S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 20 de novembre de 2011

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.


Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement, quin mal gust! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust.
Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pisos eren molt més amanosos. Així és com aquesta filosofia de l’amanositat, tan basada en el sentit comú i pràctic de les comunitats  desitjoses de pegar portada definitiva al món rural, han produït racons esfereïdors per als cors sensibles. Això ha sigut així no només  al nostre país. Ben al contrari i per desgràcia, aquesta tendència  es va escampar llargament i ampla  i encara creua els límits del que és purament físic.
Així, parlant del que és lleig i de la bellesa de les coses que estan lligades a la terra, hem giravoltat per les vetes d’asfalt que pugen per Sarganella, al vessant torrat de la solana del Maigmó i hem aparcat un moment el cotxe al costat de la via verda, davant d’un vell mas abandonat . Allà hem gaudit del silenci i dels colors de la terra mentre fèiem quatre passes per la via verda. Hem parat a les envistes del Puntal, l’últim tram empinat abans d’arribar a la casa d’Horta ( a la dreta)  que és on comença el Pla de Tibi. Des d’allà, li he explicat que el meu avi i molts homes del poble passaven els dies amunt i avall. Amb els carros voladors arrastrats per dos o tres mules o matxos, anaven a carregar la pinotxa que havia d’alimentar el foc dels forns de les nombroses cantereries del poble. Era una feina dura : s’alçaven a les 4 de la matinada per anar a abeurar les mules a la font; després les aparellaven i amunt quatre o cinc hores fins a arribar on els Tiberos tenien el tall de la poda que podia ser a Règil o a Planisses, allà on la família d’Enric Valor, l’escriptor de Castalla, tenien un mas, o a qualsevol altre indret de la serra. Després he imaginat els carros baixant carregats a cell, immersos  en una  olor de reïna intensa que  mesclada amb la pols blanca, amb el cataclox de les rodes que avançaven lentes entre sots i cantals,  i amb els crits dels carreters i les fuetades damunt dels lloms de les pobres mules junyides a les vares havia de formar una escena intensament costumista sota un sol que badava les pedres.
 Hem continuat fins arribar a l’autovia. L’hem evitada i com hem pogut o he sabut, sempre per carreteres velles, hem arribat a Biar, Vila fronterera on m’agrada portar els descreguts per mostrar-los que estèticament no ho tenim tot perdut. Hem badat pels carrers  nets. Hi havia l’olor de l’hivern i hem acabat el matí amb un bon caldo  de putxero i una fassegura (fassedura, fasseüra, pilota) a un bar del poble.

2 comentaris:

novesflors ha dit...

Haveu fet una bona passejada.
Quina classificació tan interessant de les amistats (on sóc jo He, he?)

Andreu ha dit...

De l'estètica, no ho dubtes...t'agrada la poesia, la música, envoltar-te de coses boniques. D'aquest grup podem fer dos subcategories: els de l'estètica de pol positiu i els de pol negatiu. Tal com jo et recorde (potser ja és hora de passar la ITV presencialment) ets dels del pol positiu. Tu trobes la bellesa i no la busques. Una abraçada.