío Cuc” d’Alacant ha organitzat una eixida per a visitar el Clot de Galvany amb companyia immillorable. Pels qui no ho conegueu, el Clot de Galvany és una de les zones humides que hi ha a la zona de la costa entre els termes municipals d’Elx, Santa Pola i Torrevella . Aquestes zones estan connectades entre elles i formen  un ecosistema únic. Els últims anys s’ha posat de manifest la seua fragilitat davant la gòmia  insaciable i incontrolada de les constructores. Aquests anys que hem tingut de febrada econòmica  i el fet que l’indret es trobe precisament damunt la ratlla imaginària que marca el límit municipal entre Santa Pola i Elx  ha ajudat ben poc. He gratat l’internet per cercar informació i he trobat alguns blogs interessants que denuncien les barbaritats que s’han fet....

Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement , quin mal gust ! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust. Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pis...