S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 23 de desembre de 2011

Rode l'eixama. Nadal laic.

Aquest matí he anat a prendre un cafè i sonaven les nadales més recurrides a tot volum i  l'espai estava ben farcit de tòpics amb moltes estreles nevades i altres punyetes passades de sucre. La nova religió del consumisme pega de valent. No sé si el Jesuset participa dels beneficis. El que pareix més cert és que a nosaltres ens toca pagar el pato. Mentrestant, entre regal i regal, entre anades i vingudes al Corte Inglès - com qui anava fa uns quants anys a la Missa del Gall-  perdem la consciència i el sentit més profund de la celebració del l'hivern.

Més enllà encara del cristianisme (i d'aquelles històries tan perilloses pel seu poder anestesiant) hi ha moltes tradicions que conecten amb els misteris de la vida i amb la concepció cíclica del món. Segurament els primers homes temien la nit més llarga i ja van començar a conjurar la presència del sol i la fertilitat amb rituals que incloïen el foc i altres elements que el recordaven.

Al meu poble es ballen dances i la nit del 27 al 28 la gent passa la nit al carrer tirant coets. També celebren unes festes semblants a Ibi (Els Enfarinats), a Tibi i segurament a molts altres llocs del món. A Onil es roden els fatxos que  a Tibi, a Xixona i a Relleu es diuen Eixames. La fotografia és de la "Fiesta de los Escobazos" de Jarandilla (Extremadura) que es celebra la vespra de la Inmaculada.

Amb un grapat d'ingredients simbòlics que em són familiars per la meua vivència del Nadal, he pastat un poema amb el que vos vull felicitar les festes i reivindicar una vida més conectada amb els cicles naturals.


"En l'experiència del ritme ens trobem alliberats d'aquesta angoixa d'arribar a algun lloc"
Raimon Panikkar

Foc guaridor
Pa de mamella
Soca que estella
Nit de raor.

Canvi de cicle
Rosa de fosca
Ala de mosca
Vi del millor.

Nat de Maria
Dins l'establia
Ventre de closca
Demoledor.

Rode l'eixama
Serra de flama
Obri taronja
Foc del millor.

Bancs no xucleu
Sang de la vena
Terra pixada
Vol de voltor.

Puja la vella
Pi de canyella
Calze d'estrella
Tot de dolçor.

Balla la dança
Roda la plaça
Mou peu amb traça
Foc guaridor.



BONES FESTES D'HIVERN




diumenge, 18 de desembre de 2011

STOP


Hi ha gent aturada
que ni atura ni dorm bé
capficada com està
en el què vindrà.
És fàcil donar consell
dir-los tot passa
vindran temps millors
mentre passegen el gos
i amb bossa de plàstic
recullen l'excrement.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Nova era de les comunicacions.

He sentit contar als meus pares que la primera televisió que va arribar al poble va ser tot un esdeveniment. Els propietaris tenien una drogueria a la plaça de l’ajuntament i l’havien posada a l’aparador per a què tot el món poguera aprofita-se’n. La gent se’n portava les cadires de sa casa i allí, a la porta, passaven la vesprada. La tia Joaquina que venia cacaus i tramussos a la porta del cine de nit, havia trobat també clientela entre els primers telespectadors del poble. Des de llavors hem corregut ja molt i les coses han canviat. Aquell artifici ens va portar modernitat i ens va ajudar a créixer econòmicament i a estar millor informats del que passava al món. Ara hi ha gent  que considera que més aïna ha sigut la trona que ens ha dictat què havíem de fer i pensar i que ha creat la societat tarada i insostenible que tenim hui. Com sol passar, les dues afirmacions són certes i alhora complementàries.
Ara, des que visc a la vora del Barranc Blanc, no he vist la tele només que un parell de nits impossibles; d’aquelles que per causes identificables – cafès i àpats inconvenients a deshores- la son-soneta no entra “ni a bomba(d)es”. El secret del canvi de costum ha sigut traure l’aparell del menjador i arraconar-lo a l’habitació dels convidats. Ara tinc més temps per a fer altres coses ; sobretot llegir i  dedicar-me més  als amics a través de les noves tecnologies.
També he descobert els avantatges de mirar la televisió per internet. Bàsicament, no has de tragar-te allò que algú altre decideix sinó que ets tu qui tries el programa i l’hora. A més, s’ha acabat la censura de TV3 i Catalunya ràdio i pots escoltar i veure programes d’arreu; mundialització o globalització ben entesa. Però a més, a banda de les televisions  i ràdios més o menys oficials, hi ha projectes interessantíssims de mà d’individus amb interessos variats i que si no fora per les noves tecnologies estarien a casa del veí menjant faves bullides i mirant el partit de futbol de torn. Diria que vist amb clau política, això suposa un canvi important. Els individus guanyem poder davant els grups que tradicionalment han creat els estats d’opinió. Les grans corporacions, els grans partits polítics i les mans negres que havien dominat les inconsciències i havien creat grups d’opinió d’acord amb els seus interessos ara mostren un nerviosisme  que es fa més evident de dia en dia. Hi ha un intent de tallar els tentacles d’aquest monstre bo que és la informació diversa i oberta. Si ho aconsegueixen, potser que els que hui escrivim amb un excés de confiança acabarem demà a la foguera. Aventaran després les cendres i ja no serem  llavor de res.
Tinc confiança que les coses no vagen així i que les llibertats que hem aconseguit es fassen més fortes amb l’exercici i cresquen i tinguen una influència real en la manera d’organitzar les societats futures. És fals que el món ara estiga més malament. Mai hem estat millor. I això, malgrat la crisi, l’atur, els desnonaments i les retallades . És cert que aprofitaran aquest moment de feblesa per fer-ne de les seues però no  hem de deixar que la por ens talle les ales. Caldrà esperar  uns anys per saber com queda la cosa. Hui m’han dit que el 2012 marcarà un canvi global d’era i que més que cap final apocalíptic, els que en saben, diuen que tindrà més a veure amb un canvi de consciència. AMEN.

divendres, 2 de desembre de 2011

El pes del temps.


 
La vida al poble pot derivar fàcilment cap a la contemplació.  No em faria res viure com un ermità o com un epicuri del s XXI; amb un sostre, una horta i temps per a perdre’l (que és l’única manera de guanyar-lo). La tendència que imprimeix el motor social és una altra:  buscar,  córrer,  omplir el temps amb activitats....El meus amics de la ciutat se’n sorprendran perquè pensaven que ací m’avorriria com una pedra. Pot ser, la clau estiga en el fet que fins i tot quan no faig res, quan sec i mire i deixe el cap volant als coloms,  no tinc mai la sensació d’avorriment. És una sort, un do o una tara genètica, no ho sé.
És difícil substraure’s al temps quan hi ha les hores, els minuts i tot, la faena i l’oci, està limitat per la divisió. Algú em va explicar que al Senegal era suficient si feies una activitat al dia. Un home podia sentir-se satisfet si havia pescat un peix; la dona per un altre cantó, havia bullit arròs. Ja estava; la resta del temps era per a badar o per a bambar. Als occidentals en canvi, ens mena un principi ben diferent. Hem de produir: cada hora ha de respondre a un objectiu. De fet a les escoles hui és una de les paraules que més s’usa. Tot s’ha de posar per escrit, tot s’ha de temporitzar, tot s’ha de posar en objectius que només són una corrua de termes difícilment relacionables amb la realitat de l’aula. Els senyors de les oficines – directors, inspectors i altres càrrecs polítics- se’n fan un mànec de remenar-ne . Sembla que la seua funció ha estat reduïda a això. Ara s’han inventat una cosa que es diu QUALITAT (com una estora davall la qual amagar tota la merda) i que només consisteix a produir documents. Mentrestant, la sensació de fer coses inútils creix entre el professorat, i per tant la frustració.
Sospite que hi ha un ent superior ( ja tornem amb les teories conspiratives!) que imposa un règim de rellotge i objectiut en el qual una societat soterrada sota el pes del  paperam siga incapaç de reaccionar. Seguidament, ara que saben que estem cansats i després d’inocular-nos el virus de la por amb prèdiques televisives, vindran les rebaixes. Finalment, arribaran els taurons de torn que tot s’ho menjaran i ens deixaran baix taula.

dilluns, 28 de novembre de 2011

El Clot de Galvany de la mà del Tio Cuc.



Malgrat que ja estem a les envistes de Nadal, aquest cap de setmana hem tingut un oratge fantàstic per passejar i gaudir de la natura. Així és que  hem aprofitant que el Casal Popular “El tío Cuc” d’Alacant ha organitzat una eixida per a visitar el Clot de Galvany amb companyia immillorable.
Pels qui no ho conegueu, el Clot de Galvany és una de les zones humides que hi ha a la zona de la costa entre els termes municipals d’Elx, Santa Pola i Torrevella . Aquestes zones estan connectades entre elles i formen  un ecosistema únic. Els últims anys s’ha posat de manifest la seua fragilitat davant la gòmia  insaciable i incontrolada de les constructores. Aquests anys que hem tingut de febrada econòmica  i el fet que l’indret es trobe precisament damunt la ratlla imaginària que marca el límit municipal entre Santa Pola i Elx  ha ajudat ben poc. He gratat l’internet per cercar informació i he trobat alguns blogs interessants que denuncien les barbaritats que s’han fet. Malgrat tot, el lloc, tot i les crítiques que es puguen fer a la seua gestió actual per part de l’ajuntament l’Elx, encara conserva un encant que creix si es visita quan han caigut quatre gotes que han omplert els clots d’aigua i de vida.
 És sorprenent que després del manoteig de l’avarícia, la cobdícia i no-sé-quants altres pecats capitals més, el paratge siga, encara hui, un lloc emblemàtic . És un bon lloc per comprovar com les accions humanes han influït en la natura recentment, però també un lloc per gaudir de la natura. La passejada circular pot durar unes dues hores i al llarg del recorregut, a banda dels tolls on ha trobat col·loc  de temporada una fauna viatgera, podem aprendre la vegetació riquíssima de la zona. Ràpidament, sense adonar-nos, passem de les herbes que creixen a les zones humides ( canyes, joncs....), als espartars i a les poblacions de barrelles, la cendra de la qual s’utilitzava per a la producció de la sosa. Antigament, el comerç d’aquest producte va ser una font de riquesa per a la zona. Hi ha també garrofers i oliveres i zones repoblades amb pi i altres espècies.
Esperem que l’espai del Clot de Galvany resistisca bé els embats de la nostra civilització. Aquest és un lloc únic, a la vora del mar i de la platja del Carabassí, per gaudir i parlar de natura i de la necessitat que tenim els humans d’avançar cap a un altre sistema que respecte més l’entorn. Vivim moments delicats; uns moments frontissa. En un tres i no res veurem que la porta s’haurà obert cap a una banda o una altra i o bé caurem definitivament o se’ns obrirà un món ple de possibilitats. Cal esperar, però sobretot, cal que  actuem.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.


Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement, quin mal gust! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust.
Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pisos eren molt més amanosos. Així és com aquesta filosofia de l’amanositat, tan basada en el sentit comú i pràctic de les comunitats  desitjoses de pegar portada definitiva al món rural, han produït racons esfereïdors per als cors sensibles. Això ha sigut així no només  al nostre país. Ben al contrari i per desgràcia, aquesta tendència  es va escampar llargament i ampla  i encara creua els límits del que és purament físic.
Així, parlant del que és lleig i de la bellesa de les coses que estan lligades a la terra, hem giravoltat per les vetes d’asfalt que pugen per Sarganella, al vessant torrat de la solana del Maigmó i hem aparcat un moment el cotxe al costat de la via verda, davant d’un vell mas abandonat . Allà hem gaudit del silenci i dels colors de la terra mentre fèiem quatre passes per la via verda. Hem parat a les envistes del Puntal, l’últim tram empinat abans d’arribar a la casa d’Horta ( a la dreta)  que és on comença el Pla de Tibi. Des d’allà, li he explicat que el meu avi i molts homes del poble passaven els dies amunt i avall. Amb els carros voladors arrastrats per dos o tres mules o matxos, anaven a carregar la pinotxa que havia d’alimentar el foc dels forns de les nombroses cantereries del poble. Era una feina dura : s’alçaven a les 4 de la matinada per anar a abeurar les mules a la font; després les aparellaven i amunt quatre o cinc hores fins a arribar on els Tiberos tenien el tall de la poda que podia ser a Règil o a Planisses, allà on la família d’Enric Valor, l’escriptor de Castalla, tenien un mas, o a qualsevol altre indret de la serra. Després he imaginat els carros baixant carregats a cell, immersos  en una  olor de reïna intensa que  mesclada amb la pols blanca, amb el cataclox de les rodes que avançaven lentes entre sots i cantals,  i amb els crits dels carreters i les fuetades damunt dels lloms de les pobres mules junyides a les vares havia de formar una escena intensament costumista sota un sol que badava les pedres.
 Hem continuat fins arribar a l’autovia. L’hem evitada i com hem pogut o he sabut, sempre per carreteres velles, hem arribat a Biar, Vila fronterera on m’agrada portar els descreguts per mostrar-los que estèticament no ho tenim tot perdut. Hem badat pels carrers  nets. Hi havia l’olor de l’hivern i hem acabat el matí amb un bon caldo  de putxero i una fassegura (fassedura, fasseüra, pilota) a un bar del poble.

dilluns, 14 de novembre de 2011

La pena de les ànimes.



M’imagine  l’Eugeni Penalva carregant la furgoneta amb les seues ànimes: les que han habitat uns dies les sales d’un vell casalot del barri antic de Girona. Fa un grapat d’anys que l’Eugeni ha trobat en el fang una manera d’expressar els seus silencis. Aquest novembre han estat les seues ànimes en pena -amb boca de peix, estremint-se orgànicament en una angoixa cíclica. He vist, només des de la proximitat que m’ha permès la pantalla del meu ordinador, els penjolls de pecats que s’endinsen en la nit de l’hivern.  Sembla aquest un bon punt per aturar-nos, laicament, i compartir la consciència d’una existència amb crisis perennes.

dimecres, 9 de novembre de 2011

"Jo confesso" de Jaume Cabré.




Fa ja uns quants llibres que Jaume Cabré té un gran èxit a Europa i una nomenada sota zero als territoris de la Corona on només es parla espanyol. Això no és cap novetat quan parlem de la nostra literatura, la feta no des del territori sinó des de la llengua. Si ens posem puristes acabarem defensant que  la literatura no és tenir més o menys èxit. Ara bé, també és veritat que un bon llibre tancat amb pany i clau, i per tant sense entrada als mercats, i per tant no compartit, té poques possibilitats d’influir i de construir res que no siga l’essència, la llavor, que per sì sola, es queda en res si se la mengen els peixets de plata que hi ha als llocs on s’acumula el paper. Aquesta vegada sembla que una editorial espanyola ( bé siga per bon criteri literari o bé per vergonya davant l’evidència de l’èxit en altres mercats europeus d’una novel·la en català), s’ha decidit a editar-la i a fer-li promoció.
   Feia anys, potser més de deu, que el temps passa i no ens n'adonem, havia llegit “Senyoria” del mateix autor. Em va agradar, em va semblar ben escrita i em va quedar el cuquet de que potser-això-és-el-germen d’una altra cosa. Amb la lectura de “Jo confesso” he pogut comprovar que la meua sospita no anava desencaminada. Malgrat la consciència de l'autor de la presència dels mercats i l'ús que en fa d'elements propis de la literatura de masses, el resultat final és un producte literari de primera gama.
    Allò que diferencia un best seller-sense-més del que és literatura és el llenguatge ( que no és més que la intenció de fer literatura o no fer-ne), i també l’estructura marcada per la veu del narrador-narradors.  L’ús temàtic de la vida als convents als  segles XIV i XV, juntament amb el món del col·leccionisme a la Barcelona de la postguerra, el món de les biblioteques o l'Holocaust  poden ser adob de best sellers. És en canvi a la prosa, a la manera d’escriure o  al sedàs del teclat de l’autor on les històries esdevenen alta literatura. Cabré domina el llenguatge i domina l’art de la construcció de llibres i això és evident una vegada s’ha fet la lectura de ”Jo confesso”.
El tema de la novel·la és el mal o el seu origen, però també la bellesa, especialment aquella expressada per l'art. Totes dues expressions, exclusivament humanes, es conjuguen d'una manera especial en el violí que el pare del narrador va adquirir d'un fugitiu nazi només acabada la Gran Guerra. L'Holocaust torna a revisar-se i representa la gran lacra humana a l'Europa moderna. Fa anys, quan vaig veure per primera vegada la “Llista de Shindler” del nordamericà d’origen jueu Spilberg, vaig decidir que no veuria ni llegiria res més sobre l’Holocaust. Darrere de la meua decisió hi havia el poble palestí, el fet que les víctimes havien esdevingut botxins, i també la sospita ben fonamentada que les perspectives que ofereix el cinema no són innocents, ni neutres, i que tot era una manera de tapar els ulls d’Amèrica i d’Europa davant la violència que cada dia s’exerceix contra el poble palestí per part de l’estat Israelià. El temps passa i les idees maduren, i a tot això, el violí, l’instrument que és el plany dels pobles errants continua sonant quan hom col·loca còdols  a les tombes dels morts, com ho fan els hereus de les víctimes de l’Holocaust a l’última escena de la pel·lícula d’Spilberg, però ara independentment de la raça i de la religió . I és que la violència i la bellesa, el bé i el ma,l ixen d' una llavor. L’origen de tot és a les llavors d’erable soterrades  amb l’últim monjo del monestir  de Sant Pere del Burgal  mort de manera violenta al s. XV.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Matí de dissabte.

Rothko


Despertar-se amb el silenci,
amb la llum esvelta d'un matí de dissabte,
quan hi ha a fora
el primer fred de l'any en curs,
sense res més a fer
que callar i observar el temps
amb indiferència,
sense la precaució que imposa la rutina,
és un regal, una oració
i una invitació a la plenitud.

A. Torregrosa

dimecres, 2 de novembre de 2011

GUANYAR LA CONSCIENCIA DEL PEU.







Fa unes setmanes que em fa mal el peu. He visitat el metge de capçalera, el fisioterapeuta i el podòleg amb regularitat i m’han proporcionat un lèxic que segur que defineix perfectament el problema. En canvi, quant a llengua, preferisc sempre la de la gent del carrer que quan els explicava el problema em deien “això és que se t’ha obert el peu” . Em quede l'expressió. De seguida em va inspirar un poema que compartisc amb les lectores i els lectors del bloc.

“Se t’ha obert el peu”,
diuen veïns i familiars,
diletants de la vida,      
gent  que s’esforça
per una existència digna,
passable i a voltes plàcida.

“Se m’ha obert el peu”, dic jo,
i se m’ha obert la carn, l'os, el múscul.
Tot és  un dolor blanc
inaudit i a estones teatral
-una fera amb ullals d’ivori
que se’m menja mentre espere.
Se m’ha obert el peu
perquè del capoll a la flor
hi ha només una obaga
insostenible
 i perquè la felicitat pura,
per dir-ho poèticament,
penja d’un bri de seda.
Se m’ha obert el peu
i vull pensar que el dolor
no és una taca 
sinó una posició de força
que ara m’agradaria entendre.

Andreu Torregrosa


dissabte, 22 d’octubre de 2011

CALLEU QUE VE L'ORATGE!


L’octubre sembla el mes d’agost, de la calor que encara fa. Tothom se n’estranya i ho comenten quan no tenen res millor a dir. De fet, la gent sempre diem poques coses interessants. Es tracta de fer vore que estem ací, que comptem, que som bona gent i ens dignem a saludar i a fer anar la conversa encara que siga amb banalitats semblants. L’oratge és un tema que no compromet ningú. Hi ha gent que es especialista en parlar-ne amb l’avantatge que ara els mitjans de comunicació donen tot tipus de detalls relacionats amb les condicions atmosfèriques que han sigut, són i seran. Este matí, sense anar més lluny, he escoltat a la ràdio que no hi ha hagut un octubre tan calorós des de l850.  “El cas és no parlar de res que tinga costella”, he malpensat. 
Els informatius són més aïna desinformatius i de la mitja hora escassa que duren, 20 minuts són per esports i els deu restants per a notícies que alteren els ànims i torben l’enteniment: atracaments, robatoris, assassinats... La violència contra les dones - és diu així ara - està de rabiosa actualitat. Tot ho diuen i ho comenten  com si fora un fenomen nou. Imagineu-vos; la violència, siga del color que siga i instigada contra uns grups o contra uns altres un fenomen nou!! I així és com ens ho engolim. En uns ànims emporuguits i alterats és difícil que entre el sentit comú. Fa uns dies l’avi em deia mentre mirava les notícies que el món mai no havia estat tan malament. “Com pots dir això, si tu has passat una guerra i una postguerra terribles?” , li vaig dir.
No tinc a mà cap estudi de cap universitat americana. En canvi si que recorde una companya de feina que parlava als adolescents de quinze anys com si foren nens de sis. Els companys al·lucinàvem que era l’única persona que mai no demostrava tenir cap problema amb cap grup conflictiu. Un dia vaig ser testimoni de com pegava una esbroncada fenomenal a un grup de 3er d’ESO molt conflictiu amb un llenguatge teatral propi de mestra de preescolar. Els alumnes, davant la meua sorpresa, van callar i van fer feina en silenci tota l’hora davant l’amenaça que si ella  tenia cap queixa del professor es posaria en contacte “personalment”- va remarcar l’oclusiva inicial- amb un senyor tragejat que es dedicava a fer llistats d’alumnes dolents!” . Podem dubtar dels resultats pedagògics que es poden obtenir d’este sistema però en aquell moment crític vaig agraír el resultat. Els que ens governen també saben que obtindran una resposta o una altra segons el llenguatge amb què se’ns adrecen i tenen clar que no els interessen les respostes madures, ni menys encara les crítiques.
Les persones majors i els xiquets són víctimes clares d’aquesta estratègia de la confusió, però malauradament també ho som la majoria, i sense adonar-nos. Ja ho sabien els romans això de “panis et circenses”. El problema  només pot venir quan falte el pa perquè el circ i l’oratge els tenim assegurats. Aquest cap de setmana sembla que les coses van a canviar: que arriba la pluja, vull dir, o això diuen. Jo ja en tinc ganes perquè així ja no hauré de regar les carxoferes.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

UN PAÍS IDEAL.


    Tot això que segueix ve d’unes notes que havia pres unes setmanes abans de deixar Catalunya i partir cap al Barranc Blanc. Feia molts mesos que no havia vist la Remei. L’esperava a una plaça amb pins ufans i bancs de fusta d’un poble del Vallès Oriental. Vaig veure que s’acostava . Els auriculars blancs, i potser la música que escoltava, la feien absent, i , tot i els seus anyets, amb aquell posat, semblava una adolescent. Li vaig fer un senyal amb el braç i en veure’m em va somriure i va accelerar el pas. Vam fer petons i em va etzibar; “¿què, còm és que te’n vas? Què faràs allà?”. La pregunta no em va deixar indiferent; la manera de fer-la tenia unes connotacions potents i aquell “còm és...” i aquell “...allà...”, malgrat la bona intenció aparent, m’obligaven a justificar-me. Ja ho he viscut abans això de justificar-me per tenir un president amb tocs berlusconians , perquè alguns del meu país s’entesten a creure que valencià i català són llengües distintes i perquè quatre polítics arrivistes ho exploten per obtenir un rèdit polític, i perquè, en definitiva, el País Valencià  i les Terres de l’Ebre, i Lleida, i La Franja, són menys catalans del que caldria i no responen a les expectatives.
La idea de Catalunya és un poble medieval de pedra on estiueja una burgesia il·lustrada que parla el català de Verdaguer, de Pla o de Sagarra. Hi ha al voltant camps de sembrat que verdegen i escampen una llum diàfana. Uns kilòmetres més avall, seguint les línies que marquen un sistema de carreteres radial i perfecte, hi ha l’urbs ideal ; un allau d’arquitectures benèfiques per la humanitat, un centre de poder i justícia; un focus que irradia cultura i llengua. Més enllà, sud enllà, ponent enllà, s’escampa una terra irredempta, un poble descregut i salvatge. Quant de mal ha fet Plató!.
Tot això m’ho vaig quedar per a mi i només li vaig dir a la Remei : “Què he de fer? És la meua família. Sempre hi tornem malgrat els fracassos”. Ella va fer que sí amb el cap i tots dos vam enfilar cap a la Fonda mentre li explicava que havia determinat que les meues fronteres foren  les del facebook, i encara hauria pogut afegir: i les del amor.

dijous, 13 d’octubre de 2011

RETORN.



    He deixat un temps d’espera abans de recomençar el blog des d’un altre context, al costat del Barranc Blanc. Potser només era una altra por que m’impedia escriure- una més- a deixar-me vore nu a ple sol, sense la protecció o mur de contenció que suposava l’anonimat de la gran ciutat. Quinze anys són molts i no són res i poden ser també una vida viscuda o una vida perduda. Tampoc no es tracta de tornar amb la maleta tan plena que t’impedisca caminar en la nova destinació. És bo entendre que, sovint, cal prescindir de l’equipatge, o portar el mínim, perquè el camí a recórrer encara ha de ser llarg i la passa ara ha de ser més ferma.
Des del balcó ja no veig les punxes de la Sagrada Família emergint de les boires dels arbres del parc. Ara veig els turons minerals, de contenció vegetal mínima i intuïsc la geografia d’ombres que fan els oms a la llera del barranc. Aquí i ara, en aquests anys que vivim, sempre perillosament, tota la meua història es conjuga en un silenci que és la marca d’un altre horitzó. Hi ha alguns sons que cauen dins d’aquest silenci com si fora una saca d’arpillera foradada.  A migjorn, mentre sec al sofà amb l’arròs que es cou a l’estómac,  sent les esquelles d’un ramat de cabres que des de fa uns dies vénen a pasturar al bancals erms que pugen per la Serra dels Castellans. A poqueta nit, és una processó de veus que  passen per davant de ma casa, sempre de llarg. Són de la gent que  fa la “ruta del colesterol”, tot un fenomen que ha canviat els usos i costums del poble valencià.

dijous, 28 de juliol de 2011

Abraça'm fort.


Avui he tingut un somni. Supose que en tinc sovint, per no dir totes les nits, i inclús de vegades, quan tothom suposa que estic despert, jo somnie. Diuen que els somnis tenen a veure amb l'estat d'ànim i també amb el que t'ha passat al llarg del dia. M'ha agradat despertar-me amb aquest somni. M'he despertat conscient que el deixava i encara m'he entretingut uns minuts, embolicat amb el blau dels llençols encara calents, covats per l'escalfor del cos, intentant recordar els detalls per poder escriure'ls. Hi havia la R.B. Fa molt de temps que no la veig. La volia retrobar abans de deixar Barcelona simplement perquè ha estat una de les meues guies a la ciutat. Hi ha molts llocs que me la recorden.
Al somni ens trobàvem a un bar. Hi havia més gent. El bar estava a una zona alta de descampats. Baixàvem unes escales i entràvem a un local a mitja llum; sèiem a una taula baixa. Ella es va demanar un gintònic de Hendrix; jo vaig xarrupar del seu gintònic – ara diria que no vaig demanar res!. Vam parlar de coses i li vaig preguntar per la seua parella. Em va dir que era un “bon tio” i que l'havia ajudat molt en un moment que ho necessitava. Jo vaig pensar “és clar...tu havies desaparegut...”. Després va pagar el gintònic, eren 20€, amb uns xecs de menjador però també hi havia xecs de l'escola. Vaig suposar que eren de despeses que ella havia fet i la secretària li havia pagat. Després vam eixir del local, una altra volta als descampats alts, entre bancals erms i tanques d'escola, i ens vam endinsar per carrers d'un barri que podia ser el Carmel, o Poble Nou, o el Guinardó. Jo la vaig aturar i la vaig abraçar llargament i vaig plorar. M'he despertat amb el consol d'haver passat amb ella una estona i amb un nus a la gola. Les capses esperen a l'entrada. Demà carregarem la furgoneta i deixaré Barcelona després de tretze anys. A partir de demà, ja no hi habitaré la ciutat,. Tornaré, com ho fa tanta gent, només de visita.


"Can Josep". Un lloc on menjar al voltant de S.Família.



Estem cremant els últims cartutxos a Barcelona - ara sí que va de bo. Definitivament, tenim llogada la furgoneta per dissabte. Serà carregar-la de bon matí i carretera i manta. Despús d'ahir em van recomanar un restaurant-bar xicotet, sense pretensions, dels que prometen bon menjar de matèria prima d'òptim origen. Vaig proposar d'anar-hi d'anar-hi . Havíem passat mil vegades – potser més – per davant i mai se'ns havia acudit d'entrar-hi .
El cartell amb el nom és el més nou del local. La resta, començant per les portes d'alumini, és d'una simplicitat que esborrona . Les parets són l'únic element considerable; hi ha més de cent fotografies penjades que inclouen dignes aspirants a mites del món occidental – de seguida vam identificar Joan Fuster i Ovidi Monllor, però també hi ha Buster Keaton, la Callas i gent d'aquesta. A més, a un costat, ben alta perquè ningú no la puga esguerrar, hi ha la bandera republicana.
Vam arribar quan encara no havien tocat les 9 i vam trobar el cuiner i propietari badant entre les poques taules del local. Ens va rebre sense efusivitats supèrflues, amb la naturalitat pròpia de qui domina l'espai i sap el que porta entre mans. Veient el Josep i escoltant-lo, un home de proporcions que roden la generositat sense excedir-se en res, pots fer-te una idea del que ofereix a la carta, també generosa i proporcionada quant a producte i oferta, a raó de les possibilitats del local i de la capacitat de feina de l'únic cuiner i de la cambrera.
 “Quin vi ens recomanes? Algun que passe bé...”, vaig fer-li a la cambrera tot alçant la vista del full imprès.  El cuiner va intervenir i ens va invitar a decidir primer el que havíem de menjar. Vam triar uns porros amb vinagreta, deliciosos, uns canalons de bolets i una suprema d'ibèric. Encara ell ens va recomanar una tomata partida amb una bona tonyina de tronc i olives. He de reconèixer que aquesta actitud tan lliure i poc sofisticada alhora de les recomanacions em va acabar de convèncer de la confiança que el propietari mostra en el seu producte. Ho vam regar tot amb un Penedès de la casa de qualitat i preu més que raonable.
L'opció de l'oferta del Josep tira més cap a la contundència de la carn . Això sí, vaig trobar que les postres eren un tema d'omplir expedient. No tot pot ser perfecte. Vam acabar demanant-ne un per compartir. El preu final van ser 46 € pels dos; pagues per la cuina i pel producte.
Vaig viure l'experiència com un plaer en un món, el de la restauració, on tothom et ven la moto de la nova cuina amb un aparador de fascinacions volanderes. Espere que les esferificacions acaben donant pas al sentit comú, també a la cuina amb productes de temporada i “savoir fer”.

Can Josep
c/ Roger de Flor, 237
tf. 630816565


dimecres, 27 de juliol de 2011

Uns dies a la "Drôme Provençale".


Nathalie havia esperat pacientment la trucada de telèfon que li havia d'indicar que havíem arribat. Ens vam entendre a a mitges i va caldre una segona trucada perquè entenguera que havíem aparcat a un lloc més llunyà del centre del que ella havia previst. Després del rencontre i les abraçades vam pujar tots al cotxe i ella ens va portar a un pàrquing molt a la vora del centre. Només feia uns mesos que ens havíem trobat a Barcelona quan ella havia vingut amb la Solenn, la seua filla adolescent. Prèviament, la història dels nostres encontres havia estat molt espaiada. Nathalie és filla d'una cosina germana del meu avi, la més jove de totes. Els seus avis van emigrar a Algèria l'any 1930, i s'hi van instal·lar als entorrns d'un poble que es diu Bufaric, on aleshores i degut a la immigració que arribava dels pobles d'Alacant, es parlava valencià. Sa mare encara el parla tot i que després de tants anys de la mort dels seus pares , la llengua ja ha perdut la solidesa que tenia i la comunicació per telèfon es fa més difícil.
El riu Drome fa un descens plàcid i premonitori quan passa per l'únic ull del pont que ens permet encalçar, després de creuar el semàfor, el Crest medieval. Els primers carrers comencen a pujar en costes que desafien el raciocini que regna al paisatge fins que arriben, quan tot comença a indicar que toquem l'impossible, a les primeres pedres de l'única torre medieval. El riu i la torre, vists des del pont, són la història i la natura, dos minerals que formen una aliatge perfecte dins del conjunt.
Les rodetes de la maleta vibraven al paviment de pedra quan passàvem per davant de “La Caverne”, un bar de cantonada on s'hi aplega una fauna de rastafaris, malabaristes i simpatitzants. De seguida veig que aquesta gent no s'adiu amb el principi pagès que es desprèn de la pedra i del paisatge i Nathalie m'aclareix que a les enfores hi viu una gent que te una empresa d'espectacles. És un imant per gent que hi treballa o que arriba seguint l'aura de la màgia del circ. Nathalie els mira i saluda algú: “És una veïna...”. Deduisc que hi ha locals que s'hi han apuntat agradosament al projecte de “La Caverne”.
Nathalie és una bona cuinera i quan vam entrar-hi, el sopar ja esperava al forn però encara vam fer temps amb la conversa animada per una ampolla de Clairette, el vi escumós de la zona, lleugerament dolç, delicat, que va entrar com una carícia dins les parets del meu estòmac tan sensible a l'agressió d'alguns productes alcohòlics d'elaboració dubtosa. N'havíem de comprar. Ho vam decidir esperonats pel moment de felicitat. Ho vam fer el darrer dia i també vam descobrir que no tot el Clairette és igual, que havíem estat víctimes de la ignorància, i que tot depenia -quin misteri!- del lloc on s'havia conreat la vinya i del procés d'elaboració. També amb la Nathalie vaig aprendre a fer un Kir, un aperitiu que es fa amb un ditet de Cassis i la resta de la copa de vi blanc dolç. M'ho apunte tot i espere sorprendre algú a la tornada. De vegades arriba a estressar-me el fet que la gent que ve a casa convidada sempre espere alguna novetat. De vegades m'agradaria deixar-me emportar pel moment, esdevenir un home-natural i tenir els amics contents amb la gràcia de quatre acudits. Estic arrodonint el canvi però tot costa.

dilluns, 18 de juliol de 2011

El 22@ i Can Framis.


22 @
Una ciutat mitjana,o gran – tot depèn de la perspectiva-, com Barcelona, ofereix sempre racons per explorar, aquells dels quals coneixes l'existència però que sempre deixes per demà. El meu temps a la ciutat s'acaba i sent que la sang em corre més de pressa i tot el cos, o potser és l'ànima, em demana que intensifique l'activitat i acabe amb aquelles coses que tenia pendents. Fa anys que es parla del 22@ i de l'activitat ingent que els polítics han promogut per tal d'incentivar l'activitat a una zona que feia anys que es veia defallir. Uns mesos enrere m'hi vaig apropar amb la bicicleta. Hi vaig poder veure els edificis nous d'arquitectures glorioses que clamen l'èxit de les grans companyies; un cant al progrés i al creixement sense límit .
El progrés, realment, sempre ha promogut arquitectures fantàstiques i projectes lloables i qüestionables. Darrere sempre hi ha hagut l'innominable, l'indefinible, però el triomf de la forma és innegable. Qui qüestiona el Modernisme tot i que va eixir del forat negre de la injustícia? Sempre hi ha algú que ho fa; tinc una amiga que es nega a entrar a les catedrals perquè s'imagina els treballadors suant la carn salada arrossegant les pedres que havien de bastir la casa de Déu mentre les famílies, nombrosíssimes, xarrupaven un plat d'aigua calenta i salada amb dos tronxos de bleda com a única matèria sòlida. Aquesta actitud de la meua amiga pot semblar exòtica i desorbitada però no es pot criticar en cap punt el seu esperit solidari. Sense cap mena de dubte, si l'exemple s'estenguera el món seria molt diferent, potser fins i tot millor.
Can Framis
Aquest matí,mentre visitava Can Framis, a Poblenou, un dels centres d'art català que la Fundació Vila-Casas té a Barcelona, l'amiga que m'acompanyava li preguntava a la guia com era possible que una sola persona poguera alçar tot aquell petit imperi de l'art sense l'ajuda institucional. La guia explicava que el Sr. Vila-Casas havia venut la seua empresa farmacèutica i que només ho sustentava tot amb el seu capital, que no hi havia ingressos, pràcticament – ja sabem o ens imaginem que l'art , així entés no en genera i quan ho fa depassa el nostre enteniment-. La meua companya obria els ulls encara més i incrèdula li reformulava la pregunta i la resposta tornava a ser la mateixa. A tot estirar, va afegir que el Sr Vila-Casas estimava en extrem la independència del seu criteri i que no hauria admès intervencions externes. Em va passar el pensaments que no a tots ens està permès estimar la independència en aquest grau. Per tal d'entendre l'astorament de la meua amiga s'ha de visitar aquest centre o tots els altres - 5 en total en tota Catalunya i tots dedicats a l'art català contemporani.
Can Framis està situat a una antiga fàbrica de Poblenou restaurada i habilitada per allotjar milers d'obres d'art. Les obres que s'exposen van rotant. Així és que en el curs de l'any pots visitar el centre vàries vegades i les obres no seran les mateixes. M'ha cridat l'atenció el fet de la insistència en el propi criteri del propietari i fundador a l'hora d'adquirir noves obres. I és que al remat es tracta d'escriure una autobiografia a través de l'art que el Sr. Vilà ha aconseguit de comprar al llarg de la seua existència. Això suposa un maremàgnum d'obres d'estils diferents. El gran encert de la direcció d'art ha sigut presentar-les sota la idea del laberint borgià i això no vol dir el caos sinó un ordre dins d'un pretés caos.
Els beneficis que aquest projecte suposa per l'art català són evidents i és una llàstima que les fronteres siguen només físiques i que no s'hagen eixamplat a les lingüístiques amb obres d'autors valencians o balears. Tot i això, és un conjunt – l'arquitectònic i el pictòric- que paga molt la pena de visitar. Està dins d'una Barcelona real construïda fora dels marges de l'hiperreal baudrillardià del turisme i és una demostració que, malgrat tots els qüestionaments que vulguem afegir al llarg llistat, la burgesia catalana encara té corda “per a rato”.

diumenge, 17 de juliol de 2011

Del barri de Gràcia al festival Nunart.



El barri de Gràcia de Barcelona és per a mi un referent físic i cultural des que fa sis anys, per una carambola, vaig venir a parar al barri de La Sagrada Família. L'Eixample dret , al contrari que l'Esquerre que gaudeix d'una vida nocturna més viva, tendeix a l'ensopiment, a la vida en família i a envellir plàcidament en comunitats on els veïns es recriminen les pixerades de gossos a l'escala o fan safareig  mentre recolzen les palmes de les mans al carret de la compra. També hi ha la vida associativa; tinc un veí que un dia a la setmana fa la seua contribució a una cooperativa ecològica. Altres coneguts  participen en diverses associacions i  també tenim la comissió dels indignants que cada dimecres des de fa unes setmanes es reuneix al cor del parc. Tot això, sense oblidar el degoteig imparable de turistes  que es deixen caure pel monument iniciat per Gaudí i en continu procés d'acabament per no-sé-qui. Aquests però, i afortunadament, fan una vida efímera i molt localitzada. Pocs gosen aventurar-se més enllà dels límits establerts per la cridadissa de cotorres enfilada al verd del parc.
El barri de Gràcia és un altre món;  un pulmó de vida cultural alternativa que suma pels porus d'una arquitectura amable, amb pretensions efímeres, sense manifestacions que alteren massa els sentits. Les passejades des de la Pl. Sagrada Família sempre són agradables. Primer creue ,fent esglaó, les tres illes que em separen del Passeig de Sant Joan i després xino-xano, amb la passa sempre ampla i decidida i protegit pels núvols de brancam i per l'atmosfera de famílies de l'eixample que maduren, juguen i esperen, arribe a un pas fronterer i deixe enrere la solidesa de les aspiracions burgeses per endinsar-me en un món que barreja la vida de poble amb un totum revolutum de tendències heterogènies.
M'agrada passar per la plaça del Raspall, el petit barri de la comunitat gitana de Gràcia. Ara a l'estiu, si passem a boqueta nit, en les hores que el sol comença a dormir, veurem els bancs plens i l'espai de la plaça habitat per una vida inusitada que trau la molla quan baixa la temperatura. Deixem Torrent de l'Olla a l'esquerra i pugem fins el mercat de Gràcia, una carícia per als sentits – sent debilitat pels mercats-.Tot i ser una artèria de comunicació, a Torrent de l'Olla el trànsit és d'una importància molt relativa i no té comparació amb Travessera de Gràcia on el soroll i els embussos habituals es combinen amb un comerç intel·ligent que barreja modernitat i tradició. A partir d'ací els camins que s'obren  al cos i a l'esperit són diversos. No cal amoïnar-se massa si ens perdem. Sempre hi haurà alguna cosa que ens entretinga i que ens trega l'angoixa del laberint. Cal deixar-se portar, una altra volta, per l'ordre del caos.
Les meues anades i tornades al barri són freqüents. Abans d'ahir vaig estar-hi tres vegades en tres moments del dia diferents. La primera per recollir uns pantalons que em vaig comprar de rebaixes a Rivero, un taller de moda on dissenyen i fan roba amb un estil molt propi. Aprofitant que Olokuti està just en front, vaig aprofitar per fer una ullada. És una botiga on vénen productes de comerç just. Cal visitar-la encara que només siga per tenir l'experiència del que és una casa del modernisme més popular i sobretot per gaudir d'un té al pati, un espai únic i poc visitat -un factor important a tenir en compte. La segona vegada, cap a les 2 del migdia, vaig tornar a anar-hi. Les raons ara eren prou més prosaiques: tenia hora al dentista. A la vesprada, quan va començar a caure el sol, vaig tornar a pujar. Simplement em vaig cansar d'embalar caixes (estic de trasllat) i davant la perspectiva d'una nit de divendres de relax a casa, em vaig decidir llogar una pel·lícula a DVDs, una botiga que hi ha al carrer Martínez de la Rosa i on pots trobar de tot, des de clàssics fins les últimes tendències i les darreres estrenes. Vaig adquirir dues peces magnífiques; “Brideshead Revisited”– incomparablement millor que la sèrie, sense tant de mirament- i “Contra la pared” del turc-germà Fatin Akin. I és que Gràcia no és un museu entès de la manera tradicional. Al barri s'interactua; és un experiment obert i una font de felicitat que raja més si tens una butxaca ben fornida i una personalitat franca i despresa.

El festival Nunart.

Ahir vaig reduir la ràtio de visites a una. Havia quedat amb l'A i li vaig dir “tria tu el que fem...sorpren-me...”. Sempre ho fa i per tant l'exigència era del tot sobrera. Vam quedar a les 20:30 h a la porta del Lliure de Gràcia. A les 20:37 arribava ella, magnífica, molt gracienca. Em va dir que la sorpresa que em tenia reservada no era allí però que podíem prendre un refrigeri al bar. Jo em vaig decidir per un vi blanc, un Gessamí, i ella per un Gin tònic. La cambrera li va portar la carta de gin tònics i va escollir un Hendrich que li van servir amb copa i dues tallades de cogombre. “És porta molt això ara...” em va indicar amb un somriure sorneguer. Encara li va preguntar a la cambrera si coneixia un claustre pels voltants on feien concerts. Ens va indicar que estava al carrer del sol, molt a la vora, i que ara estaven fent un festival. No vam trigar gaire a trobar-lo; més que res perquè era l'únic lloc on s'hi veia gent en aquell carrerapartat de les rutes més habituals.
El claustre és part de l'illa que formen un conjunt d'edificacions modestes i adjuntes a l'església de Sant Felip Neri de Gràcia. Vam accedir per la part de darrere, per un solar que feia de pàrquing i on s'hi havia reunit gent. A la porta s'indicava que el preu de les entrades anava dels 6 € als 12 € i en lletra més petita, a baix, es deia que la diferència seria el benefici dels artistes. Davant de nosaltres dues parelles van pagar 24€. Nosaltres dos en vam pagar 20€. La xica ens va fer un somriure de complicitat ample i agraït.
El recinte era, efectivament, un claustre. No tinc dades de l'època però diria que podia ser de principis del s. XX, sense massa aspiracions arquitectòniques, d'una simplicitat evident que amb el joc de les penombres de la nit i l'escassa il·luminació creava la il·lusió de l'espai perfecte. Vam badar llargament amb una cervesa a la mà i un tros de quiche – ella d'espinacs, jo de creïlla i ceba. A primera vista ja es veu que l'espai i el projecte conjuguen l'art amb la sostenibilitat . És una tendència interessant en els temps que corren perquè arranca de les urpes del gran mercat cultural la producció artística. Una de les seves banderes és la interdisciplinarietat. Així, mentre esperàvem el plat fort de la nit, ens van servir uns entrants de dança-entre-cometes, perquè tot ha de ser, com algú ens va girar per comentar-nos , molt alternatiu.
A les 20:45 h començava l'actuació d'Elena Gadel que ens va sorprendre amb una veu espectacular i un bon repertori que segons la web combina pop, flamenc, jazz i funk. El disc que presentava es diu "Tocant fusta". La vetllada va ser agradable i sorprenent. Només vaig trobar a faltar la lluna plena emmarcada dins l'espai de cel que feia de tendal al claustre. Vam acabar la nit amb una clara i un aigua a l'Heliogàbal.
http://www.nunartbcn.com/2011/06/26/kulbik-gisela-creus-i-antonio-da-veiga-elena-gadel/

dilluns, 11 de juliol de 2011

L'experiència del Grec.




Tenir amics amb interessos diversos i deixar-se portar sempre és bo perquè et proporciona experiències noves i de vegades sorpreses. No soc un seguidor del flamenc tot i que en un determinat moment, i animat per algú, puc  escoltar-lo o a veure'l. La proposta no pot ser rebutjada si es tracta d'anar al teatre Grec de Montjuïc una nit d'estiu.
Vam arribar al recinte dues hores abans de l'espectacle. El sol encara batia l'última llum damunt del verd ufà dels arbres del parc i hi vam buscar recer a una taula a l'ombra. Vam demanar unes cerveses i uns entrepans i vam tenir temps de gaudir d'una estona de conversa en un marc incomparable. L'ambientació és màgica i com que la gent arriba més tard, tot semblava que havia estat preparat pels quatre gats bon-vivants que com nosaltres afegíem l'experiència del lloc a la del flamenc.
L'espectacle que s'anunciava era “La edad de oro” i el ballarí que sonava era Israel Galván. No estic posat en aquest món i el nom no em deia res. El Joan em va fer quatre ratlles del personatge i vaig acabar amb una idea difuminada del que anàvem a veure; flamenc i innovació. “La combinació,” va afegir, “no agrada els puristes”. Abans que sonara el timbre que anunciava que l'espectacle començaria en breu, encara vam tenir temps de fer dues passes pels itineraris de tall clàssic marcats al jardí . Ara no teníem la preocupació d'haver d'aixoplugar-nos a cap ombratge fresc; la nit és el trespol més amable de l'estiu.
L'eixida a l'escenari del ballarí em va provocar desconcert; a la figura li mancava l'altivesa i la força de la idea que tenim marcada del que ha de ser el mascle al món del flamenc. Hi havia un grau de comicitat que el públic va encaixar amb un gest còmplice. Després vaig llegir un crític que ho definia com a sentit de l'humor. Em va agradar aquesta aproximació, aquest viatge de les paraules i les actituds. No hauria associat mai flamenc amb sentit de l'humor. “Sobrietat i barroc” vaig apuntar a la llibreta mentre sentia repicar el taló de les sabates a la fusta i el rossec de la punta a la superfície de l'escenari. in alçar el cap tornava a veure la figura plàstica i un punt desmanegada del ballarí fent moviments inusuals sense perdre mai l'unitat i el centre . Vaig tornar a la llibreta i vaig apuntar “heterodòxia i deconstrucció”. Vaig pensar en la necessitat que té el món de l'art en anar sempre un punt més enllà, en oferir una cosa diferent. És allò que en el món del màrqueting es diu “valor afegit”.
La guitarra i la veu emmarcaven el ball dins la tradició. Vaig pensar en un triangle i en una banqueta de tres potes; guitarra, veu i ball en equilibri. El cantant, Arcàngel, malgrat la sòlida fidelitat que sempre va mostrar vers la tradició també va fer unes estrofes gracioses que el públic va acollir bé. En vaig apuntar dues que diuen “ En ciencias empresariales,/ mi niña va a suspender / que la examinen de amores; / seguro que saca un diez “ i una altra “Mi niño lleva la gorra / con la visera pa tras ,/ y yo que llego trapuesto / no se si viene o se va.”.
Davant tenia una parella de turistes nòrdics. Ella amb una mata de cabell ros abundantíssim recollit en un monyo que la feia un pam més alta encara i amb un vestit negre amb els muscles descoberts. En tot moment es van mostrar impassibles davant d'un espectacle que clamava al cel per la sobrietat però també per l'allau de recursos que s'havien desplegat. Possiblement esperaven una experiència més festiva, o pot ser no esperaven res i s'ho van trobar. tot Quan va acabar tot vaig eixir corrents per agafar l'últim metro a paral·lel. Encara vaig tenir temps d'escoltar algú que li deia a la parella “ Está bien pero me gusta más el de toda la vida”.
Vaig baixar pel Poble Sec com una falzia per no perdre l'últim metro i encara em vaig fixar en la rehabilitació d'”El Molino” i amb la normalitat amb què els veïns havien rebut la nova proposta estètica de l'edifici i l'havien integrat. La plaça de davant, també rehabilitada, estava plenament habitada per estampes molt humanes; dos vells parlaven i fumaven seguts a un banc, una mare paquistaní, abillada amb un sari de colors vivíssims parlava pel mòbil mentre els dos fills jugaven amb una pilota i  una colla d'adolescents dominicans amb gorres de bèisbol amb la visera “pa tras”i la cintura dels pantalons a mitja anca fumaven un “peta” , bevien cervesa i garlaven a la fresca.

dijous, 7 de juliol de 2011

L'ART d'anar al teatre.






Feia temps, potser anys, que anava darrere de veure “Art”, l'aclamada obra de l'actriu i autora francesa d'origen jueu Jasmina Reza. El meu entorn m'hi va abocar. Tots havien vist l'obra i alguns dues vegades. Els mitjans més o menys oficials se n'havien fet ressò i tot semblava indicar que pagava la pena. Dos noms de l'escena l'havien protagonitzada – el gran Flotats i el Ricardo Darín- i això no podia ser gratuït. Així és com funciona el màrqueting que, ens agrade o no, també s'aplica a la cultura – o hauríem de dir als productes culturals?-. Entretant, com que totes les oportunitats d'anar-la a veure se m'havien esvanit, vaig optar per ser espectador d'una altra de la mateixa autora: “Els déus salvatges”. Em va captivar el concepte i em va captivar el missatge i potser també l'eixutesa de les situacions, la vehemència del discurs, el busseig en el primitivisme dels comportaments humans. Quan fa uns dies em vaig assabentar que l'ÁRT de la Reza tornava a l'escena Barcelonina de mans de la companyia valenciana Albena Teatre vaig córrer comprar le a  entrades.
Quan esperava el començament de l'obra una senyora d'una seixantena llarga d'anys es va seure deixant un seient al mig. “Hola”, em va dir, i encara recolzant-se més, gairebé deixant caure el colze damunt la butaca buida va afegir: “ és per la meva amiga que ha anat al lavabo”. Jo li vaig fer que sí amb el cap i seguidament la senyora va agafar la bossa de mà i la rebeca d'un grapat, s'alçà i seié a la butaca buida del meu costat afegint “ després d'haver-ho fet m'ha semblat incorrecte, això de deixar una butaca al mig...la gent de les ciutats ens estem tornant massa individualistes”. Vaig trobar el comentari encertat i així vam encetar una conversa plagada d'obvietats. Després em va explicar que cada setmana anava al teatre, que un fill seu ja li buscava les ofertes del TresC i que així hi podia anar perquè clar, amb els preus corrents era impossible. També anava al cinema, als Meliés que per 4 € entrava a bones pel·lícules. Encara va tenir temps de preguntar-me si coneixia els actors, que ella no en coneixia cap. Li vaig dir que era una companyia valenciana i que ací no eren massa coneguts. L'amiga va arribar quan l'obra ja havia començat i va provocar un enrenou considerable amb comentaris i remenat de bossa i paperassa.
Mentrestant, al pla superior de l'escenari començava l'acció. Un dels tres protagonistes-amics havia adquirit una obra d'art d'un pintor reconegut per la qual havia pagat una quantitat considerable. L'amic a qui li ho explica s'indigna i així li ho fa saber a l'amic aspirant a col·leccionista d'art i així també li ho fa saber en una segona escena a un tercer amic. Li explica com ha discutit amb el primer – l'aspirant a col·leccionista- i l'altre no entén massa bé per què el primer no podia comprar el que volguera amb els seus diners. Les primeres escenes giren entorn de l'obra d'art – blanca amb unes línies subtilíssimes també blanques. La senyora del costat ja no podia més i em va dir: “com això continuï així serà molt avorrida”. En un primer moment em va molestar el comentari però ràpidament vaig entendre que l'obra plantejava temes que a aquella senyora no li devien preocupar massa. A més, la senyora havia entrat sense saber-ho en un dels jocs que planteja l'autora sobre la sinceritat amb què afrontem l'art modern. Aquella dona havia dit el que molta gent podia pensar però que s'estaven de dir-ho per no semblar no se què.
Així va ser com , a partir d'aquell moment, vaig aprendre a gaudir i a patir de les conseqüències de l'art contemporani en dos plans diferents, dalt de l'escenari i baix. Les senyores remenaven la bossa de mà, treien el pintallavis ara i després una ampolla d'aigua i més tard una d'elles, la que jo tenia a la vora, es posava col·liri als ulls -operació repetida entre cinc i deu vegades-, i comentaven ara i adés unes coses i unes altres. A tot això l'obra continuava, les idees fluïen. 
Qualsevol detall en la vida pot fer aflorar el conflicte. En aquest cas era l'adquisició d'una obra d'art. L'espectador entén el segon amic quan qüestiona l'art modern però no pot compartir la seua manera d'entendre la sinceritat. L'espectador entén el primer amic, el propietari de l'obra, perquè cadascú pot fer amb els seus diners el que vulga. L'espectador pot entendre el tercer amic, el bonàs, el que està al marge dels debats d'idees, el que fa una vida normal i vol casar-se i formar una família, el que li diu a cadascú el que vol sentir per evitar els conflictes. ¿És la modernitat o la postmodernitat o la post-postmodernitat,la que posa el dit a la ferida, la que qüestiona i enceta lluites primàries? Les senyores del meu costat, segurament estan per no remenar massa la merda, per deixar que tot es quede com està, per passar un diumenge tranquil mirant una comèdia entretinguda, sense massa estridències. El senyor de quatre seients més enllà també devia sentir que l'obra de la Reza i la discussió sobre el quadre blanc el sobrepassava i va reaccionar becant llargament al costat d'una esposa que semblava més predisposada, segurament perquè havia estat ella la que havia iniciat l'aventura de passar un vespre de dissabte al teatre.
No puc acabar deixant la impressió  que l'obra és avorrida. Si cal cap atribut puc afegir que és Reza en estat pur. El muntatge i la interpretació contribueixen a arrodonir l'agredolç del text.

divendres, 17 de juny de 2011

M15. Moviment sense líders.



 Hui, set polítics portaveus dels partit amb representació al Parlament Català s'han reunit a la tertúlia telelevisiva dirigida pel Sr. Cuní per parlar dels fets ocorreguts el 14 de juny quan una congregació d'indignats davant del Parlament va acabar esquitxant i afectant els parlamentaris que entraven disposats a aprovar uns pressupostos que novament afectarien la majoria dels votants anònims. La convocatòria dels indignats insistia en la necessitat de no confrontar-se amb les forces policials però el resultat va ser un altre. -Inacceptable!- criden la majoria- i quan tots sabem que els violents han sigut només quatre desbocats alguns que ara manen molt es freguen les mans només de pensar que poden carregar-s'ho tot amb dues brotxades.
El moviment del 15M va ser rebut amb alegria pel poble, amb precaució pels polítics de l'esquerra i amb més precaució encara pels de la dreta. Davant de la galeria tots assentien amb el cap davant la necessitat dels canvis cap a una democràcia més justa però alhora insistien amb els fets, amb la posada en pràctica de polítiques clarament contràries a la convivència i favorables als mercats. La repressió dels “indignats” de Plaça Catalunya per part del mossos i sobretot la cobertura del fets pels medis internacionals va tenir va marcar una agenda i una estratègia. És cert que les característiques pròpies del  moviment decol·loca els polítics, van perduts i busquen i no troben un "responsable ". No  olen saber, no els interessa saber, que de responsables n'hi ha mil·lers, i potser puguem parlar de mil·lions si tenim en compte aquells que recolzem aquesta oposició al sistema des de casa, via internet.

No hi ha líder, no hi ha cap, i això és una de les característiques d'aquest moviment i una de les seues fortaleses, allò que el mantindrà viu més temps. Els polítics reclamen que el moviment entre dins del seu joc de jerarquies i així fer valdre una experiència acumulada de molts segles. Algú proposa que el moviment entre en política perquè és aquesta l'única manera de canviar les coses i els indignats contesten, o contestem, “anem a poc a poc perquè anem lluny”. No interessen les pràctiques antigues i viciades de la política convencional. No volem un líder, no confiem amb ells sinó amb la força creadora de la comunitat que creix imparable amb els error dels individus que la conformen però que té la lucidesa de la intel·ligència comuna que defuig les classificacions. És un sistema de funcionament nou però crec que s'ha d'insistir en la seua pràctica perquè considere que ja està donant els seus fruits.
El moviment ja ha demostrat la seua capacitat per molestar i desubicar més a uns que a altres. Tot i això encara, hi ha aquell que encara té la barra de dir que fer política a favor dels mercats és fer política a favor de la gent mentre d'altres ( el Sr. Camps al País Valencià)  han començat els tràmits per fer passar una llei que definitivament instal·laria el bipartidisme com a única opció perquè les puces són petites però molesten - i de quina manera!. Que la gent comence a pensar amb independència és inassumible. Que la informació que rebem no estiga controlada és inacceptable. És per això que ara començaran una nova croada contra el mal. El fet que les propostes més retrògrades hagen guanyat unes eleccions els fa enrocar-se en un concepte de la democràcia que per la majoria està podrit.
La Democràcia ha de ser un fenomen orgànic i no tancat al canvi, com ho són totes les coses bones que respecten els cicles naturals del naixement, el creixement i la mort per després tornar a nàixer , créixer i morir, com si res. Hem d'aconseguir que l'existència de l'home a la terra siga fluïda, que les seues lleis s'incorporen als cicles del canvi amb la naturalitat que ho fa un riu, sense estridències, amb l'ordre que imposa el caos de l'existència. La natura no té líder de la mateixa manera que no n'hauria de tenir un moviment que hauria de tenir  la força de canviar la marxa de les coses a base d'insistir i resistir els embats que seran més forts a partir d'ara.

dissabte, 11 de juny de 2011

dimecres, 8 de juny de 2011

divendres, 3 de juny de 2011

Els de sempre.




"Conillets, esteu ben amagadets?"

Cobriu-vos bé les esquenes
que plou foc des de les trones!
Bous sense noblesa, messalines frígides
com un calamar estufen tinta
d'ignorància i mala fè.
 Sigueu pacients,
tingueu misericòrdia
d'aquells  que us escupen,
d'aquells que construeixen la por
amb l'odi que els alleta,
d'aquells que estenen consignes de revenja,
d'aquells que esmolen les paraules
per afavorir adhesions,
d'aquells que us tornaran a xafar
com si fóreu paneroles
-un dia sentireu el crec, crec...
quan se us trenque la closca
sota els talons esmolats
 de les sabates enllustrades-.

Maleït casticisme de "casa de putes"
instigador d'intel·ligències brutes
amargues i poc propenses
a tot el que no siga
atiar els gossos de la discòrdia.

"Jai rêve un lieu mes pour hi vivre"
que deia la Deneuve a "Indochine".


dimarts, 24 de maig de 2011

Jornades post-electorals.




Dies post-electorals. Victòria exemplaritzant del PP a tot l'Estat. La crisi els ha passat factura, diuen els socialistes. A tot això encara perduren al carrer les cacerolades i els crits dels indignats pel sistema. Rajoy ha eixit al balcó de Génova i ha dit als seus seguidors: “ Esto si que es la verdadera democracia y no la de Sol”, referint-se a les manifestacions del M-15.. La plaça va quedar blava de banderoles; el mapa autonòmic també va quedar blau a excepció de quatre taques que no se'n van ni amb aigua calenta.
 Els comentaris generals dels qui m'envolten són més o menys “ Què fort! Quin país tenim! Còm pot votar la gent el que vota!” L'esquerra es posa les mans al cap, els que no han votat es posen les mans al cap... Hi ha una majoria dels que han votat que estan felicíssims amb els resultats, o si més no, la patada que han pegat al govern ha fet mal. Era la intenció. Un intel·lectual nonagenari francès invitava a la indignació i la indignació se'ns havia pujat al cap.
Comence el dia amb uns estiraments per l'esquena que m'està fent la guitza des de fa uns dies, corregisc uns exàmens mentre procure ser conscient de la postura i em toquen les dotze segut a la butaca amb un llapis a la mà subratllant ”El llibre del “dao” i del “de”” de Laozi Daodejing. Ací deixe algunes cites de saviesa oriental de la bona. Cal una altra perspectiva de les coses.

“El qui comprén no és erudit, l'erudit no comprén”
“El savi no acumula, però actuant en favor dels altres té més i més, compartint amb els altres té encara més.”
“En el món no hi ha res més tou i flexible que l'aigua, però tampoc no hi ha res més capaç de vèncer allò que és dur i rígid; no hi ha res que puga alterar-la”
“El savi diu: “només el qui pot acceptar la vergonya del seu país es pot dir cabdill; només el qui pot acceptar la desgràcia del seu país es pot dir rei del món””
“Si el poble deixa de témer la mort, com se l'intimidarà amb la mort?”
“La multitud té un objectiu; només jo sóc estúpid i tosc.”