S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 28 de novembre de 2011

El Clot de Galvany de la mà del Tio Cuc.



Malgrat que ja estem a les envistes de Nadal, aquest cap de setmana hem tingut un oratge fantàstic per passejar i gaudir de la natura. Així és que  hem aprofitant que el Casal Popular “El tío Cuc” d’Alacant ha organitzat una eixida per a visitar el Clot de Galvany amb companyia immillorable.
Pels qui no ho conegueu, el Clot de Galvany és una de les zones humides que hi ha a la zona de la costa entre els termes municipals d’Elx, Santa Pola i Torrevella . Aquestes zones estan connectades entre elles i formen  un ecosistema únic. Els últims anys s’ha posat de manifest la seua fragilitat davant la gòmia  insaciable i incontrolada de les constructores. Aquests anys que hem tingut de febrada econòmica  i el fet que l’indret es trobe precisament damunt la ratlla imaginària que marca el límit municipal entre Santa Pola i Elx  ha ajudat ben poc. He gratat l’internet per cercar informació i he trobat alguns blogs interessants que denuncien les barbaritats que s’han fet. Malgrat tot, el lloc, tot i les crítiques que es puguen fer a la seua gestió actual per part de l’ajuntament l’Elx, encara conserva un encant que creix si es visita quan han caigut quatre gotes que han omplert els clots d’aigua i de vida.
 És sorprenent que després del manoteig de l’avarícia, la cobdícia i no-sé-quants altres pecats capitals més, el paratge siga, encara hui, un lloc emblemàtic . És un bon lloc per comprovar com les accions humanes han influït en la natura recentment, però també un lloc per gaudir de la natura. La passejada circular pot durar unes dues hores i al llarg del recorregut, a banda dels tolls on ha trobat col·loc  de temporada una fauna viatgera, podem aprendre la vegetació riquíssima de la zona. Ràpidament, sense adonar-nos, passem de les herbes que creixen a les zones humides ( canyes, joncs....), als espartars i a les poblacions de barrelles, la cendra de la qual s’utilitzava per a la producció de la sosa. Antigament, el comerç d’aquest producte va ser una font de riquesa per a la zona. Hi ha també garrofers i oliveres i zones repoblades amb pi i altres espècies.
Esperem que l’espai del Clot de Galvany resistisca bé els embats de la nostra civilització. Aquest és un lloc únic, a la vora del mar i de la platja del Carabassí, per gaudir i parlar de natura i de la necessitat que tenim els humans d’avançar cap a un altre sistema que respecte més l’entorn. Vivim moments delicats; uns moments frontissa. En un tres i no res veurem que la porta s’haurà obert cap a una banda o una altra i o bé caurem definitivament o se’ns obrirà un món ple de possibilitats. Cal esperar, però sobretot, cal que  actuem.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.


Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement, quin mal gust! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust.
Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pisos eren molt més amanosos. Així és com aquesta filosofia de l’amanositat, tan basada en el sentit comú i pràctic de les comunitats  desitjoses de pegar portada definitiva al món rural, han produït racons esfereïdors per als cors sensibles. Això ha sigut així no només  al nostre país. Ben al contrari i per desgràcia, aquesta tendència  es va escampar llargament i ampla  i encara creua els límits del que és purament físic.
Així, parlant del que és lleig i de la bellesa de les coses que estan lligades a la terra, hem giravoltat per les vetes d’asfalt que pugen per Sarganella, al vessant torrat de la solana del Maigmó i hem aparcat un moment el cotxe al costat de la via verda, davant d’un vell mas abandonat . Allà hem gaudit del silenci i dels colors de la terra mentre fèiem quatre passes per la via verda. Hem parat a les envistes del Puntal, l’últim tram empinat abans d’arribar a la casa d’Horta ( a la dreta)  que és on comença el Pla de Tibi. Des d’allà, li he explicat que el meu avi i molts homes del poble passaven els dies amunt i avall. Amb els carros voladors arrastrats per dos o tres mules o matxos, anaven a carregar la pinotxa que havia d’alimentar el foc dels forns de les nombroses cantereries del poble. Era una feina dura : s’alçaven a les 4 de la matinada per anar a abeurar les mules a la font; després les aparellaven i amunt quatre o cinc hores fins a arribar on els Tiberos tenien el tall de la poda que podia ser a Règil o a Planisses, allà on la família d’Enric Valor, l’escriptor de Castalla, tenien un mas, o a qualsevol altre indret de la serra. Després he imaginat els carros baixant carregats a cell, immersos  en una  olor de reïna intensa que  mesclada amb la pols blanca, amb el cataclox de les rodes que avançaven lentes entre sots i cantals,  i amb els crits dels carreters i les fuetades damunt dels lloms de les pobres mules junyides a les vares havia de formar una escena intensament costumista sota un sol que badava les pedres.
 Hem continuat fins arribar a l’autovia. L’hem evitada i com hem pogut o he sabut, sempre per carreteres velles, hem arribat a Biar, Vila fronterera on m’agrada portar els descreguts per mostrar-los que estèticament no ho tenim tot perdut. Hem badat pels carrers  nets. Hi havia l’olor de l’hivern i hem acabat el matí amb un bon caldo  de putxero i una fassegura (fassedura, fasseüra, pilota) a un bar del poble.

dilluns, 14 de novembre de 2011

La pena de les ànimes.



M’imagine  l’Eugeni Penalva carregant la furgoneta amb les seues ànimes: les que han habitat uns dies les sales d’un vell casalot del barri antic de Girona. Fa un grapat d’anys que l’Eugeni ha trobat en el fang una manera d’expressar els seus silencis. Aquest novembre han estat les seues ànimes en pena -amb boca de peix, estremint-se orgànicament en una angoixa cíclica. He vist, només des de la proximitat que m’ha permès la pantalla del meu ordinador, els penjolls de pecats que s’endinsen en la nit de l’hivern.  Sembla aquest un bon punt per aturar-nos, laicament, i compartir la consciència d’una existència amb crisis perennes.

dimecres, 9 de novembre de 2011

"Jo confesso" de Jaume Cabré.




Fa ja uns quants llibres que Jaume Cabré té un gran èxit a Europa i una nomenada sota zero als territoris de la Corona on només es parla espanyol. Això no és cap novetat quan parlem de la nostra literatura, la feta no des del territori sinó des de la llengua. Si ens posem puristes acabarem defensant que  la literatura no és tenir més o menys èxit. Ara bé, també és veritat que un bon llibre tancat amb pany i clau, i per tant sense entrada als mercats, i per tant no compartit, té poques possibilitats d’influir i de construir res que no siga l’essència, la llavor, que per sì sola, es queda en res si se la mengen els peixets de plata que hi ha als llocs on s’acumula el paper. Aquesta vegada sembla que una editorial espanyola ( bé siga per bon criteri literari o bé per vergonya davant l’evidència de l’èxit en altres mercats europeus d’una novel·la en català), s’ha decidit a editar-la i a fer-li promoció.
   Feia anys, potser més de deu, que el temps passa i no ens n'adonem, havia llegit “Senyoria” del mateix autor. Em va agradar, em va semblar ben escrita i em va quedar el cuquet de que potser-això-és-el-germen d’una altra cosa. Amb la lectura de “Jo confesso” he pogut comprovar que la meua sospita no anava desencaminada. Malgrat la consciència de l'autor de la presència dels mercats i l'ús que en fa d'elements propis de la literatura de masses, el resultat final és un producte literari de primera gama.
    Allò que diferencia un best seller-sense-més del que és literatura és el llenguatge ( que no és més que la intenció de fer literatura o no fer-ne), i també l’estructura marcada per la veu del narrador-narradors.  L’ús temàtic de la vida als convents als  segles XIV i XV, juntament amb el món del col·leccionisme a la Barcelona de la postguerra, el món de les biblioteques o l'Holocaust  poden ser adob de best sellers. És en canvi a la prosa, a la manera d’escriure o  al sedàs del teclat de l’autor on les històries esdevenen alta literatura. Cabré domina el llenguatge i domina l’art de la construcció de llibres i això és evident una vegada s’ha fet la lectura de ”Jo confesso”.
El tema de la novel·la és el mal o el seu origen, però també la bellesa, especialment aquella expressada per l'art. Totes dues expressions, exclusivament humanes, es conjuguen d'una manera especial en el violí que el pare del narrador va adquirir d'un fugitiu nazi només acabada la Gran Guerra. L'Holocaust torna a revisar-se i representa la gran lacra humana a l'Europa moderna. Fa anys, quan vaig veure per primera vegada la “Llista de Shindler” del nordamericà d’origen jueu Spilberg, vaig decidir que no veuria ni llegiria res més sobre l’Holocaust. Darrere de la meua decisió hi havia el poble palestí, el fet que les víctimes havien esdevingut botxins, i també la sospita ben fonamentada que les perspectives que ofereix el cinema no són innocents, ni neutres, i que tot era una manera de tapar els ulls d’Amèrica i d’Europa davant la violència que cada dia s’exerceix contra el poble palestí per part de l’estat Israelià. El temps passa i les idees maduren, i a tot això, el violí, l’instrument que és el plany dels pobles errants continua sonant quan hom col·loca còdols  a les tombes dels morts, com ho fan els hereus de les víctimes de l’Holocaust a l’última escena de la pel·lícula d’Spilberg, però ara independentment de la raça i de la religió . I és que la violència i la bellesa, el bé i el ma,l ixen d' una llavor. L’origen de tot és a les llavors d’erable soterrades  amb l’últim monjo del monestir  de Sant Pere del Burgal  mort de manera violenta al s. XV.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Matí de dissabte.

Rothko


Despertar-se amb el silenci,
amb la llum esvelta d'un matí de dissabte,
quan hi ha a fora
el primer fred de l'any en curs,
sense res més a fer
que callar i observar el temps
amb indiferència,
sense la precaució que imposa la rutina,
és un regal, una oració
i una invitació a la plenitud.

A. Torregrosa

dimecres, 2 de novembre de 2011

GUANYAR LA CONSCIENCIA DEL PEU.







Fa unes setmanes que em fa mal el peu. He visitat el metge de capçalera, el fisioterapeuta i el podòleg amb regularitat i m’han proporcionat un lèxic que segur que defineix perfectament el problema. En canvi, quant a llengua, preferisc sempre la de la gent del carrer que quan els explicava el problema em deien “això és que se t’ha obert el peu” . Em quede l'expressió. De seguida em va inspirar un poema que compartisc amb les lectores i els lectors del bloc.

“Se t’ha obert el peu”,
diuen veïns i familiars,
diletants de la vida,      
gent  que s’esforça
per una existència digna,
passable i a voltes plàcida.

“Se m’ha obert el peu”, dic jo,
i se m’ha obert la carn, l'os, el múscul.
Tot és  un dolor blanc
inaudit i a estones teatral
-una fera amb ullals d’ivori
que se’m menja mentre espere.
Se m’ha obert el peu
perquè del capoll a la flor
hi ha només una obaga
insostenible
 i perquè la felicitat pura,
per dir-ho poèticament,
penja d’un bri de seda.
Se m’ha obert el peu
i vull pensar que el dolor
no és una taca 
sinó una posició de força
que ara m’agradaria entendre.

Andreu Torregrosa