S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 22 de novembre de 2010

Michele Louise. Nit de cinema i torró.


El fet que Y estiga lluny i ja no em puga seguir la quotidianitat de la mateixa manera, em porta a escriure sobre els aspectes més banals de la meua existència a la ciutat que hem compartit uns anys. Crec en una força tel·lúria (o és potser de caire més astral o espiritual?) que porta a les persones a compartir un espai i un temps.
Hui em naix explicar-li i explicar-vos que ahir vam comprar el primer torró de la temporada a la torroneria Verdú, cantonada Còrsega-Passeig Sant Joan. Ja havíem passat per davant d'anada al cinema i de reüll vam vore els primers colors del Nadal i en vam intuir els plaers que se'n podien derivar. Corríem perquè, per a variar, fèiem tard.
La pel·lícula la vaig triar jo: mea culpa. És diu “Michelle Louis” i és d'uns directors francesos( B. Delépine i G. Kervern) que fan un cinema molt interessant però del que has d'estar al cas i triar el moment. La història s'integra molt bé en el moment històric que ens ha tocat viure. Comença quan el director d'una fàbrica convoca les empleades per regalar-los una bata   amb el  nom de cada una d'elles brodat. “No cal que m'ho agraiu” diu aquell senyor mentre elles se'l miren amb ulls incrèduls. Les empleades van celebrar l'ocurrència amb alcohol abundant. L'endemà, en entrar a la fàbrica , comproven amb estranyesa que  les naus estan buides .  Tampoc  no hi ha cap responsable que en puga donar explicacions; tots han fugit o s' han amagat no se sap on. La causa: una relocalització exprés.
Sona això? Les afectades es reuneixen i decideixen ajuntar els diners que els queden per pagar un professional que mate el propietari d'un tret. I qui és el propietari? Per error en van matant un i un altre i la pel·lícula s'acaba sense que hagen acomplert el seu objectiu. Per un cas algú ha descobert el responsable últim dels problemes econòmics que patim? Les multinacionals, la banca, el sistema financer? Busquem responsables o admetem que els responsables som tots, que tots hem volgut participar d'un xollo que resulta que no ho ha estat tant ?
Si ets dels que t'agrada el sentit de l'humor sense concessions al bon gust ni a la correcció política gaudiràs de la narració. A mi em va fer pensar en un Santiago Segura a la francesa o si fem un esforç de localització més gran, a l' humor del nostre Xavi Castillo (tot això salvant els gairebé murs infranquejables de les fronteres identitàries). Els directors defineixen les seues pel·lícules com a cinema anarquista; no hi ha assajos previs, les treballadores de la fàbrica són víctimes autèntiques del sistema (quina paraula aquesta!) i la intuïció és l'única arma que diuen que han fet servir a l'hora de filmar. El producte és interessant. Únicament diré que per a  un diumenge a la vesprada hauria agrait un tò més amable estèticament  i menys incisiu quant a l'anecdotari de destarifos. Això dit, els moviments obrers no s'han caracteritzat mai per tenir una estètica agradable, païble. Ha estat l'estètica un preocupació exclusivament burgesa?
De tornada i per rescabalar-nos de  la desfeta en  els nostres esperits atribulats pel món cruelment lleig del film, vam obrir les portes de la torroneria amb la frisança de retrobar el gust per la vida. El torró és un dolç proletari i alhora una excepció dignísima a la regla estètica exposada a les ratlles de dalt. L' he encetat aquest matí per esmorzar. M' he regalat un tast contundent de l'hivern que s'acosta i he celebrat la vida amb un producte d'estètica proletària impecable.

1 comentari:

Yola ha dit...

Em pregunto si trobaré a faltar els torrons enguany ... i la peli me l'apunto per descarregar-la alegalment
Petons, maco.