El Barranc Blanc

   Esmorze amb Miguel Blesa, un dels millors amics (o potser ja ex-amic) de José MªAznar i ex-president de Bankia, una gran plataforma bancària feta dels naufragis de les petites i no tan petites caixes d'estalvi, i hui encarcerat per corrupció. Això de què esmorze, naturalment, és parlant d'aquella manera literària; no tinc accés a personatges semblants, el poder m'esborrona, em fa por, el considere un fenomen obscur que no controle. La gent amb poder deu viure en una febrada, sempre uns esglaons més amunt de la resta dels mortals. La perspectiva ha de ser necessàriament diferent.    Ja n'havia sentit a parlar dels correus de Blesa. Durant tot el dia hi ha petites corrents de notícies que et sacsegen mínimament i que després es queden a la rereguàrdia. No tenim temps d'acudir a tot. Un excés d'informació és una altra manera de tenir-nos desinformats. Ara, després de llegir un article a “El diario”, m'acabe d'assabentar d'algunes coses més, ...

Els esdeveniments de les últimes setmanes, mentre a fora feia un fred de mil dimonis, ens han previngut d'una gelada total; el cor i els budells, al ritme d'una vida desbocada, descordada, descontrolada, s'han mantingut actius i calents a força d'indignació. Per acabar-ho d'adobar tot, divendres, un alumne ( a Alcoi) i que a més només havia vist un parell de voltes des que havia començat el curs, m'ha demanat per què no li parlava castellà. “Què no entens el valencià?”, li he preguntat. “Sí, lo entiendo todo pero es que me raya”, ha sigut la resposta. Totes les primaveres del món (la valenciana inclosa) se m'han posat a la boca de l'estómac i una tristesa se m'ha instal·lat al cos. La meua resposta  li va fer dir “tampoco te he dicho tanto” y per un moment hem va deixar paralitzat, amb el pensament que potser no l'acompanyava una mala intenció sinó una ignorància voluntària però alhora instigada per un ideari sinistre que tot ho controla. ...

Nadal ha d'anar en majúscula. Això malgrat que molts ens hem esforçat en cantar les gràcies del laïcisme, malgrat la càrrega religiosa que ens pesa com una rèmora que ens estampa en el mur de la por, malgrat que hem guanyat la consciència de la ficció que ens ha forçat a descreure. Nadal ha de portar majúscula perquè si escarbem , darrere de totes aquestes clapes que ja no ens serveixen de massa, hi ha la celebració de la vida com un cercle que mai comença ni mai s'acaba. Ara, en aquestes dates , la vida dorm simplement, breument, conscient d'un despertar ni més ni menys important que l'anterior, o el de fa 150 anys. Això ens esborrona, ens descol·loca perquè pensàvem que l'evolució ens havia fet superiors, gairebé petits deus. que arribaríem a controlar el temps i a aturar-lo si fora precís. El Nadal ens recorda que es tanca un cicle i se n'obre un altre, que tot segueix igual, que no som tan importants com volem creure, o que sí que ho som, però com a pa...

 Un dia vaig acollir amb  interés i divertit les declaracions de l'arquitecte -i agitador cultural- Oriol Bohigas referents a la Sagrada Família que la titllaven de  "vòmit del catolicisme". Hui el sent escometre, sempre elegantment i sense perdre el posat de gran senyor de l'arquitectura i la cultura, contra els xiringuitos de les rambles. M'agrada l'esperit polèmic de l'arquitecte. Crec que cal un debat continuat sobre la ciutat. Per una altra banda, comence a plantejar-me els efectes nocius que massa debat i planificació poden tenir a les ciutats. S'ha de deixar una certa llibertat perquè diguen lliurement la seua. Va ser en una incursió recent al barri del Raval que vaig descobrir amb tristesa que a la plaça del MACBA ja no havien skaters. Solia ser un espai ple de vida on s'hi reunia gent diversa i sonava tot el dia i part de la nit el frec de les rodes dels monopatins damunt del paviment i els cops secs i obtusos de la taula contra els...

LA SONSÒNIA DEL PODER PAPAL    La nit anterior havíem tingut la despedida de Y. que marxa de Barcelona a Romania per amor. Potser són uns mesos només donada la situació econòmica i social del país; potser és per sempre, diu ella. Això mai es sap. La vida et dóna sorpreses. Qui m'havia de dir a mi que esperaria la visita del Papa amb tanta ànsia, amb aquest cor i la resta de vísceres ofertes, com un sacrifici impiu, a l`ànima laica ?. Durant dies, potser setmanes, el meu seny s'ha debatut entre mostrar indiferència, menyspreu o la tan ubicua i difusa  tolerància que hom predica, o bé manifestar el meu rebuig cap a una esglèsia que ha esdevingut una anacronia i que només escolta el seu monòleg que ja és un zumzumeig que adormisca i que per una altra banda ja dura uns quants massa segles. El Papa Ratzinger Z ens ha vingut a salvar dels perills del laïcisme, del caos moral que això comporta. I quina alternativa ens ofereix?. La de sempre; tornar a fer caldo amb la m...

  Cau una neu constant damunt dels arbres del parc. S'imposa un escenari nou davant de l'horitzó que hem vist tants dies sense massa canvis aparents. Les volves ho emblanquinen tot i accentuen l'exoticitat de la Sagrada Família. M'imagine els falcons que aniuen a les torres mirant-s'ho tot amb els ulls rodons i incrèduls, arraulits als plecs de les pedres. La gent, amb un cor més jove que de costum, parla als supermercats i al metro. De sobte, tots hem perdut uns quants anys. La neu ha fet que huí siga un dia de festa. Han suspés les classes a l'institut i quan hem comprovat que no teníem problemes per tornar a Barcelona, ens hem sentit més còmodes dins d'aquest paisatge tan inesperat.