Reflexions. Conseqüències d'una no política desitjada.
Han
passat coses, moltes coses aquests darrers dies. Coses no massa
agradables. La vella Espanya més dividida . La vella dreta més
alterada, l’esquerra més espaordida. Quan la vella dreta treu els
cadells a passejar, l’estètica dels carrers es trastoca, es
radicalitza. Fins i tot els colors, les tonalitats de les veus
tendeixen al rauc o a la ranera. Un amic escriu al face que un dia
ens trobarem amb l’eterna veritat que Espanya i Catalunya no
existeixen. Algú es trobarà aquesta realitat. De tota manera, hi
ha manera de deixar macerant amb escepticisme els conceptes de les
fronteres i les banderes ?.
Dia
9 d’octubre, la València que ens estimem esguitada d’aquesta
gent tan poc noble i acomplexada, d’identitat malaltissa; cadells
d’estètiques dissidents i guerreres, però també pares de família
i àvies que cridaven desaforats els càrrecs electes a la processó
cívica de la Senyera: a l’alcalde Ribó, al president de la
Generalitat Ximo Puig, a la vicepresidenta Oltra, als altres càrrecs
de les esquerres plurals i a la gent de a peu que es manifestaven
pacíficament tot identificant-se amb un corrent polític no dretà.
Aquesta gent normal de la dreta valenciana, que abans aplaudien la
Rita Barberà, i més abans encara el General Franco, i conformen la
Valencia bien, la España bien, lluint comportaments poc cívics i
menys edificants. Una combinació de regionalisme caspós, de
tradicionalisme mal fenyut, de reivindicació mai pròpia i sempre
contra algú, bàsicament contra aquells que anomenen catalanistes
(el progressisme) i com a resultat de tota la combinació anterior,
de tot el conservadurisme defensiu i agressiu. Tots els anys és
igual, nns van dir, però enguany pitjor, molt pitjor. El fantasma de
l’anticatalanisme era més present per raons òbvies. Una setmana
abans, el referèndum català i les càrregues policials contra
civils, les persecucions de paperetes i urnes, els mitjans de
comunicació estatals absolutament abocats i concentrats a crear un
clima d’excepcionalitat.
A la
vesprada, la manifestació va acabar amb agressions de grups
d’ultradreta a manifestants. Algú ja requereix la presència de
grups polítics d’ultradreta a l’espectre polític espanyol. Ara
no sé sap, sí se sap, massa bé on estan. Simplement se’ls deixa
existir als clubs esportius, a les agències culturals-entre-cometes,
als casals fallers. Les falles, ai, ha clamat el regidor de festes,
bon coneixedor del tema, no poden allotjar aquesta gent. És una
oportunitat de començar a fer-los fora, ara que les falles són
Patrimoni Immaterial de la UNESCO i que els EEUU han anunciat que
deixen l’organització. Cal que la gent tinga clar qui és qui
vota cada partit. Per cert, amb el tema Català , a Albert Ribera i
a Ciudadanos se’ls han vist tics que alguns ja teníem previstos.
El
conflicte espanyol ( allò que hom nomena el conflicte català), ens
portarà lluny. Hi ha cartes amagades a les mànegues. Els que som
conscients de tot allò que ens juguem no volem parlar de guanyadors
ni de perdedors. Tot i això, és inevitable, donada la nostra
educació basada en la competició, que ho acabem fent. Dia dos
d’octubre: de cara a la galeria europea i internacional Rajoy havia
perdut, Puigdemont havia guanyat. Les càrregues policials
indiscriminades contra civils pacífics eren injustificables.
Després, l’impacte de les agressions s’ha anat diluint. No hi ha
hagut morts. Jo mateix vaig reaccionar en un grup de whatsap
davant d’un acudit que vaig considerar de mal gust. El Papa
santificava Puigdemont perquè havia guarit més de 800 ferits en
només un dia. Em van caure un allau de crítiques. Em vaig adonar a
temps que no podia lluitar amb fenòmens que es consideren de Déu i
de la Natura, així , en majúscules. Vaig recular. Vaig demanar
disculpes per la meua gosadia. L’aigua tornava al seu llit.
Les
càrregues policials van deixar el govern de Rajoy fora de joc unes
hores. Després van recuperar la seua postura dominant a les
espanyes. Les rojigualdas penjaven als balcons. La diada de la
hispanidad estava per arribar; 12 d’octubre, ahir mateix. De la
desfilada destacaria només la figura discordant de l’alcaldessa de
Madrid Manuela Carmena al costat d’una Cristina Cifuentes que lluïa
una bossa de mà discretíssima amb els colors de la bandera
d’Espanya.
Un
dels arguments més potents que ha esgrimit el Gobierno ha sigut el
de la legalitat. De fet, podem dir que no n’ha fet servir altre.
Han descartat el joc polític. Són gent que vénen de tradicions on
la legitimitat els ve donada per les Altes Instàncies. Però la
legitimitat per un poble al que li han fet creure que viu en
democràcia només pot venir de les urnes. Efectivament hi ha llei,
però on està la legitimitat? En el cas del govern està clar, la
legitimitat són ells i la seua tradició. Per al poble català la
legislació vigent pot estar més o menys clara però el que no veuen
gens clar és que en una democràcia no es puga votar. Falla la
legitimitat. I ací estem, fent voltes a la sénia.
M’he
arribat a preguntar si tot això està calculat, si cada agent sap
perfectament fins on pot arribar, si coneix les conseqüències i
només escenifica un argument que ja està plenament desenvolupat al
cervell dels actors o agents. Pot ser que arribats a un punt
determinat del conflicte tant una part com una altra han vist i han
calculat els beneficis que els atorga la situació i n’han tret
bona tallada. Ara, però, la sensació de cul de sac és més que
evident i no crec que ni govern ni Generalitat sàpiguen massa bé
cap on han d’anar. El Gobierno Rajoy continuarà dient
«legalidad» i dels independentistes legitimitat. Tot hauria sigut
molt diferent si s’hagués treballat dins del marc de la política.
Pot ser, dic jo, no s’ha fet perquè no interessava.
Comentaris