El Barranc Blanc

          Temporada de nespres, nísprols, diem a Agost. A la parada de verdures m’han dit que enguany, per la pluja tan abundant, no en menjarem de dolços. De grossos sí, però no de dolços; han xuclat massa aigua.  De la mateixa manera que altres coses, la fruita també ha pujat de preu de manera notable. Les butxaques de la gent ho estan notant. ¿La guerra? Però possiblement només ha sigut només el tir d’eixida. Hi ha hagut un llarg període d’entrenament, de preparació. Ningú no es posa  a córrer sense unes sessions prèvies d’entrenament. La guerra  a Ucraïna només ha encetat la cursa. Hi ha un abans i hi haurà un després. Tot comença i tot acaba en els preus dels combustibles i amb els interessos que directa o indirectament generen.  Amb relació als mons que s’acaben i altres que comencen hi ha la pel·lícula “Alcarràs”, guardonada a Berlín i que ha alçat un petit aldarull dins del reduït món del cinema d’autor i català. També...

      El 2010 Itaru Sasaki fa instal·lar una cabina de telèfon al seu jardí d’Otsutxi per parlar amb el seu cosí mort. Un any després un tsunami acaba amb la vida del deu per cent de la població total del poble. Sasaki va donar a conèixer el seu telèfon del vent per tal d’ajudar la gent a gestionar el dolor. Des d'aleshores, milers de japonesos han acudit al jardí de Sasaki per a parlar amb els seus morts.   El símbol és potent i el 2020 el director Nobuhiro Sura fa una pel·lícula que acaba amb la protagonista adolescent parlant amb els seus pares i el seu germà morts pel tsunami des de la cabina de Sasaki. Prèviament, Haru, la protagonista,  havia fet un viatge de més de mil quilòmetres des de Hiroshima on vivia amb la seua tia des de la pèrdua de la seua família. Decideix emprendre el viatge després que la seua tia és ingressada a l’hospital després de patir un hictus.  Els desastres naturals són sobrevinguts, una mà invisible els desf...

    --> Tenia ganes i por de veure la pel·lícula. Només havia llegit i escoltat bones crítiques i a més, els projectes de Haneke sempre prometen. Q uan t'arriba la primera dada del fil argumental ja el veus, com una fotografia feta en un fons en blanc. És difícil mantenir-se neutre en les històries i explicar-les com qui no fa res d'important. Havia sentit algú que deia que va passar hores tocat després de veure-la. Ahir, mentre veia la decadència física i intel·lectual d'Anne, em sorprenia el meu estat conscient i atent i el fet que en cap moment no vaig sentir un nus a la gola ni molt menys se'm van mullar els ulls.  Mentre el cos d'Anne es precipitava cap a un final cert, l'únic possible, jo pensava en la meua experiència pròpia, en la memòria de les meues dues àvies malaltes d'alzheimer, en una devaluació física que va durar prop de deu anys i de la qual tota la família vam ser testimoni. Per tant, i encara amb més cruesa...

 La fotografia en blanc i negre, la decadència dels personatges i dels escenaris de Guest , l'últim film de José Luis Guerin perdurava encara fresca a la memòria este matí quan he xocat amb la banalitat estètica i insufrible del suplement de El Pais. Potser tot este aparador de brillantina i cossos deu decorats amb extravagàncies de marca era mínimament suportable en els temps de les vaques grasses. Ara resulta feridor. Cansa que et diguen que has de pujar contínuament, que has d'imposar la voluntat de la ment a la llei ineludible de la gravetat- mantenir el cos en el grau perfecte de musculació, la pell en el grau òptim de bronzejat, la mirada fresca malgrat els turments que exerceix la pràctica de la rutina en el cos i en l'ànima. El film de Guerin és en aquest context de frivolitat un bàlsam per a l'esperit i alhora una agulla que punxa un moment la bufa incontenible de la vanitat. El cineasta és convidat a diversos festivals de cinema d'arreu del ...

El món en què vivim ens marca un pas tan ràpid que amb massa freqüència no ens dóna temps de mirar el paisatge. Primer eren els avions que ens permetien traslladar-nos d'un lloc a un altre sense la consciència de la transició. Ara l'alta velocitat dels trens no permet que la vista es ponga damunt les fites que marquen el progrés del viatge. El que cal és arribar ràpid, com més millor, treballar per objectius ,com els agrada dir als gurus del mercat. El món de la cultura hauria de ser diferent però sembla que no ho és, tan marcada com està pel mercat. Cada dia apareixen nous productes que has de consumir i els vells es fonen a les prestatgeries amb la pols. D'aquesta prestatgeria enfarinada he rescatat, protegida encara per l'ubic embolcall de plàstic, una pel·lícula de fa anys que en el seu dia em va agafar mirant les teranyines del vagó del tren amb què em desplaçava i de la qual només em sonava el nom. Es tracta de “En terra de ningú” (“No man's land”) del di...

Ahir vaig anar a vore “De dioses y hombres” del francès Xavier Beavois. La sala dels cinemes Verdi de Gràcia on es projectava estava plena. Certament la pel·lícula ha despertat un interès gran en un públic concret que busca respostes socials i espirituals a unes situacions que sovint ens deixen campanejant. El director ens explica  la història de les darreres setmanes d'una comunitat cistercenca que fa vida i obra a les muntanyes de l'Atles algerià. El rerefons històric és important però no fonamental per entendre -la. Per captar l'essència del film és suficient anar amb el bagatge de les violències que ens estellen  per dins i per fora i una actitud de no qüestionar res ni prendre partida per ningú. És el que fan els frares portats pel seu compromís cap a la gent del poble i cap a Déu. De tota manera no ve malament saber que les eleccions de 1991 porten a la victòria al Front Islàmic de Salvació (FIS) i que com a conseqüència d'aquests resultats es suspenen i com...

Vinc de veure el documental que s'ha fet sobre el dia a dia de l'ex-alcalde de Barcelona Pascual Maragall des que se li va diagnosticar la malaltia de l'Alzheimer. Potser no som conscients del canvi que aquestes declaracions públiques tindran en la percepció de la malaltia per part de la societat perquè sovint no és la malatia sinó l'estigma el que realment marca el procés del malalt. El polític insisteix que no vol que ningú senta llàstima per ell, que ningú no li diga “pobret” i al començament, quan li pregunten com li agradaria que fora aquesta pel·lícula ell contesta “divertida”. Al documental es veu clarament com el protagonista i el seu entorn evolucionen paral·lelament mentre el procés de la pèrdua de la memòria es va tancant. L'espectador pot preveure el progressiu aïllament del personatge, la seua lluita interna per retenir el seu jo, acompanyat per la progressiva pèrdua de la consciència de la malaltia. Els seus, des de fora, procuren amortir les cada...

El fet que Y estiga lluny i ja no em puga seguir la quotidianitat de la mateixa manera, em porta a escriure sobre els aspectes més banals de la meua existència a la ciutat que hem compartit uns anys. Crec en una força tel·lúria (o és potser de caire més astral o espiritual?) que porta a les persones a compartir un espai i un temps. Hui em naix explicar-li i explicar-vos que ahir vam comprar el primer torró de la temporada a la torroneria Verdú, cantonada Còrsega-Passeig Sant Joan. Ja havíem passat per davant d'anada al cinema i de reüll vam vore els primers colors del Nadal i en vam intuir els plaers que se'n podien derivar. Corríem perquè, per a variar, fèiem tard. La pel·lícula la vaig triar jo: mea culpa. És diu “Michelle Louis” i és d'uns directors francesos( B. Delépine i G. Kervern) que fan un cinema molt interessant però del que has d'estar al cas i triar el moment. La història s'integra molt bé en el moment històric que ens ha tocat viure. Comença quan e...