S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 26 de març de 2010

TANCAT PER VANCANCES.




 


Tinc dues coses per celebrar: la primera que ha eixit el sol, la segona que comencen les vacances de Setmana Santa.  A vore si amb aquesta sobredosis de bones notícies se me'n va el refredat!. Enfront de casa han montat les paradetes de palmes d'Elx per al Diumenge de Rams. Això ja em transporta cap a les terres que em van vore nàixer.  Demà  me n'aniré al poble i segurament no penjaré res fins que no torne. Així que us deixe aquesta perla de despedida que ahir vaig estar una mica pesat amb tota això de la poesia.

Si ahir esmorzava amb el Bush – uf quin cosa!-, hui ho faig amb l'Obama i amb la seua reforma sanitària. Vorem com acaba. La victòria d'Obama era una utopia. Els Americans havien votat “en contra de”, i aquest home negre tenia carisma i va transmetre esperança. Quina imatge ara que arriba el Diumenge de Rams ( qui no estrena no té mans)!: Obama a cavall d'una burreta entra per les portes de Jerusalem/Washington i la gent l'aclama brandint palmes blanques lligadetes amb llacets blancs i rosa (segons les tendències sexuals de cadascú) amb els eslògans de Shell, Montsanto, les farmacèutiques, les companyies de segurs, Macdonalds, Nestle ( li tinc especial mania), la banca etc. D'ací no res el crucificaran. La civilització s'alimenta de sacrificis; després en fem una religió i hala! arreglat...a per un altre.

dijous, 25 de març de 2010

Reflexions sobre l'experiència poètica.

La poesia ha estat un tema bastant recurrent en la meua vida social del passat cap de setmana. Novesflors havia plantejat un joc al seu blog per endevinar si dos poemes que havia penjat havien estat escrits per un home o una dona. Jo vaig dir que els dos havien estat escrits per dones. La resposta va ser que els dos havien estat escrits per hòmens. Després vaig fer una reflexió en els comentaris del post però no hem vaig quedar del tot bé i  quan ahir anava cap a Granollers, acompanyat pel traca trac del tren em van anar venint unes reflexions sobre tot això i vaig prendre algunes notes. 

"La vida i la mort, la catàstrofe i la construcció, el boom i la crisis; la salut i la enfermetat; el masculí i el femení..tot és una mateixa cosa. Va ser Sant Agustí qui ens va desviar del bon camí en dividir el cos i l'ànima. En Jesucrist havia unitat (el ying i el yang oriental). En el cristianisme hi ha divisió. Podrem tornar a considerar la totalitat? Molta gent ho intenta a través de la experiència de la meditació. La divisió comporta desmembració i dolor, però també ens porta a buscar una altra volta la unitat perduda. L'art és una manifestació de la divisió i del dolor que aquesta divisió provoca, però també és recerca d'unitat, de totalitat.

Les dualitats es necessiten, mengen una de l'altra. Hi ha una poesia feta per hòmens i una poesia feta per dones, però això no garanteix un producte amb unes característiques determinades. Crec que el fet poètic té manifestacions femenines i masculines que són independents de ser home o dona. Jo soc un home i puc fotografiar una flor de la mateixa manera que ho faria una dona (tots tenim una part masculina i una femenina). En definitiva, el que  hi ha és el  fet poètic, l'experiència poètica. El cos actua com un filtre. Si l'eliminem, ja no hi ha llenguatge, ja no hi ha manifestació poètica. Algú diria que això seria l'autèntica poesia pura, el blanc, el silenci més absolut, la presència i l'absència, el control, l'acceptació de la dualitat. Però, podem acceptar per poesia un full en blanc?. La divisió i el dolor que aquesta divisió provoca és el sentit de la poesia i de l'art i, en definitiva, de la vida que coneixem. A un poeta que ha eliminat tots els filtres no li caldria escriure; no tindria res de què escriure perquè hauria eliminat el conflicte. Potser meditaria, però no escriuria. Hauria arribat al Nirvana poètic.

Crec que la qüestió no és poesia feta per hòmens o poesia feta per dones, sinó una experiència femenina i una altra masculina del fet poètic que es dóna amb independència de la identitat sexual i que dóna sentit a l'expressió.”

                                                                        oooooooo


 He esmorzat amb la imatge del Bush torcant-se la mà en la camisa del Clinton després d'haver donat la mà a un haitià. Una imatge que fa pensar molt sobre la relació que té el poder amb la pobresa. Tremendament descriptiva en la seua crueltat.

diumenge, 21 de març de 2010

L'ÀFRICA DE M. BARCELÓ

Fa uns anys una amiga em va regalar dues làmines de Miquel Barceló. Són les meues finestres al continent oblidat. Normalment passe per davant i  no m'ature. Hui he escollit abocar-m'hi.

                     a M. José
Com un acte d'amor
descomunal i net
estampat al mur,
com un raucar
improcedent i sincer,

com una mà oberta
com el crit dels graffittis
com la ratlla del sol
que esventra els colors més sagnants,
com una allau de moviment,
supura damunt del paper
la taca del continent.
Amaga el negre de la geniva zenital.
Amaga el budell foradat.
Mostra la ferida de festa
immune i descoberta,
declarada en la seua innocència
descastada , superba i gràcil.

dimarts, 16 de març de 2010

Alan Ball i "Cinc noies i un vestit"


Els que ens coneixen saben dels nostres temes recurrents. Un dels meus és el guionista i director americà Alan Ball. El cap de setmana passat, així que vaig saber que “Cinc noies i un vestit” s'inaugurava al novíssim Almeria Teatre de Gràcia, vaig córrer a comprar les entrades. Vaig poder comptar unes 25 persones de públic un diumenge a la vesprada. Poca palla, però ja sabem com va això del món de la cultura. 
L'obra assatja els temes que l'autor desenvoluparà més endavant al cinema i a la televisió; la religió, les relacions de parella, la sexualitat, les drogues i la hipocresia social. La gran absent és la mort, que esdevindrà protagonista a tota la seua obra posterior i que ací no li dóna cap paper. Això fa que la peça ranquege en profunditat davant d'unes expectatives que jo portava ben consolidades des de casa. En la meua opinió, la mort dóna el contrapunt necessari i la profunditat espiritual que caracteritza les obres del Ball guionista. El missatge que ens vol transmetre Ball a partir del seu concepte de mort és “viure més conscientment”. A “American Beauty”, Ricky és un visionari perquè és l'únic capaç de trobar bellesa en tot allò que l'envolta. A aquesta peça li manquen aquestes subtileses Però sempre se li poden trobar disculpes a Ball . Aquesta és una obra del 1993, d'abans que l'autor fes el guió d'”American Beauty”; és un assaig del que vindrà després amb tanta força.
Cinc dames d'honor, tan diferents l'una de l'altra, i entaforades amb calçador dins d'un vestit fúcsia, s'autoexilien del casament de la germana d'una d'elles dins d'una habitació de decoració  kitch. L'esperit alliberador de la relació que s'estableix entre elles contrasta amb la pressió sufocant de l'entorn, una moral de classe mitjana que reclou la gent dins d'aparadors enlluernadors però amb un fons de mediocre. Els casaments són un bon termòmetre per mesurar la temperatura dels grups humans, sobretot si hom te l'habilitat del Ball de deconstruir les situacions observades i viscudes. “Cinc noies i un vestit” no està al nivellque ens te acotumats l'autor. No va més enllà de ser quatre ratlles que demarquen un espai encara incomplet. Sense la gran absent , la mort  , l'Allan Ball és incapaç de coordinar el seu ideari. Manca l'afany espiritual que és tan present a “American Beauty” i a “Six Feet Under”. 

dissabte, 13 de març de 2010

VOLUNTAT

Percebs una voluntat de canvi.                                 
Una pluja fina ho amera tot de llums difoses;
l'asfalt respon amb tendresa inusual
a les ombres tèrboles sota els paraigües
en aquesta ciutat que tot ho estalvia.

Hui és diumenge i sents com el cos
et regurgita versos fenyuts
que no vols deixar d'escriure.
Tants anys has guardat aquest monstre fatal
de la poesia que hui malda per eixir,
per anar a fer un tomb imprecís i heroic
per les velles pells de l'Eixample!

Tot ho retens darrere dels vidres pigats
amb una frisança que no et deixa desfer-te
d'un cansament – o d'una por- de segles.
Hui sents que el cor et batega
o potser et demana ,serenament,
que ascles la carassa d'argila cuita
que no et deixa créixer a l'alçada que cal.

dimecres, 10 de març de 2010

Agostera pel món. Entrevista a Noèlia Díaz Vicedo.

Potser hauria de crear una nova carpeta amb el nom de "Agosters pel món", que n'hi ha uns quants.  Així m 'aplicaria a la moda en què han caigut les televisions de disputar-se les identitats dels consumidors televisius- o són clients?, o votants?-. Però Noèlia no parla de la seua identitat com a agostera, que dóna per suposada, sino de la seua identitat com a valenciana  de les comarques del sud (que ja té  mèrit la cosa) i des de Londres, on viu i treballa des de fa uns anys .
Ara no puc badar molt més perquè m'esperen a la faena, però no podia marxar sense penjar l'entrevista  que publica hui el diari Información d'AlacantLes coses clares i el xocolate espés. A vore si anem fent paret per aquelles comarques del sud. Això és una bona pedra.  La gent que vivim fora de la Terreta tenim moltes coses a dir.


ENTREVISTA: NOELIA VICEDO, PROFESORA EN LA UNIVERSIDAD QUEEN MARY

´En el Reino Unido el valenciano tiene una aceptación y cariño especial´

J. M. GRAU ¿Cuántos años lleva en Londres y qué trabajo realiza?
Va para cinco años. Aterricé en enero de 2005 para empezar los estudios de doctorado sobre la poeta catalana Maria-Mercè Marçal. Aquí estoy en el departamento de Estudios Hispánicos de Queen Mary, Universidad de Londres, donde tengo la oportunidad de enseñar catalán, literatura catalana contemporánea y español. Pero en Reino Unido llevo unos años más.


- ¿Cómo se ve en el Reino Unido nuestra lengua autóctona?
Aquí existe un interés general por todo tipo de conocimiento. Nuestra lengua aquí tiene una especial aceptación. No sólo por los alumnos de la universidad, sino en cuanto a materia de investigación. Por ejemplo, algunos de los más importantes investigadores y estudiosos del catalán medieval, de historia de la lengua, o de estudios contemporáneos están aquí. Existe un cariño y sobre todo un interés especial por la riqueza cultural y el desarrollo de la lengua catalana. La Sociedad Anglo-Catalana lleva en pie desde el año 1948.


- Explíquenos a los que siempre tenemos el lío: ¿valenciano y catalán es lo mismo?
Son dos variantes de una misma lengua, independientemente del nombre que le demos. Académicamente el nombre de la lengua es catalán y así se la conoce internacionalmente. Existe la necesidad de consensuar un nombre común. Lo que ocurre es que a unos cuantos políticos les ha interesado utilizar la lengua y el anticatalanismo fácil para ganar votos. Se sorprendería la gente si supiera la cantidad de lectores de catalán del Pais Valencià que están enseñando en universidades en Europa y en EE UU.


- ¿Cree que nuestro gobierno autonómico ha dado un impulso, o todo lo contrario, al valenciano?
El porcentaje de hablantes en valenciano desde que está este gobierno ha bajado. Esto es una prueba de que no hay un interés por potenciar el uso de la lengua. Veo significativo que la consellera de Cultura no hable valenciano. Las oportunidades de usar ambas lenguas no son las mismas. Las actitudes hacia ambas son distintas. Cuando se trata de usar el valenciano en Alacant, por ejemplo, se adopta una actitud agresiva por parte de la gente. Mientras que para la gente que utiliza el castellano por elección se desarrolla cierta actitud de benevolencia. Los jóvenes de nuestro Pais no pueden seguir estudiando su lengua porque ni la conselleria ni la Generalitat en general apoyan una iniciativa tan básica como tener la oportunidad de estudiar en tu propia lengua.


- ¿Qué diría a las familias que prefieren que sus hijos sepan inglés o francés antes que valenciano?
Creo que estas familias están siendo víctimas de una campaña puramente política y contraproducente para sus propios hijos. Rechazar el aprendizaje de cualquier lengua me parece una actitud errónea por parte de los que anteponen la importancia de una lengua sobre otra.

dilluns, 8 de març de 2010

Neu a la Sagrada Família.

 



Cau una neu constant damunt dels arbres del parc. S'imposa un escenari nou davant de l'horitzó que hem vist tants dies sense massa canvis aparents. Les volves ho emblanquinen tot i accentuen l'exoticitat de la Sagrada Família. M'imagine els falcons que aniuen a les torres mirant-s'ho tot amb els ulls rodons i incrèduls, arraulits als plecs de les pedres. La gent, amb un cor més jove que de costum, parla als supermercats i al metro. De sobte, tots hem perdut uns quants anys. La neu ha fet que huí siga un dia de festa. Han suspés les classes a l'institut i quan hem comprovat que no teníem problemes per tornar a Barcelona, ens hem sentit més còmodes dins d'aquest paisatge tan inesperat.


dissabte, 6 de març de 2010

"Un déu salvatge" de Yasmina Reza

 

 
Anit vaig anar a vore “Un déu salvatge”, una petita joia teatral de l'escriptora francesa Yasmina Reza. L'escriptora és filla de pares jueus i ha traduït “La Metamorfosis” de Kafka, dos fets que necessàriament la connecten amb un pensament i amb una visió de la condició humana que es veu reflectida a l'obra. “Un déu salvatge” és una comèdia àcida sobre les relacions humanes, o més aïna, sobre el principi misteriós i profundament arcaic que les guia. La intenció de solucionar els conflictes amb el diàleg en un marc de pretesa distensió , tolerància i educació queda ben emmarcada entre els tambors tribals amb què comença i acaba l'obra.
Dos nens han tingut una baralla i un li ha trencat dues dents a l'altre. Liderats per la intenció civilitzadora i moralitzadora de la Vanessa, els quatre pares es reuneixen per tal de solucionar el conflicte. Però el marcat individualisme dels personatges fa que tot plegat ens porte a un carreró sense eixida on la voluntat ja no té res a dir. Arriba un moment que els personatges són arrasats barroerament per un gen primitiu i inhòspit. Els llibres i les tulipes que custodiaven l'escena acaben per terra de la mateixa manera que ho fan els personatges. Mentrestant el públic riu copiosament i això, dic jo, és una manera d'assentir.
L'obra m'ha fet qüestionar algunes coses. En primer lloc, i davant d'un escenari kafkià, em vaig plantejar la situació social i política que vivim. El Miquel (Ramon Madaula) havia deixat anar el hàmster de la seua filla petita perquè li feia un fàstic insuportable, amb l'excusa que els sorolls que feia per la nit no el deixaven dormir. Això ho explica al començament de l'obra, quan les dues parelles s'esforçaven per fer conversa i passa per un fet purament anecdòtic. Però quan ja tot comença a trontollar i tots s'enfronten amb tots hi ha un moment que els altres personatges l'acusen de poc més que d'haver comés un crim sàdic i vergonyant i de manera inesperada s'obre un debat fora mida sobre drets i deures fonamentals. No em digueu que això no us recorda el debat kafkià que vivim sobre “las corridas de toros” amb la cirereta confitada de l'Esperanza Aguirre amb capot i muleta coronant el pastís?. Perquè a això s'ha reduït el debat polític aquests dies...”i la casa sin barrer”.
Però un tema que em toca directament com a educador és el que planteja el personatge moralitzador de la Vanessa amb el qual em sent patèticament identificat perquè al cap i a la fi, és  el desencadenant de tot. I és que la Vanessa pretén saber-ho tot , com els mestres que ens passem el dia marcant un ramat d'adolescents i tractant d'instruir-los de com han de viure . En un moment de l'obra el seu marit li diu irònicament que ja és conscient que ella està un graó per sobre de la resta en la cadena evolutiva humana. La Vanessa, una dona extremadament educada i refinada fins al punt de fregar la repel·lència , escriu llibres sobre l'Àfrica i vol passar per ser-ne una experta. Però hi ha un cinqué protagonista que és l'alcohol. Al final és aquesta droga la que ofereix una eixida, gens digna, al conflicte plantejat.
Tot plegat enceta una sèrie de preguntes sobre la incapacitat del pensament occidental a donar cap resposta eficaç als problemes més bàsics. Qué ha fet l'educació per l'home i per la societat ? .Què és la civilització? Qué aporta el matrimoni?De què estan fetes les relacions entre els individus, entre les nacions o països o estats?. Quin és el paper de les drogues? Hi ha un pessimisme que ho inunda tot i malgrat això,no deixareu de riure.