S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 27 de gener de 2010

"Un marit Ideal" d'Oscar Wilde i la banda fosca de la classe política.

El cap de setmana vaig anar a vore "Un marit ideal" al Goya. Un èxit de públic i una adaptació reeixida. El tema de la corrupció, tant d'actualitat, està resolt d'una manera intel·ligent, però el públic es queda amb les ganes de què el polític brillant però de passat tèrbol, no reba tan bon tracte.La corrupció, tal i com la veiem huí, s'ha de tallar d'arrel si no volem caure en el mateix forat. El públic entén la complexitat del problema que planteja Chiltern- un polític que s'ha donat a conèixer i es manté gràcies a la seua coherència i honradesa, però que està on està gràcies a un pecat inicial . Aquestes coses passen; un pecat que li ho dóna tot i sobre el qual es tiren cabassos de terra fins que algú comença a escarbar.

Laura Cheverley, la villana, li fa xantatge i tot el seu món es commou. El públic es posiciona ràpidament de la banda de Chiltern i no entén la rectitud moral de la seua dona qui l'idolatrava i qui ara li nega la més mínima busca de comprensió. Però el que ha de provocar perplexitat en el públic està per venir; el premi polític que ell accepta de gust tot i que sap que sempre tindrà l'ombra de la Cheverley darrere. La coherència total i el perdó definitiu hauria vingut si Chiltern no hagués acceptat el regal, però aleshores  la ficció hauria reculat segles. El públic madur busca aquestes solucions que deixen el seu sistema moral campanejant perquè aquest és l'espill polièdric on es veu reflectit. De fet, mireu que fan huí els polítics o personatges públics quan se'ls assenyala amb un dit; primer fan com que no el veuen, però també intenten convéncer el seu públic que no hi ha cap dit que l'assenyale i amb molta freqüència ho aconsegueixen.

El gran triomfador de l'obra no és el polític, sinó l'amic del polític, aquell que té alhora la por i el coratge de mirar els bous des de la barrera. A l'Arthur Goring, tan ben interpretat pel Joel Joan, el paper li va de perles; s'hi fica prompte al públic a la butxaca; però a més d'una interpretació excel·lent, les pallassades li quadren i no sobredimensionen el personatge. El seu és el que millor representa la visió wildeana del "carpe diem" i la dels espectadors del panorama polític actual. Arthur Goring ens agrada perquè es nega a ser polític i a seguir els consells del pare qui el voldria diferent (en aquest punt, tots tenim coses per resoldre).

L'adaptació, la recreació de la història, és molt bona. Destacaria el paper que tenen els telèfons mòbils. Però tota aquesta modernitat contrasta amb el llenguatge tan tipificadament wildeà que pot tenir el seu gust però que no hi ha manera d'actualitzar-lo sense que perda la seua essència i que a mi se'm fa farragós. Tothom s'omple la boca parlant de la intel·ligència de les dites de l'escriptor. Ma mare, que és una experta en baixar febrades d'egolatria, diria que tot són" dotories".

dimarts, 26 de gener de 2010

"El cònsul de Sodoma". La polèmica.


“El cónsul de Sodoma”, la pel·lícula que retrata el poeta Jaime Gil de Biedma, ha alçat polseguera. Les declaracions de l'escriptor Juan Marsé desqualificant el film de Sígfrid Monleon manifesten una agror fora de mida que hem porten a preguntar-me on és que li ha picat la puça. Un altre poeta, Juan Antonio de Villena, la qualifica de digna. Jo, que no pretenc arribar-li ni a un ni a l'altre a la sola de l'espardenya, la recomanaria com una història que m'ha tocat molt endins i que m'ha convidat a reprendre i rellegir alguns dels seus poemes.


No hauria entrat en la polèmica malcarada del Marsé si aquesta no m'haguera dit res. Qualifica la pel·lícula de "grotesca, ridícula, falsa, inverosímil, sucia, pedante, dirigida por un fallero incompetente y desinformado, mal interpretada, con diálogos deplorables". I de tota aquesta retaïla és això de “fallero” que m'incomoda. Només li haguera calgut afegir allò de “fallero maricón” per a caure encara en més tòpics. Ha estat la seua posició com a intel·lectual de presència solvent el que l'ha lliurat d'utilitzar el segon qualificatiu. En canvi “fallero” sembla ser un insult que ningú haja de recórrer. Jo li espetaria amb molt de gust que és un “niño malcriado y mojigato” y li ho diria en castellà per tal que el meu valencià no se li entrebancara als pèls de les orelles.


Hauria sigut ben estrany que tots els que van conèixer el poeta hagueren estat d'acord amb el que es diu i còm es diu a la pel·lícula. Tot i la intenció integradora que puga tenir el narrador, les històries contades sempre tenen un grau de parcialitat que mirat segons per qui s'acreix o minva. Les lectures dels receptors no són tampoc mai neutres i estan determinades per molts factors. La història d'explicar coses és tan llarga com la història, i la prehistòria, de l'home. Els darrers segles ens han portat canvis amb una intenció clara d'atorgar neutralitat a les coses que s'expliquen mitjançant el punt de vista del narrador o narradors però tot i això, sembla encara hui impossible que tots els implicats estiguen al cent per cent d'acord amb el que explica un tercer.


Fer una pel·lícula sobre Ausiàs March és una cosa; hi hauria gent que en gaudiria i d'altres que la criticarien però no crec que ningú s'aventurara a fer crítiques tan destructives com la que ha fet el senyor Marsé entre altres coses perquè és difícil que una puça del segle XV pique ningú. La tria del poeta valencià no ha sigut al·leatòria; tot i les diferències de temps, una bona història sobre el poeta valencià hauria d'incloure abundants escenes de cambra i racons poc assolellats, no poques anècdotes políticament incorrectes per al nostre entendre i abundants conflictes del “jo poètic” i del “jo històric”. Els segles muden de número i potser també de "color i estat natural" però el subjecte en conflicte encara  navega, o naufraga, en un mar que bull “com a cassola en forn”.


Per evitar conflictes entre les “realitats” i el que s'explica,  la crítica literària i la de cinema parlen de ficció. Ès el que el senyor Marsé ha oblidat en plena rascada de picada de puça. A l'espectador l'importa ben poc que ell isca d'una manera o d'una altra sempre que el seu personatge siga creïble i que s'integre bé dins del relat. El film pot tenir les seues falles però per al meu humil entendre, i fora de polèmiques, funciona molt bé. Mostra un personatge protagonista complexe amb lluita per reflotar-se continuament en un context hostil. Per una altra banda, el títol pot titllar-se d'oportunista però en definitiva què és un títol sinó un reclam, una manera de fer màrqueting de manera eficient i barata?. I ja, i per acabar, no és el meu problema i no tractaré de convéncer ningú que s'esquince les vestidures per les escenes de sexe o per les ereccions explícites.

dilluns, 25 de gener de 2010

Un punt al jorn


Ací visc ara, víctima d' un deliri de coses:
 John Coltrain s'obri  camí entre les tasses,
 ensopega als plecs de les estovalles;
 la llum  em sumeix en un tedi de diumenge.

No us sabré dir qué faig ací;
hi ha hagut l'efervescència,
una embestida que ara em reté
sense absoldre'm l'omissió,
 en un present d'oli comprat
i de glops de cervessa.



Andreu


dimarts, 19 de gener de 2010

Als Avis



Decidits us deixen els anys i s'esgola
la memòria com l'aigua de neu cos avall
amb l'estrall innegociable que us arracona
en un pou de canya entre la fosca i la sal.

La sàvia irreverent esperona
la vella por que renilla en el redòs
de les nits, quan el dolor groc, ona
intermitent, rabeja en el blanc dels llençols.

Dormiu en el trescat camí de les formigues;
les mudes netes, planxades i antigues
com la fam que va nodrir aquella vida,

dormiu hui encara el cabdal vençut dels vespres
els carrers plens, les cadires de boga calentes
i l'algeps que us emblanquina el capçal del dia.


 Fa dos anys que vaig escriure aquest sonet. Els avis continuen aguantant el ciri més vells encara i més arraconats per les tares físiques i mentals. Després de les vacances de nadal, encara estic més sensible amb el tema. És per això que he decidit pujar-lo al blog.

diumenge, 17 de gener de 2010

Obama?


Jo havia arribat a pensar que Obama  estava fet d'una altra matèria. M'he hagut de rendir a les evidències, a la trista realitat política, com ja ho vaig haver de fer el seu dia amb Zapatero. Potser ja ho dèien alguns allò de què l'Obamamania era només una marca. Al producte Americà li calia un valor afegit per seguir venent. No em consola gens que gent de l'alçada literària i moral del Saramago, entre tants d'altres, caigueren dins del mateix parany. Cite el que deia al seu blog arran de la concessió del Premi Nobel de la Pau.

Se ha hablado mucho en este blog de Barack Obama, algunos dirán que demasiado. Cuando una esperanza nace tenemos que recibirla de acuerdo con sus méritos, y ésta no parecía tener límites.
Es posible que comience a decirse que el Premio Nobel de la Paz ha sido prematuro, pero no lo es si lo entendemos como una inversión…
Gracias a él tal vez Obama adquiera todavía mayor conciencia de cuanto lo necesitamos.

I és que qui té fam, somia rotllos. Fam i set de justícia, d'un nou projecte que no es quede en la capacitat d'il·lusionar-nos els dies previs a la campanya i que després ens sumisca en la ja coneguda rutina, per no dir misèria. I és que el llistat de despropòsits comença a ser llarg i consistent. Quan va obrir el calaix dels diners públics per salvar aquell malalt per tots els excessos que era l'economia, tothom, començant pels més progres, vam pensar, amb una boca oberta de babaus immensa, que potser era allò el que s'havia de fer. Poques veus lúcides van gosar obrir la boca.

El discurset que es va espolsar quan va anar a recollir el guardó va ser de jutjat de guàrdia. Justificar la guerra, encara que ens esforcem per entendre-ho, no casa massa bé amb allò de mantenir la pau. Jo em quede més amb allò d'un altre Nobel de què la violència genera més violència.

En aquest punt ja van saltar les alarmes. Després han vingut les decisions preses i els pecats d'omissió en relació a Irak, a Afganistan, al conflicte palestins-israelians, al canvi climàtic i a tantes altres cosetes que segurament em deixe darrere de la porta bé intencionadament o perquè la memòria i la capacitat humanes són selectives i limitades, i les meues encara més.

Acabe aquest retall amb una pregunta-reflexió de l'escriptor Sudafricà Coetzee: “Per què el món ha de ser una arena de circ on els gladiadors es maten uns a altres en lloc d'un rusc d'abelles que cooperen per viure millor?”