El Barranc Blanc

Feia temps, potser anys, que anava darrere de veure “Art”, l'aclamada obra de l'actriu i autora francesa d'origen jueu Jasmina Reza. El meu entorn m'hi va abocar. Tots havien vist l'obra i alguns dues vegades. Els mitjans més o menys oficials se n'havien fet ressò i tot semblava indicar que pagava la pena. Dos noms de l'escena l'havien protagonitzada – el gran Flotats i el Ricardo Darín- i això no podia ser gratuït. Així és com funciona el màrqueting que, ens agrade o no, també s'aplica a la cultura – o hauríem de dir als productes culturals?-. Entretant, com que totes les oportunitats d'anar-la a veure se m'havien esvanit, vaig optar per ser espectador d'una altra de la mateixa autora: “Els déus salvatges”. Em va captivar el concepte i em va captivar el missatge i potser també l'eixutesa de les situacions, la vehemència del discurs, el busseig en el primitivisme dels comportaments humans. Quan fa uns dies em vaig assabentar q...

Tot i que la corrupció és un fet bastant estés, el maridatge corrupció-València ha fet forat i té unes característiques pròpies alhora que comparteix – ho vull pensar – una història comuna. Totes les reflexions que en segueixen venen després de veure “Corrúptia” , la sàtira sobre el cas Gürtel que ha escrit Josep Lluís Fitó i a la que se li ha negat el pa a alguns indrets peperos del País de l'Est. Fa un parell de dies em comentava una companya de l'institut que un alumne no es creia que jo era valencià. No serà perquè no té accent, li repicava ella, i es veu que ell, més desarmat, feia un últim intent per salvar-me amb un discurs proper a però si és bastant normal i sembla bon tio. Havent acabat d'escoltar l'anècdota, trobava dins de mi un totum revolutum de sentiments i m'apressava a triar-ne un que em deslliurara de la cara de pòquer. Finalment, crec que vaig fer un somriure d'aquells que s'usen per demostrar que estem per damunt del bé i del mal....

Els que ens coneixen saben dels nostres temes recurrents. Un dels meus és el guionista i director americà Alan Ball. El cap de setmana passat, així que vaig saber que “Cinc noies i un vestit” s'inaugurava al novíssim Almeria Teatre de Gràcia, vaig córrer a comprar les entrades. Vaig poder comptar unes 25 persones de públic un diumenge a la vesprada. Poca palla, però ja sabem com va això del món de la cultura.  L'obra assatja els temes que l'autor desenvoluparà més endavant al cinema i a la televisió; la religió, les relacions de parella, la sexualitat, les drogues i la hipocresia social. La gran absent és la mort, que esdevindrà protagonista a tota la seua obra posterior i que ací no li dóna cap paper. Això fa que la peça ranquege en profunditat davant d'unes expectatives que jo portava ben consolidades des de casa. En la meua opinió, la mort dóna el contrapunt necessari i la profunditat espiritual que caracteritza les obres del Ball guionista. El ...

    Anit vaig anar a vore “Un déu salvatge”, una petita joia teatral de l'escriptora francesa Yasmina Reza. L'escriptora és filla de pares jueus i ha traduït “La Metamorfosis” de Kafka, dos fets que necessàriament la connecten amb un pensament i amb una visió de la condició humana que es veu reflectida a l'obra. “Un déu salvatge” és una comèdia àcida sobre les relacions humanes, o més aïna, sobre el principi misteriós i profundament arcaic que les guia. La intenció de solucionar els conflictes amb el diàleg en un marc de pretesa distensió , tolerància i educació queda ben emmarcada entre els tambors tribals amb què comença i acaba l'obra. Dos nens han tingut una baralla i un li ha trencat dues dents a l'altre. Liderats per la intenció civilitzadora i moralitzadora de la Vanessa, els quatre pares es reuneixen per tal de solucionar el conflicte. Però el marcat individualisme dels personatges fa que tot plegat ens porte a un carreró sense eixida o...

El cap de setmana vaig anar a vore "Un marit ideal" al Goya. Un èxit de públic i una adaptació reeixida. El tema de la corrupció, tant d'actualitat, està resolt d'una manera intel·ligent, però el públic es queda amb les ganes de què el polític brillant però de passat tèrbol, no reba tan bon tracte.La corrupció, tal i com la veiem huí, s'ha de tallar d'arrel si no volem caure en el mateix forat. El públic entén la complexitat del problema que planteja Chiltern- un polític que s'ha donat a conèixer i es manté gràcies a la seua coherència i honradesa, però que està on està gràcies a un pecat inicial . Aquestes coses passen; un pecat que li ho dóna tot i sobre el qual es tiren cabassos de terra fins que algú comença a escarbar. Laura Cheverley, la villana, li fa xantatge i tot el seu món es commou. El públic es posiciona ràpidament de la banda de Chiltern i no entén la rectitud moral de la seua dona qui l'idolatrava i qui ara li nega la més mínima busca ...