"Un marit Ideal" d'Oscar Wilde i la banda fosca de la classe política.

El cap de setmana vaig anar a vore "Un marit ideal" al Goya. Un èxit de públic i una adaptació reeixida. El tema de la corrupció, tant d'actualitat, està resolt d'una manera intel·ligent, però el públic es queda amb les ganes de què el polític brillant però de passat tèrbol, no reba tan bon tracte.La corrupció, tal i com la veiem huí, s'ha de tallar d'arrel si no volem caure en el mateix forat. El públic entén la complexitat del problema que planteja Chiltern- un polític que s'ha donat a conèixer i es manté gràcies a la seua coherència i honradesa, però que està on està gràcies a un pecat inicial . Aquestes coses passen; un pecat que li ho dóna tot i sobre el qual es tiren cabassos de terra fins que algú comença a escarbar.

Laura Cheverley, la villana, li fa xantatge i tot el seu món es commou. El públic es posiciona ràpidament de la banda de Chiltern i no entén la rectitud moral de la seua dona qui l'idolatrava i qui ara li nega la més mínima busca de comprensió. Però el que ha de provocar perplexitat en el públic està per venir; el premi polític que ell accepta de gust tot i que sap que sempre tindrà l'ombra de la Cheverley darrere. La coherència total i el perdó definitiu hauria vingut si Chiltern no hagués acceptat el regal, però aleshores  la ficció hauria reculat segles. El públic madur busca aquestes solucions que deixen el seu sistema moral campanejant perquè aquest és l'espill polièdric on es veu reflectit. De fet, mireu que fan huí els polítics o personatges públics quan se'ls assenyala amb un dit; primer fan com que no el veuen, però també intenten convéncer el seu públic que no hi ha cap dit que l'assenyale i amb molta freqüència ho aconsegueixen.

El gran triomfador de l'obra no és el polític, sinó l'amic del polític, aquell que té alhora la por i el coratge de mirar els bous des de la barrera. A l'Arthur Goring, tan ben interpretat pel Joel Joan, el paper li va de perles; s'hi fica prompte al públic a la butxaca; però a més d'una interpretació excel·lent, les pallassades li quadren i no sobredimensionen el personatge. El seu és el que millor representa la visió wildeana del "carpe diem" i la dels espectadors del panorama polític actual. Arthur Goring ens agrada perquè es nega a ser polític i a seguir els consells del pare qui el voldria diferent (en aquest punt, tots tenim coses per resoldre).

L'adaptació, la recreació de la història, és molt bona. Destacaria el paper que tenen els telèfons mòbils. Però tota aquesta modernitat contrasta amb el llenguatge tan tipificadament wildeà que pot tenir el seu gust però que no hi ha manera d'actualitzar-lo sense que perda la seua essència i que a mi se'm fa farragós. Tothom s'omple la boca parlant de la intel·ligència de les dites de l'escriptor. Ma mare, que és una experta en baixar febrades d'egolatria, diria que tot són" dotories".

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Primeres comunions.

Primer dia de primavera.