S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 21 de desembre de 2010

NADAL


Nadal ha d'anar en majúscula. Això malgrat que molts ens hem esforçat en cantar les gràcies del laïcisme, malgrat la càrrega religiosa que ens pesa com una rèmora que ens estampa en el mur de la por, malgrat
que hem guanyat la consciència de la ficció que ens ha forçat a descreure. Nadal ha de portar majúscula perquè si escarbem , darrere de totes aquestes clapes que ja no ens serveixen de massa, hi ha la celebració de la vida com un cercle que mai comença ni mai s'acaba. Ara, en aquestes dates , la vida dorm simplement, breument, conscient d'un despertar ni més ni menys important que l'anterior, o el de fa 150 anys. Això ens esborrona, ens descol·loca perquè pensàvem que l'evolució ens havia fet superiors, gairebé petits deus. que arribaríem a controlar el temps i a aturar-lo si fora precís. El Nadal ens recorda que es tanca un cicle i se n'obre un altre, que tot segueix igual, que no som tan importants com volem creure, o que sí que ho som, però com a part d'un tot més gran i més potent del que mai podrem arribar  a ser. Davant l'evidència molts optem per l'embriaguesa; per tapar-nos els ulls per no vore; per viure només a mitges.
És molt fàcil ara oblidar que vivim damunt d'una terra que respon als cicles del Sol i de la Lluna. Comprem pomes i taronges tot l'any i ja no veiem créixer els pollastres ni els porcs. El consumisme exacerbat ens tapa els ulls a la realitat autèntica i vivim les festes de la mateixa manera que vivim el dia a dia; amb l'única diferència de consumir un poc més. El Nadal ens marca una parada, un silenci intern, un moment de reflexió. Llàstima del soroll massa intens dels estímuls externs que ens impedeixen, si no ho tenim massa clar, celebrar la vida com cal.
En paraules del savi Raimon Panikker que ens ha deixat enguany el “Nadal és sobretot una festa, i la festa és un imperatiu humà. Un poble que no festeja es mor, s'asfixia, perd l'optimisme. “

El vídeo és de la nit dels coets d' Agost (l'Alacantí).
Nit del 27 al 28 de desembre.
BON NADAL.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Passejada per la Plaça del MACBA. La ciutat de l'ordre.



 Un dia vaig acollir amb  interés i divertit les declaracions de l'arquitecte -i agitador cultural- Oriol Bohigas referents a la Sagrada Família que la titllaven de  "vòmit del catolicisme". Hui el sent escometre, sempre elegantment i sense perdre el posat de gran senyor de l'arquitectura i la cultura, contra els xiringuitos de les rambles. M'agrada l'esperit polèmic de l'arquitecte. Crec que cal un debat continuat sobre la ciutat. Per una altra banda, comence a plantejar-me els efectes nocius que massa debat i planificació poden tenir a les ciutats. S'ha de deixar una certa llibertat perquè diguen lliurement la seua.
Va ser en una incursió recent al barri del Raval que vaig descobrir amb tristesa que a la plaça del MACBA ja no havien skaters. Solia ser un espai ple de vida on s'hi reunia gent diversa i sonava tot el dia i part de la nit el frec de les rodes dels monopatins damunt del paviment i els cops secs i obtusos de la taula contra els cantons de granit. Els jóvens seien amb les cerveses i es barrejaven amb els turistes i amb els “culturetes” de visita al museu. M'agradava l'espectacle i sovint portava gent. I quan els deia que aquesta era la plaça que més m'agradava de totes les de Barcelona, alguns em miraven amb ulls galàctics. Simplement m'agradava aquella combinació d'intel·ligència, d'espai planificat posat al servei d'una vida que es reinventa cada moment i que és creativa i caòtica. L'ordre per l'ordre, allò a que aspira sense més l'afany burgés des dels despatxos i des dels llibres, pot ser terriblement trist. Fa anys, els diumenges a la vesprada el Parc de la Ciutadella s'omplia de gent que feia música, vena artesania, feia malabars o simplement badava damunt l'herba. Era un espectacle fabulós veure tanta gent congregada perquè sí. Supose que la cosa se'n va eixir de mare i ho van acabar prohibint. Una de les funcions de les autoritats és establir un ordre que possibilite la convivència. Hi ha el perill, com ocorre massa sovint, de matar totes les iniciatives que no siguen les institucionals.
La creació de l'intel·lectual és sempre de segona, tercera o quarta mà. Li manca espontaneïtat o frescor. Per una altra banda, la creació popular naix amb massa força, sovint se l' ha de polir. Les comunitats que volen ser massa civilitzades corren el perill de matar la necessitat d'expressar-se que tenen els distints grups que la conformen. L'ordre burgés pot establir un diàleg constructiu amb l'excés que sorgeix del caos i crear productes sublims. Pensem en les creacions màgiques de Gaudí com una combinació de “seny i rauxa”. L'ordre burgés, sense més, crea ciutats “mones”, o “de disseny” si ho preferiu, però mancades d'esperit i molt ensopides. Als polítics els agrada parlar – se n'omplen la boca- d'una ciutat per la gent. A l' hora de la veritat la idea que tenen és la d'una ciutat per un tipus de gent.

divendres, 10 de desembre de 2010

Pont a Oviedo.

Vam triar Oviedo per aturar-nos uns dies i ja ben instal·lats a l'hotel em van arribar les notícies de la vaga dels controladors aeris i les pluges que afectaven el sud de la Península. Vam respirar alleujats per l'encert de la tria (viatge en tren i nord). En els primers passejos vaig descobrir una petita ciutat aclofada dins d'una simfonia de llums tardorals. Els carrer Uría, el parc de San Francesc, la ciutat vella, la  ciutat dels estudiants, la Vetusta de Clarín...El fet és que per uns dies va complir la funció  de restaurar uns ànims que ja  començaven a cercar canvis després d'un trimestre prou carregat de bombo.
El turista arriba a Astúries cercant prats  on poder descansar les mirades   saturades de l'urbs. Ací hi ha el verd i les vaques, boscos ufans creuats per rius nets, capelles preromàniques i una mar bella i desagraïda -sublim- que emplena les platges de brancam i que un dia va escopir una gent pobra com la fam cap a terres llunyanes . Alguns (poques voltes  els que van marxar pobres) van portar sota el braç un feix d'arquitectures elegants i acolorides que hui puntegen les ciutats i alguns pobles costaners. A la platja de Ribadesella vam poder vore uns exemples magnífics d'edificacions indianes.
Em va sobtar d'Oviedo (Uvieu) la quantitat d'estàtues que els polítics havien dipositat ací i allà, en els abundants carrers i places peatonals. Predomina un gust innegable pel bronze- la tria del material no pot ser banal_, i l'estil de la majoria és d'un realisme amb un excés de sucre. N'hi ha dues que destaquen pel nombrós públic que convoquen: es tracta de la Regenta a la plaça de la Catedral i la de Woody Allen a la calle Milicias Nacionales, tota envoltada de pompons vermells enroscats amb llums de Nadal. Pense que és una bona imatge per entendre  l'evolució i l'estat moral de la ciutat.
També  recorde especialment la vista del port de Luanco des de la terrassa del bar on vam dinar i vam beure sidra. O l'estada tan plàcida a un bar a la vora del port de Cudillero on vam tornar a beure sidra i vam menjar sardines acabades de pescar i un bon rap (pixín) a la planxa. I ja que hem entrat en la gastronomia he de subratllar un arròs amb llet que em vaig menjar una nit i que em va provocar un plaer intens però també hores d'insomni.
Les tres ciutats principals ( Uvieu, Xixon i Avilés) formen un triangle destacable per la concentració de població però també per la diversitat de propostes urbanístiques, de paisatge i culturals. Cada ciutat te la seua manera de fer marcada per la seua situació geogràfica i també per la seua història . Destacaria el casc antic d'Avilés; realment sorprenent si tenim en compte la idea de ciutat de tradició minera i de la metal·lúrgia amb què m 'hi vaig aproximar.