S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 23 de desembre de 2011

Rode l'eixama. Nadal laic.

Aquest matí he anat a prendre un cafè i sonaven les nadales més recurrides a tot volum i  l'espai estava ben farcit de tòpics amb moltes estreles nevades i altres punyetes passades de sucre. La nova religió del consumisme pega de valent. No sé si el Jesuset participa dels beneficis. El que pareix més cert és que a nosaltres ens toca pagar el pato. Mentrestant, entre regal i regal, entre anades i vingudes al Corte Inglès - com qui anava fa uns quants anys a la Missa del Gall-  perdem la consciència i el sentit més profund de la celebració del l'hivern.

Més enllà encara del cristianisme (i d'aquelles històries tan perilloses pel seu poder anestesiant) hi ha moltes tradicions que conecten amb els misteris de la vida i amb la concepció cíclica del món. Segurament els primers homes temien la nit més llarga i ja van començar a conjurar la presència del sol i la fertilitat amb rituals que incloïen el foc i altres elements que el recordaven.

Al meu poble es ballen dances i la nit del 27 al 28 la gent passa la nit al carrer tirant coets. També celebren unes festes semblants a Ibi (Els Enfarinats), a Tibi i segurament a molts altres llocs del món. A Onil es roden els fatxos que  a Tibi, a Xixona i a Relleu es diuen Eixames. La fotografia és de la "Fiesta de los Escobazos" de Jarandilla (Extremadura) que es celebra la vespra de la Inmaculada.

Amb un grapat d'ingredients simbòlics que em són familiars per la meua vivència del Nadal, he pastat un poema amb el que vos vull felicitar les festes i reivindicar una vida més conectada amb els cicles naturals.


"En l'experiència del ritme ens trobem alliberats d'aquesta angoixa d'arribar a algun lloc"
Raimon Panikkar

Foc guaridor
Pa de mamella
Soca que estella
Nit de raor.

Canvi de cicle
Rosa de fosca
Ala de mosca
Vi del millor.

Nat de Maria
Dins l'establia
Ventre de closca
Demoledor.

Rode l'eixama
Serra de flama
Obri taronja
Foc del millor.

Bancs no xucleu
Sang de la vena
Terra pixada
Vol de voltor.

Puja la vella
Pi de canyella
Calze d'estrella
Tot de dolçor.

Balla la dança
Roda la plaça
Mou peu amb traça
Foc guaridor.



BONES FESTES D'HIVERN




diumenge, 18 de desembre de 2011

STOP


Hi ha gent aturada
que ni atura ni dorm bé
capficada com està
en el què vindrà.
És fàcil donar consell
dir-los tot passa
vindran temps millors
mentre passegen el gos
i amb bossa de plàstic
recullen l'excrement.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Nova era de les comunicacions.

He sentit contar als meus pares que la primera televisió que va arribar al poble va ser tot un esdeveniment. Els propietaris tenien una drogueria a la plaça de l’ajuntament i l’havien posada a l’aparador per a què tot el món poguera aprofita-se’n. La gent se’n portava les cadires de sa casa i allí, a la porta, passaven la vesprada. La tia Joaquina que venia cacaus i tramussos a la porta del cine de nit, havia trobat també clientela entre els primers telespectadors del poble. Des de llavors hem corregut ja molt i les coses han canviat. Aquell artifici ens va portar modernitat i ens va ajudar a créixer econòmicament i a estar millor informats del que passava al món. Ara hi ha gent  que considera que més aïna ha sigut la trona que ens ha dictat què havíem de fer i pensar i que ha creat la societat tarada i insostenible que tenim hui. Com sol passar, les dues afirmacions són certes i alhora complementàries.
Ara, des que visc a la vora del Barranc Blanc, no he vist la tele només que un parell de nits impossibles; d’aquelles que per causes identificables – cafès i àpats inconvenients a deshores- la son-soneta no entra “ni a bomba(d)es”. El secret del canvi de costum ha sigut traure l’aparell del menjador i arraconar-lo a l’habitació dels convidats. Ara tinc més temps per a fer altres coses ; sobretot llegir i  dedicar-me més  als amics a través de les noves tecnologies.
També he descobert els avantatges de mirar la televisió per internet. Bàsicament, no has de tragar-te allò que algú altre decideix sinó que ets tu qui tries el programa i l’hora. A més, s’ha acabat la censura de TV3 i Catalunya ràdio i pots escoltar i veure programes d’arreu; mundialització o globalització ben entesa. Però a més, a banda de les televisions  i ràdios més o menys oficials, hi ha projectes interessantíssims de mà d’individus amb interessos variats i que si no fora per les noves tecnologies estarien a casa del veí menjant faves bullides i mirant el partit de futbol de torn. Diria que vist amb clau política, això suposa un canvi important. Els individus guanyem poder davant els grups que tradicionalment han creat els estats d’opinió. Les grans corporacions, els grans partits polítics i les mans negres que havien dominat les inconsciències i havien creat grups d’opinió d’acord amb els seus interessos ara mostren un nerviosisme  que es fa més evident de dia en dia. Hi ha un intent de tallar els tentacles d’aquest monstre bo que és la informació diversa i oberta. Si ho aconsegueixen, potser que els que hui escrivim amb un excés de confiança acabarem demà a la foguera. Aventaran després les cendres i ja no serem  llavor de res.
Tinc confiança que les coses no vagen així i que les llibertats que hem aconseguit es fassen més fortes amb l’exercici i cresquen i tinguen una influència real en la manera d’organitzar les societats futures. És fals que el món ara estiga més malament. Mai hem estat millor. I això, malgrat la crisi, l’atur, els desnonaments i les retallades . És cert que aprofitaran aquest moment de feblesa per fer-ne de les seues però no  hem de deixar que la por ens talle les ales. Caldrà esperar  uns anys per saber com queda la cosa. Hui m’han dit que el 2012 marcarà un canvi global d’era i que més que cap final apocalíptic, els que en saben, diuen que tindrà més a veure amb un canvi de consciència. AMEN.

divendres, 2 de desembre de 2011

El pes del temps.


 
La vida al poble pot derivar fàcilment cap a la contemplació.  No em faria res viure com un ermità o com un epicuri del s XXI; amb un sostre, una horta i temps per a perdre’l (que és l’única manera de guanyar-lo). La tendència que imprimeix el motor social és una altra:  buscar,  córrer,  omplir el temps amb activitats....El meus amics de la ciutat se’n sorprendran perquè pensaven que ací m’avorriria com una pedra. Pot ser, la clau estiga en el fet que fins i tot quan no faig res, quan sec i mire i deixe el cap volant als coloms,  no tinc mai la sensació d’avorriment. És una sort, un do o una tara genètica, no ho sé.
És difícil substraure’s al temps quan hi ha les hores, els minuts i tot, la faena i l’oci, està limitat per la divisió. Algú em va explicar que al Senegal era suficient si feies una activitat al dia. Un home podia sentir-se satisfet si havia pescat un peix; la dona per un altre cantó, havia bullit arròs. Ja estava; la resta del temps era per a badar o per a bambar. Als occidentals en canvi, ens mena un principi ben diferent. Hem de produir: cada hora ha de respondre a un objectiu. De fet a les escoles hui és una de les paraules que més s’usa. Tot s’ha de posar per escrit, tot s’ha de temporitzar, tot s’ha de posar en objectius que només són una corrua de termes difícilment relacionables amb la realitat de l’aula. Els senyors de les oficines – directors, inspectors i altres càrrecs polítics- se’n fan un mànec de remenar-ne . Sembla que la seua funció ha estat reduïda a això. Ara s’han inventat una cosa que es diu QUALITAT (com una estora davall la qual amagar tota la merda) i que només consisteix a produir documents. Mentrestant, la sensació de fer coses inútils creix entre el professorat, i per tant la frustració.
Sospite que hi ha un ent superior ( ja tornem amb les teories conspiratives!) que imposa un règim de rellotge i objectiut en el qual una societat soterrada sota el pes del  paperam siga incapaç de reaccionar. Seguidament, ara que saben que estem cansats i després d’inocular-nos el virus de la por amb prèdiques televisives, vindran les rebaixes. Finalment, arribaran els taurons de torn que tot s’ho menjaran i ens deixaran baix taula.