El Barranc Blanc

           Quan jo feia COU, el meu professor d’història ens va demanar fer una fitxa  de lectura d’un qualsevol llibre d’història. Hi havíem de fer constar les dades bàsiques, com ara el títol, l’autor, l’any de la primera edició, etc; i també un resum que havia de contenir quatre idees bàsiques. Aquella mateixa vesprada em vaig acostar a la biblioteca del poble i em vaig quedar plantat davant del prestatge de llibres d’història. No podria explicar per què vaig escollir Tocqueville. Als dèsset anys, les meues nocions sobre llibres d’història devien ser nul·les. Pot ser em va cridar l'atenció la coberta o va ser el nom que em va atraure. La lectura va ser directa, sense filtres, densa, i em va deixar una idea molt difuminada d’un personatge que en els anys posteriors a la Revolució Francesa va fer un viatge als Estats Units i explica com van les coses per allà. Segurament em vaig sentir poc acompanyat, com si m'hagueren fet avançar i creuar...

      El 2010 Itaru Sasaki fa instal·lar una cabina de telèfon al seu jardí d’Otsutxi per parlar amb el seu cosí mort. Un any després un tsunami acaba amb la vida del deu per cent de la població total del poble. Sasaki va donar a conèixer el seu telèfon del vent per tal d’ajudar la gent a gestionar el dolor. Des d'aleshores, milers de japonesos han acudit al jardí de Sasaki per a parlar amb els seus morts.   El símbol és potent i el 2020 el director Nobuhiro Sura fa una pel·lícula que acaba amb la protagonista adolescent parlant amb els seus pares i el seu germà morts pel tsunami des de la cabina de Sasaki. Prèviament, Haru, la protagonista,  havia fet un viatge de més de mil quilòmetres des de Hiroshima on vivia amb la seua tia des de la pèrdua de la seua família. Decideix emprendre el viatge després que la seua tia és ingressada a l’hospital després de patir un hictus.  Els desastres naturals són sobrevinguts, una mà invisible els desf...

   Festes de Sant Pere a Agost. Hi ha balcons abillats amb banderes espanyoles i d’altres amb senyeres. Allò que el turista pot percebre com un fenomen estètic i si voleu poètic, respon, quan ho saps llegir, a una estructura d’objectius en conflicte. Normalment, allò que el foraster percep com a atzar és una tria més o menys conscient. L’àvia posava el cobertor. Mai no va gosar penjar cap ropó de colors llampants. El cobertor que penjava l’àvia lluïa una elegància discreta i un desencís ideològic manifest. El nacionalisme a casa nostra és relativament jove. Conten que una dona del poble que va morir a finals del segle passat, va deixar dit que li cantaren «Banderita» de cos present sota l’amenaça que els apareixeria si no ho feien. Estic en condicions d'assegurar que la demanda tenia poc a veure amb ideologies nacionals. Segurament, en la seua joventut, va experimentar algun tipus d'intensitat vital sota l'encís del ritme del conegut pasdoble. . ...

    Setmanes passades per convulsions territorials d’intensitat alta. Declaració d’independència al Parlament català? Ningú no ho sap dir. Puigdemont a Bèlgica. Ahir va fer una declaració «institucional» en quatre llengües, marcant la diferència. D’aquesta manera el conflicte català s’internacionalitza. A fora se’n parla i a dins se’n parla. Els diaris catalans i els espanyols n’ofereixen versions diferents. Als espanyols s’emfatitza el fet que l’advocat que s’ha llogat Puigdemont ha defensat etarres, i  també han parlar a bastament del fet que un company d’un dels dos Jordis empresonats ha demanat el trasllat de cel·la, perquè està fins el monyo del Procés. Tot, dins l'anecdotari informatiu imprescindible i neutre.     Enric Juliana explicava a la Sexta que Puigdemont tenia clar convocar eleccions i desistir del DUI (declaració unilateral d’independència). Únicament que el van insultar (els seus socis) i s’hi va veure abocat. Després van...

   Han passat coses, moltes coses aquests darrers dies. Coses no massa agradables. La vella Espanya més dividida . La vella dreta més alterada, l’esquerra més espaordida. Quan la vella dreta treu els cadells a passejar, l’estètica dels carrers es trastoca, es radicalitza. Fins i tot els colors, les tonalitats de les veus tendeixen al rauc o a la ranera. Un amic escriu al face que un dia ens trobarem amb l’eterna veritat que Espanya i Catalunya no existeixen. Algú es trobarà aquesta realitat. De tota manera, hi ha manera de deixar macerant amb escepticisme els conceptes de les fronteres i les banderes ?.    Dia 9 d’octubre, la València que ens estimem esguitada d’aquesta gent tan poc noble i acomplexada, d’identitat malaltissa; cadells d’estètiques dissidents i guerreres, però també pares de família i àvies que cridaven desaforats els càrrecs electes a la processó cívica de la Senyera: a l’alcalde Ribó, al president de la Generalitat Ximo Puig, a l...

   Rellig l’entrada del 7 de setembre on en un punt dic: «...ara la situació a Catalunya sí que és insostenible». La situació fa vint dies que és insostenible. Això vol dir que no era tan insostenible. Hem rebentat la semàntica, literalment ens la carreguem cada dia però ara amb més vehemència. Les coses poden anar a pitjor ,i també a millor, i les paraules són sovint una pura il·lusió, un desig. El president Rajoy pot quedar retratat a la història per haver dotat d’un impuls nou i revelador al sufix IN. La premsa europea és cauta però comença a supurar una incomprensió creixent. Europa contempla Espanya de reüll, amb preocupació incipient i letàrgica . Els problemes territorials han sigut recurrents en l’Europa del s XX. El s XXI prometia qüestions més transcendents, en la línia de la biotecnologia i la conquesta de realitats post-tecnològiques. La humanitat és tossuda i les elits van més perdudes del que podríem imaginar, o bé, tot és part d’un pla cap al domini ...

        Lectura de «Queríamos un Calatrava. Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio». Llàtzer Moix presenta un arquitecte entre el cel i la terra, un demiürg aïllat, surant damunt un món de formes que qüestionen les lògiques de la tradició i imposen somnis gairebé humans d’una època triomfal. Un arquitecte que lliga els seus somnis amb pressupostos i sobrecostos i interessos polítics i econòmics no sempre irreprotxables.      L’home es projecta i vol ser recordat per la seua obra i al marge dels seus pecats. Què quedarà de Calatrava i dels altres arquitectes estrella que després de Corbussier han dissenyat el nostre espai? Què valorarà més el nou sàpiens dels edificis que ha d’habitar? ; la funcionalitat?, la metàfora i l’estètica? Tots estarem d’acord que primer que res serà la pervivència de la construcció. Queda assegurada a solidesa de l’estructura en les obres de Calatrava?. I què em dieu del m...

    Ho sospitava. Un pagés del s. XII no era en principi més infeliç que un banquer del s. XXI. La història ha millorat l’entorn material en el qual es produeix la serotonina però a l’engròs, no ha fet evolucionar la producció. És la mateixa. Hi ha gent que està més predisposada a produir serotonina ara i al s XII. Hi ha gent que viu al límit de la felicitat ara i al s XII. Les millores materials tenen poc o gens a veure per se. En canvi les expectatives sí que poden tenir una influència directa en la producció del químic. És per això que la gent torna de la Índia al·lucinada de veure que els nens somriuen en la més extremada pobresa. La producció de serotonina és , possiblement i a l’engròs, la mateixa en els xiquets ací i allà. Quina és la diferència, doncs? Perquè somriuen més els xiquets de l’altra banda, com proven les fotografies dels turistes? . L’explicació podria ser que els nostres creixen envoltats d’unes expectatives massa exigents que pod...

Guy Standing has written a book called "The precariat" where he exposes his theory on this emerging new class which includes a growing number of the population in what he calls a process of precariatisation. There is the danger of moving into the solutions proposed by the extreme right but there is also the counterbalance of finding a way out through the progressive movements.He also calls them the politics of paradise as he links them with the classical utopia. But contrary to what it may first suggest, the utopia is not something unatainable but the pedal which will operate the whole process. The precariat is a class in the making. It still doesn't have a clear vision of where to go but it is already finding a place in the political arena. We have recently seen in Spain how movements such as PAH or others have put pressure on the political class and also on the judiciary. Guy talks about citizens being deprived of their citizen rights and being turned i...

Hui m'he alçat neguitós, he fet una mica de meditació i m'he adonat, potser per primera volta des que fa 2 anys vaig descobrir que ho tenia, que el tinnitus pot ser molest. Després he conclòs que tot depèn de l'actitud mental que tingues. La meua primera reacció va ser no fer-li cas; d'alguna manera era un sorollet familiar, ja havia sentit aquell pitit moltes voltes al llarg de la meua vida, però sempre despareixia. Quan ja portava mesos dins de mi, un dia li ho vaig comentar al meu metge i em va dir que m'hauria d'acostumar a ell. De fet, en cap moment no em va alterar; ben al contrari, a la nit, quan tota llum s'esvania dins la fosca, sentia aquell pitit com un amic que dolçament em venia a fer companyia. Després, quan el nom ja ha fet la cosa, i em va costar prou aprendre'l, entens que allò s'ha d'explicar, i ho fas de manera determinada i gens victimista, només per descobrir que molta gent gaudeix de la mateixa companyia...

      La història, efectivament, ha de ser una invenció humana. Els gossos s'alegren quan em veuen; corren cap a mi. La Blanqueta em salta damunt amb els ulls expectants; l'he d'aturar amb la mà estesa damunt del llom per abaixar-la, sentint el pèl que ja li ha crescut massa després de l'última pelada. Carreguem les olives. Elles ens veuen passar, carrejant caixes amunt i avall. Deuen pensar: quins animals més estranys! . Però també el pensar deu ser una cosa exclusiva i pròpia dels humans, de la mateixa manera que ho és la història. Els animals de veres no fan aquestes coses, no inventen; mengen, caguen, senten i s'ha acabat; la seua ment no inventa mons paral·lels. Nosaltres, quan ens cansem de ser humans i volem parar la ment acudim al bagul de l'orient i anem a fer ioga, meditació, taitxí, shiatsu ....o resem el rosari i amb això fem que entenem.     Mire la Blanqueta i després la Boli. Són diferents, com les persones. La Boli és ...

En una visita que fa a Las Erías, un pobliu de las Hurdes, D Miguel de Unamuno descriu els pobletans com a “enanos, cretinos y con bocio”. Conclou que aquesta condició és conseqüència de l'aigua que és massa pura, “sin sales ni iodo sobre todo, que es el elemento que, por el tiroides, regula el crecimiento del cuerpo y la depuración del cerebro” i ho trasllada a aquells “que no beben sino ideas puras” Finalment sentencia: “El alma que vive de categorías se queda enana”. Parlem del 1914. En 1916 viatja de Salamanca a Barcelona. Voldria descontextualitzar ací alguns pensaments de l'intel·lectual espanyol que exemplifiquen la seua voluntat d'obrir-se a un pensament més ampli. Vull fer un avís a aquells que s'acosten predisposats a fer adhesions a cap causa que D. Miguel és un home del seu temps i el seu espai. Subratlle, per tant, el verb descontextualitzar referent a les cites. Si continuem llegint l'autor podem trobar altres dites que no s'acoform...

El llibre que estic llegint aquests dies se m'està fent pesat. Gran part de l'atracció que Zîzêk exerceix en les seues actuacions en directe (o vistes a youtube), es perd en el diferit del text. Hi ha moments que la divagació és tan intensa que tinc tentacións sòlides de reballar-lo per la finestra. Ara bé, la intuïció que d'un moment a l'altre hi vindrà una revelació que em canviarà la percepció de les coses, em manté dret i alerta. “El Xinesos han canviat l'estratègia al Tíbet· diu, “ ara confien més en una colonització econòmica i ètnica que en la coerció militar”. I més endavant es pregunta “ No fan el xinesos igual que tots els governs “civilitzats”(les cometes són d'ell, la traducció de l'anglès meua), és a dir, respectar de manera “tolerant” allò que no es prenen seriosament mentre intenten contenir les seues conseqüències polítiques a través de la legislació?”. 

Una mare insistia veure la doctora; el recepcionista aguantava els colps com podia. Ella feia responsable la doctora del mal de cap del seu fill i encara va reblar “és estudiant”. El recepcionista va esgrimir l'argument de les retallades en els pressupostos i va responsabilitzar algú que no estava en aquell edifici dels mals de cap del fill adolescent de la senyora i la va invitar a fer una reclamació. La dona va preguntar-li incrèdula si allò serviria de res. Després d'una estona de joc dialèctic la mare i el fill, que fins el moment havia deixat fer la mare, van marxar i van deixar la sala en silenci uns minuts. Vaig aprofitar per anar al servei. L'edifici és una construcció dels anys setanta reformat i net, molt net. És la imatge que cal de la sanitat; sense parafernàlies arquitectòniques, de formes i mesures comprensibles, amb les distàncies de poder imprescindibles que asseguren el funcionament adequat. Al cap d'una estona la neuròloga ens va fer p...

    --> “El sistema s'ensorra”. Ens agrada, sentim una complaença fosca i estranya en repetir la frase i ho fem amb un encongiment de l'esperit que desplega la por a allò desconegut. Estimem de manera profunda l'estabilitat, però aquesta, tossudament, ens gira l'esquena. Neguem la història en majúscules; la que ens mostra un món i un individu lligat al canvi continuat, i ens deixem caure pel marge de la desesperança amb massa facilitat quan els canvis es presenten inevitables. Hi ha frisança a l'ambient, un so-sé-què intuïtiu que marca allò que es diu i es pensa. El pessimisme és una defensa gens casual i treu allò més conservador. Els canvis que s'han donat fins ara han sigut lents, lentíssims, alguns han tardat generacions a prendre cos. Hui en dia, en aquests temps líquids, l'aigua corre amb una velocitat inusitada i tot sembla que va a precipitar-se cap on no sé sap on. Hi ha un gest molt humà, un mecanisme de d...

Jo parle, jo tinc, jo soc, jo crec...., són les fronteres del llenguatge i l'origen de les nostres desgràcies. És una afirmació tan contundent que ara ja em costa seguir. És el que tenen les fronteres; que et barren el pas, que no et deixen avançar, que són un entrebanc per al creixement personal i de l'individu. Si el món és un, ¿per què tendim a la divisió?, ¿per què hi ha poderosos i oprimits?. Si ens despullem físicament i culturalment , ¿què queda? ¿No hauria de ser aquest l'objectiu comú; anar traient-nos la roba, progressivament, sensualment qui puga, i anar desvestint també, de manera constant, el pensament i les fronteres que el guien?. Llig una cita d'Héctor Abad en un article que publica Josep Ramoneda al diari Ara : “La veritat sol ser confusa, és la mentida la que té les faccions massa nítides”. ¿És la por a la indeterminació i al caos la que ens porta a la precisió de la mentida i a la creació de les fronteres físiques i mentals? Podria ser. Els pri...

He sentit contar als meus pares que la primera televisió que va arribar al poble va ser tot un esdeveniment. Els propietaris tenien una drogueria a la plaça de l’ajuntament i l’havien posada a l’aparador per a què tot el món poguera aprofita-se’n. La gent se’n portava les cadires de sa casa i allí, a la porta, passaven la vesprada. La tia Joaquina que venia cacaus i tramussos a la porta del cine de nit, havia trobat també clientela entre els primers telespectadors del poble. Des de llavors hem corregut ja molt i les coses han canviat. Aquell artifici ens va portar modernitat i ens va ajudar a créixer econòmicament i a estar millor informats del que passava al món. Ara hi ha gent  que considera que més aïna ha sigut la trona que ens ha dictat què havíem de fer i pensar i que ha creat la societat tarada i insostenible que tenim hui. Com sol passar, les dues afirmacions són certes i alhora complementàries. Ara, des que visc a la vora del Barranc Blanc, no he vist la tele només que un ...

    La vida al poble pot derivar fàcilment cap a la contemplació.   No em faria res viure com un ermità o com un epicuri del s XXI; amb un sostre, una horta i temps per a perdre’l (que és l’única manera de guanyar-lo). La tendència que imprimeix el motor social és una altra:   buscar,   córrer,   omplir el temps amb activitats....El meus amics de la ciutat se’n sorprendran perquè pensaven que ací m’avorriria com una pedra. Pot ser, la clau estiga en el fet que fins i tot quan no faig res, quan sec i mire i deixe el cap volant als coloms,   no tinc mai la sensació d’avorriment. És una sort, un do o una tara genètica, no ho sé. És difícil substraure’s al temps quan hi ha les hores, els minuts i tot, la faena i l’oci, està limitat per la divisió. Algú em va explicar que al Senegal era suficient si feies una activitat al dia. Un home podia sentir-se satisfet si havia pescat un peix; la dona per un altre cantó, havia bullit arròs. Ja estava; la resta del...

L’octubre sembla el mes d’agost, de la calor que encara fa. Tothom se n’estranya i ho comenten quan no tenen res millor a dir. De fet, la gent sempre diem poques coses interessants. Es tracta de fer vore que estem ací, que comptem, que som bona gent i ens dignem a saludar i a fer anar la conversa encara que siga amb banalitats semblants. L’oratge és un tema que no compromet ningú. Hi ha gent que es especialista en parlar-ne amb l’avantatge que ara els mitjans de comunicació donen tot tipus de detalls relacionats amb les condicions atmosfèriques que han sigut, són i seran. Este matí, sense anar més lluny, he escoltat a la ràdio que no hi ha hagut un octubre tan calorós des de l850.   “El cas és no parlar de res que tinga costella”, he malpensat.  Els informatius són més aïna desinformatius i de la mitja hora escassa que duren, 20 minuts són per esports i els deu restants per a notícies que alteren els ànims i torben l’enteniment: atracaments, robatoris, assassinats... La vio...

    Tot això que segueix ve d’unes notes que havia pres unes setmanes abans de deixar Catalunya i partir cap al Barranc Blanc. Feia molts mesos que no havia vist la Remei. L’esperava a una plaça amb pins ufans i bancs de fusta d’un poble del Vallès Oriental. Vaig veure que s’acostava . Els auriculars blancs, i potser la música que escoltava, la feien absent, i , tot i els seus anyets, amb aquell posat, semblava una adolescent. Li vaig fer un senyal amb el braç i en veure’m em va somriure i va accelerar el pas. Vam fer petons i em va etzibar; “¿què, còm és que te’n vas? Què faràs allà?”. La pregunta no em va deixar indiferent; la manera de fer-la tenia unes connotacions potents i aquell “còm és...” i aquell “...allà...”, malgrat la bona intenció aparent, m’obligaven a justificar-me. Ja ho he viscut abans això de justificar-me per tenir un president amb tocs berlusconians , perquè alguns del meu país s’entesten a creure que valencià i català són llengües distintes i perq...