UN PAÍS IDEAL.

    Tot això que segueix ve d’unes notes que havia pres unes setmanes abans de deixar Catalunya i partir cap al Barranc Blanc. Feia molts mesos que no havia vist la Remei. L’esperava a una plaça amb pins ufans i bancs de fusta d’un poble del Vallès Oriental. Vaig veure que s’acostava . Els auriculars blancs, i potser la música que escoltava, la feien absent, i , tot i els seus anyets, amb aquell posat, semblava una adolescent. Li vaig fer un senyal amb el braç i en veure’m em va somriure i va accelerar el pas. Vam fer petons i em va etzibar; “¿què, còm és que te’n vas? Què faràs allà?”. La pregunta no em va deixar indiferent; la manera de fer-la tenia unes connotacions potents i aquell “còm és...” i aquell “...allà...”, malgrat la bona intenció aparent, m’obligaven a justificar-me. Ja ho he viscut abans això de justificar-me per tenir un president amb tocs berlusconians , perquè alguns del meu país s’entesten a creure que valencià i català són llengües distintes i perquè quatre polítics arrivistes ho exploten per obtenir un rèdit polític, i perquè, en definitiva, el País Valencià  i les Terres de l’Ebre, i Lleida, i La Franja, són menys catalans del que caldria i no responen a les expectatives.

La idea de Catalunya és un poble medieval de pedra on estiueja una burgesia il·lustrada que parla el català de Verdaguer, de Pla o de Sagarra. Hi ha al voltant camps de sembrat que verdegen i escampen una llum diàfana. Uns kilòmetres més avall, seguint les línies que marquen un sistema de carreteres radial i perfecte, hi ha l’urbs ideal ; un allau d’arquitectures benèfiques per la humanitat, un centre de poder i justícia; un focus que irradia cultura i llengua. Més enllà, sud enllà, ponent enllà, s’escampa una terra irredempta, un poble descregut i salvatge. Quant de mal ha fet Plató!.

Tot això m’ho vaig quedar per a mi i només li vaig dir a la Remei : “Què he de fer? És la meua família. Sempre hi tornem malgrat els fracassos”. Ella va fer que sí amb el cap i tots dos vam enfilar cap a la Fonda mentre li explicava que havia determinat que les meues fronteres foren  les del facebook, i encara hauria pogut afegir: i les del amor.