S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 27 de febrer de 2012

Itaca. La llengua a trossos.



Els esdeveniments de les últimes setmanes, mentre a fora feia un fred de mil dimonis, ens han previngut d'una gelada total; el cor i els budells, al ritme d'una vida desbocada, descordada, descontrolada, s'han mantingut actius i calents a força d'indignació. Per acabar-ho d'adobar tot, divendres, un alumne ( a Alcoi) i que a més només havia vist un parell de voltes des que havia començat el curs, m'ha demanat per què no li parlava castellà. “Què no entens el valencià?”, li he preguntat. “Sí, lo entiendo todo pero es que me raya”, ha sigut la resposta. Totes les primaveres del món (la valenciana inclosa) se m'han posat a la boca de l'estómac i una tristesa se m'ha instal·lat al cos. La meua resposta  li va fer dir “tampoco te he dicho tanto” y per un moment hem va deixar paralitzat, amb el pensament que potser no l'acompanyava una mala intenció sinó una ignorància voluntària però alhora instigada per un ideari sinistre que tot ho controla. Qui mou els fils d'aquesta titella desballestada? Com li hauria pogut explicar al meu alumne tantes coses que em venien al cap?
Amin Maalouf té un llibret que està traduït al català com “Les identitats que maten. Per una mudialització que respecti la diversitat” És una lectura molt recomanable i en un racó que dedica al paper tan important que té l'acceptació de la llengua de l'altre diu: “ Per acostar-se sense por als altres, cal tenir els braços ben oberts i anar amb el cap alt – però només podrem obrir els braços si anem amb el cap alt. Si cada moviment que fem tenim la sensació de trair el nostre poble i de trair-nos a nosaltres mateixos, qualsevol pas en direcció dels altres és un mal pas; si estudio la llengua de l'altre i l'altre no respecta la meva, parlar la seva llengua deixa de ser un gest d'obertura per transformar-se en un acte de vassallatge i de submissió.”. Ho entendria?
Quan fa uns mesos vaig decidir tornar-me'n a casa ja feia quinze anys que rodava per Catalunya. Mai, en cap lloc, cap alumne ni ningú, no m'ha demanat que li parlara en espanyol. Tothom te clar que a Catalunya el català es una llengua d'ús normal. “Benvingut al nostre país”, m'haurien pogut dir els meus amics mentre sopàvem i els explicava el succeït. Ara que llig la magnífica traducció que Joan Francesc Mira ha fet de l'”Odissea” i si haguera tingut present la cita els hauria contestat amb les paraules d'Ulisses:
“No hi ha a Ítaca prats, i tampoc camins amples per córrer:
terra de cabres, que m'estime molt més que si fóra de poltres!”


dimecres, 8 de febrer de 2012

Pere Calders. Les ficcions de la realitat.


El Nadal passat em vaig regalar un volum; un totxo de paper. A la portada es llegeix “Pere Calders. Tots el contes” i hi ha un dibuix fet amb quatre ratlles, potser a tinta, on el contista sembla del tot conscient que l'estan retratant i a través del vidre imaginari d'unes ulleres de pasta descomunals, mira el receptor de manera precisa tot convidant-lo a entrar i alhora a mirar-s'ho tot des de fora. És un plaer submergir-se cada dia en aquestes petites joies que són els seus contes, fer que la vista passe pel llenguatge com ho faria una baieta de camussa per una superfície polida i sorprendre's de les ocurrències que hi transiten.
L'altre dia llegia un conte al meu nebot Eloi que acaba de fer 9 anys. El nen Sala, davant la tristesa que li provoca el fet que els seus adults s'hagen desfet del seu gosset, el “Turc”, troba la companyia adient en un raspall a qui dóna identitat i vida de gos de la bona. Quan vaig acabar, en l'escena precisa en la qual “Raspall” impedeix la malifeta d'un lladre i conseqüentment es guanya el reconeixement dels adult, Eloi va esbatanar els ulls negres i rodons i amb un somriure de boca esdentegada va proferir un “m'agrada!” sense fissures. Vaig pensar que això era una prova sense pal·liatius de la qualitat literària del Mestre.
Hui he matinat i encara amb el pijama posat i amb la companyia infal·lible d'un got de té he fet una passeig per la plaça pública de facebook. He segut darrere dels vidres d'un cafè a la vista dels parroquians i del públic en general i he obert el diari. Després de la immersió que aquests dies he fet en el món de Calders, no m'ha sobtat massa llegir que a Chiclana de la Frontera (Cadiz), un client d'una fruiteria s'ha trobat una granada de mà entre les creïlles que havia comprat.