RETORN.

    He deixat un temps d’espera abans de recomençar el blog des d’un altre context, al costat del Barranc Blanc. Potser només era una altra por que m’impedia escriure- una més- a deixar-me vore nu a ple sol, sense la protecció o mur de contenció que suposava l’anonimat de la gran ciutat. Quinze anys són molts i no són res i poden ser també una vida viscuda o una vida perduda. Tampoc no es tracta de tornar amb la maleta tan plena que t’impedisca caminar en la nova destinació. És bo entendre que, sovint, cal prescindir de l’equipatge, o portar el mínim, perquè el camí a recórrer encara ha de ser llarg i la passa ara ha de ser més ferma.

Des del balcó ja no veig les punxes de la Sagrada Família emergint de les boires dels arbres del parc. Ara veig els turons minerals, de contenció vegetal mínima i intuïsc la geografia d’ombres que fan els oms a la llera del barranc. Aquí i ara, en aquests anys que vivim, sempre perillosament, tota la meua història es conjuga en un silenci que és la marca d’un altre horitzó. Hi ha alguns sons que cauen dins d’aquest silenci com si fora una saca d’arpillera foradada.  A migjorn, mentre sec al sofà amb l’arròs que es cou a l’estómac,  sent les esquelles d’un ramat de cabres que des de fa uns dies vénen a pasturar al bancals erms que pugen per la Serra dels Castellans. A poqueta nit, és una processó de veus que  passen per davant de ma casa, sempre de llarg. Són de la gent que  fa la “ruta del colesterol”, tot un fenomen que ha canviat els usos i costums del poble valencià.