S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 28 d’agost de 2013

Nova York 7. Williamsbur; el barri dels jueus ortodoxos.





És destacable com canvia la percepció que tenim de l'entorn segons el clima, o potser, com diu James Turrell, és qüestió de la llum que arriba de forma diferent. Els carrers de Nova York mullats també ens són familiars perquè també els hem vist a les pel·lícules amb l'acabat de xarol de l'asfal; com també hem vist els carrers amb bosses d'escombraries i l'aigua de l'East River amb el reflex del pont de Williamsburg. Els edificis del port, uns més vells que altres, semblen més pesats sota la pluja i també els gratacels que es veuen a l'altra banda del riu prenen una consistència més gràvida. Caminem cap a l'estació a Macy St. El territori, dins d'uns límits molt demarcats, està pres per la rutina de la comunitat de jueus hasídics. Retrocedim als anys cinquanta amb els busos grocs i els vestits de les dones que quan van més enllà de la porta de casa canvien el turbant per una diadema també fosca i ampla, de tela, damunt d'una perruca retro. Hi ha molts hòmens jóvens que espenten un carro (també negre) de xiquet cobert amb un protector de plàstic. Van decidits, amb la passa llarga; i mentre amb una mà espenten amb l'altra parlen amb el mòbil. La roba negra, amb l'abric recte i el barret d'ala els fan semblar més alts. Alguns s'han folrat el barret negre amb una bossa de plàstic per a protegir-se de la pluja. Van segurs; no és la primera volta que ho fan. 


Fa un parell de dies, una amiga mestra em va enviar pel mail una activitat per a fer a classe amb barrets. La idea és que un barret diferent t'ajuda a pensar de manera diferent tot allunyant-te de l'ego. Sí, ja ho sé, són coses de mestres però els que ho som, ens les hem de creure si volem continuar en el joc i gaudir-lo. Qué pensaríem si ens posàrem el barret d'un jueu hasídic? És suficient un barret per a canviar de manera de pensar? Què pensaríem si ens posàrem el bonet blanc del papa Francesc? Acabaríem perdonant pecats i opinant amb qui se n'ha d'anar a dormir la gent?  

Hem falten dades per reconstruir el dia d'un jueu que viu al barri. Tenen molts fills; una mitjana de 8 per família i de bon matí els carreguen als autobusos grocs que els porten a les seues escoles on aprenen moltes coses de la Torà, supose que les memoritzen, a la manera més tradicional. Després van a la faena; a les botigues, a l'oficina. Aquesta gent no s'embruta les mans a l'obra, ni al bancal; se'ls veu sempre nets i distingits, però per contra del que puga semblar es veu que tampoc no són rics. No van a la universitat, temen que l'estat els adoctrine fora del seu control i  per tant, a l'hora de buscar faena, l'han de trobar dins de la mateixa comunitat. La resta de jueus de la ciutat i del país, tampoc els veuen amb els millors ulls. Segurament pensen que les seues formes no són convenients i els dificulten progressar dins d'una societat on domina la moralitat i les formes cristianes i protestants. Quan arribàvem a l'estació m'ha caigut un bolígraf i un d'ells m'ha aturat i després de dir-me alguna cosa m'ha senyalat a terra. Gràcies a aquest acte de misericòrdia cap a mi, tota la meua percepció s'ha conmogut.

"Unorthodox", de Deborah Feldman és el relat autobiogràfic que m'ha aclarit moltes coses. És un text assaonat on l'autora parla dels seus orígens com una marca indeleble i del seu final com una eixida triomfant. Al mig, hi ha una visió única de la comunitat de jueus ortodoxos hasídics de la branca dels Satmar que viuen al barri de Williamsburg, al nord de Brooklyn, a Nova York. El llibre, alhora que una confessió i una denúncia, ha sigut el pas definitiu o el salconducte que li ha permés a l'autora alliberar-se de la teranyina de la seua comunitat. Els seus començament dins de la comunitat ja no són els que poden augurar una bona adaptació. Davant la impossibilitat de casar el seu pare dins de la comunitat, els avis de Deborah li van buscar una esposa jueva europea i pobra. La seua mare, en un principi cegada per una abundància que mai havia vist, aviat es separa del pare. Al llarg del llibre , el lector entretindrà la idea que la raó de la fugida de la mare quan Dèbora només tenia uns mesos era deguda a la inestabilitat psicològica del pare però cap al final ens assabentem que encara hi havia una altra raó de pes que encara dóna més força i complexitat a la història i al text. 

 El relat és linial i després de parlar-nos dels seus ascendents, passa a explicar-nos la seua infantesa a la casa dels seus avis amb detalls que ens ajudaran a entendre millor aquesta comunitat. Feldman pateix la inconsistència dels seus orígens i es refugia en els llibres (prohibits) que són la seua primera finestra a l'exterior.


dimarts, 27 d’agost de 2013

Nova York 6. Al Guggenheim.





L'edifici com a joc, l'art com a joc, com a caprici. La llum de James Turrel, l'edifici caracol, o més aviat espiral. Juguen amb l'espai només aquells que s'ho poden permetre, davant de Central Park, al cor de Manhattan. Comencem el trajecte sense presses, bevem un cafè a la cafeteria del Centre, un altre got de paper plastificat que conté un beuratge bollint. El deixe descansar damunt de la barra mentre escric i mire pel finestral l'edifici de cara-vista blanca de davant; les finestres sense protecció visual proporcionen combustible abundant a la imaginació. Es veu l'ombra darrere de la llum del dia, però s'intueixen vides. Darrere d'una de les finestres, a l'alçada de la cafeteria, hi ha una dona jove, sembla sud-americana, amb la bata que porten les assistentes, que faeneja. Dues finestres més enllà, es veu la roba blanca d'un llit i un embalum també de roba blanca que sembla que es mou. És un home, o una dona, incorporat al llit. Darrere de mí, a la meua esquena, més enllà d'uns quants pilans i envans divisoris, queda l'obra de Kandinski, el Kandinski a París, que anuncia l'exposició, amb colors vius i formes desordenades dins del llenç.

Deixeu-me dubtar un moment de les intencions últimes de l'art, o potser hauria de dir de l'ús que se n'ha fet d'ell, instal·lat en edificis excessius, considerats també art, segrestat pels poders econòmics, administrat al públic a dosis petites i triades a canvi d'un peatge. Kandinski era un home i un artista compromés. La seua obra va ser sacrificada primer pels nazis i després per Stalin per acabar tancada en un edifici d'una fundació privada en nom del capitalisme.

Formes rodones a terra, a les parets, sempre en ascens continuat; parets blanques i llum zenital. Tot crea la il·lusió d'un ascens innocent. Res no creix, dic jo, de forma continuada, fins l'infinit, res no roman. L'època de la reproducció també qüestiona l'art. S'insisteix en l'originalitat com una característica “sine qua non”. La repetició, la reinterpretació, s'entesten en demostrar que les idees no pertanyen a ningú. Els sistemes, igual que les persones, produeixen contradiccions. En el fons , cada artista presenta la seua visió com l'única possible.

Els hòmens a NovaYork no es depil·len. Ho comprove a la fila de l'exposició de James Turrell. La gent espera pacient, segura del que fa , com si tingueren la seguretat que l'experiència de l'art els portarà a una altra dimensió. Evitem fer veure que ens mirem uns a altres. Potser la intenció de l'artista fora aquesta, que ens miràrem a la cua, que ens reconeguérem en els altres. De fet, l'art és un intermediari, una pantalla més, com un llibre o un ordinador. Les cues ens fan sentir petits. A les cues ens trobem i ens perdem. Més enllà de la pantalla, creixen o minven com la lluna o com el dia, però més ràpidament, sense l'element intrús de la natura. A les cues experimentem la nostra soledat en companyia. Ha mort molta gent fent cua; també han parit algunes dones i més d'un artista ha aprofitat l'espera a una cua per pensar un quadre o un poema. Nassos, braços, peus i mans, cabells i ungles, camises i bruses, pantalons negres, pantalons blancs, grisos, samarretes sense mànegues que deixen veure uns muscles forts i una pell suau, estampades, blanques, negres; sabates amb peus grans dins, d'home, de dona, o petits, de la grandària d'un got, de xiquet. Nassos i passos de botes militars portades per pacifistes de convicció ferma; barrets, auriculars i aparells varis: telèfons mòbils perquè, sobre totes les altres coses, tenim la necessitat de comunicar-nos. 

Torne a caure  en el compte que a Nova York no he vist cap home depilat. I és que , on veges pèl, ceba. Les modes són circulars, o més aviat, avancen en espiral. L'espiral és una forma que desorienta; no saps si puja o baixa o si no fa ni una cosa ni l'altra. L'espiral comença on s'acaba, i acaba on comença. És un límit difícil entre la línia recta i el cercle. La llum de Jamen Turrell és una promesa darrere de la cua i de l'espiral. Continuem esperant fins que arribem a un cartell que posa “ Wait from this point, aprox 15'”, i continuem esperant. S'acaba l'espiral. Comença la rampa; directa i en línia recta. És un senyal formal clar.

Hi ha gent que ensenya. Hi ha gent que aprèn. La gent que ensenya aprèn, la gent que aprèn ensenya. Hi ha gent que ni ensenya ni aprèn. I això no té cap importància. La promesa és que James Turrel ens ensenyarà a mirar dins de l'espai, la llum, amb fronteres difuses, i com els cossos aprenen l'espai a través de la llum i com s'hi situen en la llum i en l'espai. L'espai no és mai únic sinó que està connectat amb altres a través de la llum que permet la transició. El silenci és la llum perquè el silenci permet la transició.

Les cues generen interès. Són un bon reclam. Quan veu una cua la gent es pregunta si no es perdrà alguna cosa vital si no s'hi posa. Després de més de mitja hora, un home negre i jove amb ulleres i uniforme ens fa passar. Hi ha una sala en la penombra, només il·luminada per unes llumetes al sostre. Com prometien, la llum és indirecta. No podem reclamar. Ens hi reunim un grup d'unes deu persones. Com que no veiem res més destacable ens situem de cara a la paret frontal on hi ha el que sembla una projecció d'ombra. La gent continua esperant que passe alguna cosa, que baixe una magrana del cel, s'obra, i aparega James Turrell i ens diga alguna xorrada. Una dona negra d'uniforme, amb posat transcendental comença a parlar. Ens pregunta què pensem que és això. Algú diu que és una ombra. Ella diu molt bé, però que també podia ser un llenç. La gent fa que sí amb el cap i continua esperant que baixe la magrana del cel o que es despenge James Turrel en conill (en pilota picada). Després diu ara toqueu-ho i la gent comença a allargar els braços i comprova que és un forat en la paret i no un llenç ni una ombra projectada. Ningú no riu. La gent es dedica a tocar el buit fins que decideix deixar la sala. A fora la cua ha crescut. Els últims, potser hauran d'esperar una hora o més. Tinc tentacions de dir-los que vagen a prendre cafè. No ho faig perquè pense que al remat l'objectiu últim pot ser la cua.


dilluns, 19 d’agost de 2013

Nova York 5. Gratacels.




Se n'ha parlat molt de l'skyline de Nova York. Vist des de l'altra banda de l'East River, el cor de Manhattan és un feix de línies rectes que repten verticalment en una carrera de cossos sòlids i pesats. En això, com en tantes altres coses, la vanitat humana continua lluitant contra les lleis de la física que han demostrat la tendència dels cossos sòlids a l'horitzontalitat. A la nit, amb l'electricitat que defineix els misteris dels contorns, la postal s'acosta un poc més a un estat de bellesa que va més enllà de l'efecte immediat. Nova York vol alçar-se cap a l'infinit, arribar on mai ningú ha arribat. Aquesta va ser la primera intenció; pujar fins que l'aire no tinga ja oxigen i encara més; pujar mentre la imaginació, la tècnica i la voluntat ho permeten.

Nova York són els gratacels i el Manhattan més fotogràfic. Més enllà, hi ha la vida de la gent que s'hi deixa la pell, la creativitat i la llibertat. Alguns sobreviuen; altres moren en l'intent. El projecte del turista a Nova York, en canvi, és rebossar-se amb una pell nova. L'esperança, la llibertat, la democràcia, les mateixes possibilitats per a tots  són les promeses; la farina i l'ou.

La foto “Esmorzar en un gratacels” és una de les més conegudes del s. XX. Tota una imatge amb tot un recorregut que exemplifica molt bé la situació de l'obrer suspés en el no-res. La foto va ser presa el 20 de setembre del 1932 i se'n desconeix tant l'autoria com la identitat de tots els obrers malgrat que la agència Colber, propiètaria dels drets de la fotografia, ha fet un esforç rockefelià per trobar-la. Tampoc sembla que fos una imatge casual, sinó que el projece Rockefeller buscava una imatge que el promocionara i van trobar que aquesta tenia una força important i arribaria al públic. La recordareu. Hi ha una viga de ferro que sembla suspesa en el no-res i una tira d'obrers seguts damunt,, suposadament esmorzant, o fent que esmorzen. Cap d'ells no sembla conscient del perill que l'espectador del s XX intueix. A mi , per exemple, em vénen al cap les regulacions actuals sobre la seguretat al lloc de treball. Segurament, de treballadors a l'època en què es van construir els gratacels en moririen a muntons deixant les famílies sense els ingressos que el pare o el fill aportaven, i per tant, a la misèria. Algun treballador de l'època podria haver viscut al bloc d'apartaments on ara jo passe una temporada, o inclús a l'apartament que ocupe, compartit amb els membres d'una família nombrosa o inclús amb altres famílies. Ara és un lloc agradable; ampli per a dues persones que van a passar les vacances. Ahir vam conèixer la primera veïna; una xica que encara no arribava a la trentena, vestida de negre, amb la cara pàl·lida segons la moda de les sagues de vampirs que revifen de tant en tant. Eren les nou del matí i tenia símptomes evidents d'haver dormit poc o malament, d'haver begut alguna que altra cervesa i d'haver-se allitat amb algú (no sé si per amor o simplement pel gaudi que el contacte físic suposa). 

Endevine que l'ambient de fa huitanta anys no s'assemblava massa. Endevine carreres de xiquets amunt i avall i dones que parlaven un anglès precari o no el parlaven en absolut i pujaven i baixaven, o omplien els corredors ara buits amb la xerrameca pròpia de qui passa el dia en un espai reduït i tancat i que ha d'escampar-se amb la paraula i els vapors que ixen de les cuines. Un dia arribarien a dir-li a alguna d'aquestes dones, que el seu marit havia caigut d'un andami, o li'l portarien mort. Són els riscos de ser pobre, però l'alegria també ho és, com la que es vivia als corredors o a les escales o que tenia la dona negra esdentegada que reia sense parar al districte financer.

D'entre tots els edificis que hi ha a Manhatan el Rockefeler Center està entre els més representatius. John D. Rockefeller Jr, va promoure el projecte i  el 1962 es van col·locar ben visibles els seus principis, la seua filosofia vital en una placa a la Plaza. Cal notar que són deu, com els deu Manaments i que tots ells comencen amb  “I believe....”. És un Credo per a ell i una Taula de la llei amb els Manaments per als de baix. I aquests manaments es poden resumir en dos “Fes el que jo diga i no faces el que jo faig.”; infal·lible. És la promesa d'un món que ja hem viscut i que no ens ha acabat de convéncer. La grandiloqüència de les paraules llibertat, individu, oportunitat, dignitat, veritat i justícia, queden eclipsades per la història dels darrers cent anys.

Nova York 4. El llenguatge.VINE, COMPRA i VES-TE'N.





Mentre fem els trajectes de metro em dedique a llegir la publicitat del vagó. A una banda:
LIBERATE YOURSELF FROM CROWDED ISLES. Try SOAP.COM

20% OFF your first order.

FREE 1-2 day delivery on orders $35+

SKIP the drugstore. STOP shopping like a FOSSILE. Try soap.com.
(Allibera't dels supermercats
PROVA, DESCOMPTES, GRATIS...si et fixes en els verbs que es destaquen mai no hi ha un COMPRA, quan és l'objectiu primer de la publicitat.
A l'altra banda:
LOOKING FOR STYLE? Come and get it.

HEAD TURNING TRENDS.

HEARTS-STOPPING PRICES..

Designer Shoe Warehouse
DSW
(Busques estil? Vine i aconsegueix-lo! ....)

Preguntes amb respostes, com les que es fan als xiquets. El que pensen els demés de tu com a allò que ha de guiar la teua vida. Darrere de tot hi ha l'imperatiu VINE, COMPRA i VESTE'N. 
M'adone de la lluentor de les barres de metro, del tacte metàl·lic que provoca seguretat i també fredor. Pense en la gent que s'ha alçat de les mateixes butaques. A l'eixida de Lexington Av, ens esperen unes xiques arregladetes i ens pregunten a la seua manera si pensem que la religió és necessària. I encara un altre anunci davant d'un cafè que diu:
Drink coffee. You'll sleep when you die.

( Beu Café. Dormiràs en morir-te)

Beu, menja, compra. El cos com un receptacle, un forat negre amb boca i sense fons. La gent beu al metro sense parar, no mira enlloc, busca en la mirada el buit i de tant en tant xupla del canut. Després, llança el got a les papereres que han de buidar contínuament. Tones i tones de residus que diuen que es reciclen.

Quan arribem a l'apartament, després d'un dia fent voltes per la gran ciutat, els peus i le cos rebentats i la ment adormida amb la sonsònia dels crits sense boca que et donen ordres per tot arreu, el primer que veiem és l'estora del veí que diu "GO AWAY" (ves-te'n), a la porta. Dues portes més enllà, uns altres veïns han enganxat a la porta un paper que diu que en cas d'emergència salvem els seus gatets i el peix.  La ciutat ha creat un llenguatge precís per fer-se entendre on l'interlocutor és general. Al poble encara busquem qui ha dit, a la ciutat, això ja no cal; pot haver sigut qualsevol; de fet sempre és el grup qui ho diu tot.  És una altra de les paradoxes de la gran ciutat, que tot i que clama per l'individu, sempre es defineix pel grup on els individus no compten. A tot això, la publicitat continua amb els seus crits de sirena i ens promet tornar-nos allò que ens fa únics i la ciutat o el grup ens ha tret.





diumenge, 18 d’agost de 2013

Nova York 3. Colombus Park.






Dr Sun Yat Sen presideix les accions de la comunitat xinesa a Colombus Park amb l'aire que l'escultura atorga als il·lustres. Gràcies a materials més resistents al pas del temps que els teixits cel·lulars, adquireix una representativitat quasi dèica, de sant, amb la mirada fixa i determinada  resguardada  pels arcs de les celles. Sun Yat va viure entre 1866 i 1925. De la seua vida es destaca la seua contribució a l'hora d'enderrocar la dinastia Ming i d'importar valors occidentals a les formes polítiques i morals de la Xina pre-revolucionària. Per tot això se'l considera pare fundador la Xina moderna.


En Colomus Park hi ha dones que passegen, juguen o parlen segudes a un banc amb el paraigües obert per a protegir-se del sol. Al fons hi ha la música d'un ravel. Les notes passen lleugeres i queixoses, com els ossos dels vells xinesos que passegen amb serenitat entre les ombres dels plataners, les moreres i els roures. Els xinesos exhibeixen la seua maduresa sense fer alts ni baixos; ni l'amaguen ni se n'orgulleixen, com un tràmit més; sense excitació ni avorriment. La comunitat xinesa a Manhatan manté la seua presència, si és que no l'augmenta, sense pausa i sense pressa. Acaten els canvis amb perseverança i amb silenci.


A un costat del parc hi ha un edifici de pedra descobert pels costats i cobert per dalt. Desconec la intenció inicial; possiblement, purament decorativa, o per a fer concerts en dies de pluja. Hi ha gent sentada. És un bon lloc per a descansar i protegir-se del sol. A un cantó hi ha un home d'uns seixanta anys, amb el cabell i la barba blancs descurats, deixats anar, i amb símptomes d'haver begut més del compte. De sobte es sent que algú crida. Per les cares podries dir que res ha canviat. El ravel continua tocant com si res, els avis passegen, altres juguen. Els crits pugen en intensitat. Van adreçats a l'home de cabells blancs deixats anar. Malgrat els crits, el seu cos no respon. Davant, un home negre, voluminós, sense samarreta, amb un turbant blanc, li dirigeix crits i gestos violents. A poc a poc se li acosta més i més fins que d'un grapat, l'agarra amb les dues mans i el sacseja fins que el tira de la cadira. Un sord que no haguera mirat l'escena, hauria pensat que res d'extraordinari no estava passant. L'home del cabell blanc deixat anar es queda a terra com si res. Ningú no mira o ho fa tan de cua d'ull que no es nota. L'home gros de color alça la cadira per damunt del cap i sense deixar de cridar la llança d'una alçada de 4 metres contra unes escales de pedra. Els dos hòmens negres xarren; el més gros, el que ha llançat la cadira, es posa una capa blanca i sense deixar de gesticular i xarrar en veu alta, marxen de l'escena. Aleshores, i només aleshores, alguns del xinesos s'aventuren a acostar-se tímidament i miren avall, com aquell que mira l'aigua per la boca d'un pou, on hi ha la cadira estellada. A tot això, el ravel no ha deixat de tocar. 
 Al carrer del costat compte fins a cinc funeràries. Hi ha alguns funcionaris que passen carros de flors artificials perfumades amb vetes blanques inscrites en xinès d'un local a un altre.


dissabte, 17 d’agost de 2013

Nova York. Primera impressió.





   No he sentit dir a ningú que hi ha estat que no li ha agradat la ciutat. Tots s'en meravellen del que ja han vist a la televisió. És pot ser la mateixa fascinació que es produeix quan veus un famós pel carrer. D'alguna manera ja el coneixes. En el taxi, de camí a l'apartament que havíem llogat a Williamsburg, he tancat un moment els ulls i he sentit una altra volta la sensació de no ser enlloc , enmig de nusos de carreteres de molts carrils, una al costat de l'altra, que ara es bifurquen per tornar a bifurcar-se, per a baixar o pujar o creuar per damunt d'una altra carretera en un joc de línies d'asfalt que semblen no tenir fi. L'única esperança és el moviment. Saps que no et quedaràs allà on no ets ningú, on ningú no és ningú. Els nusos de comunicacions de les grans ciutats són un no-lloc perfecte, com els aeroports. Hi ha gent que ha estat forçada a adaptar-se, com l'Henri. La resta dels mortals només esperem que el trànsit siga breu. 

   L'Henri, el conductor colombià, ens indica la gent que viu a cada barri: ací latinos, puertorriqueños, allà italians, i al vostre barri jueus ortodoxos....estos son jodidos hermano, van a la suya, no se mesclan.....L'Henri acaba totes les explicacions amb un esto es puro mar, hermano, siempre llegas al mar. I amb això em va recordar César Manrique. L'Henri va navegar bé en un puro mar de ferro-pneumàtic i asfalt i ens va portar al lloc segur on havíem d'arrelar uns dies en un intent de ser menys turistes i més viatgers. El pont de Williamsburg, vist des de la finestra de l'apartament, ens salvaria de la desfeta; ell, i els reflexos dels milers de llumetes reflectides en l'aigua. La ciutat, enmig d'un plugim fi, amb l'acabat de xarol de l'asfalt, començava a definir-se més enllà de les pel·lícules.


divendres, 16 d’agost de 2013

Aeroports.






Comence els meus apunts sobre Nova York amb la meua obsessió amb les fronteres. És una obsessió poètica, imaginària, d'abast extrasensorial i de reminiscència social. Des d'un bon començament et fan entendre que l'accés als EEUU no ha de ser fàcil; és una qüestió de seguretat, una manera de fer-se entendre, de mostrar múscul. La gent entenem molt bé que és això de sentir-se segur. 

En un principi no hi havia res, vull dir, cap perspectiva humana. Després es van establir les primeres poblacions. Seguidament, passats molts anys, va arribar allò que es coneix amb el nom de grans civilitzacions que van crear grans estructures de poder i un mal rotllo important. Vist amb ulls d'ara, ens pot semblar que en aquells temps tot era violent (les pel·lícules es centren en les escenes bèl·liques que són les més interessants). Ara, en canvi, el tele-espectador tendeix a pensar ,de manera insolidària ( que és l'única manera pràctica de pensar), que vivim en una pau suficient o bé que la violència està controlada perquè hi ha un país bo que vetlla per la seguretat de tots. Doncs aquest control comença als aeroports. Hi ha moltes maneres d'exercir el control però sempre és amb violència, ja siga física o mental. 

Amb la vinguda de les grans societats organitzades, i amb ajuda de les religions, la por es fa ritual, i passem a la ciutat medieval emmurallada i als monestirs que garanteixen el sentit de pertinença. Als aeroports, els murs de pedra han esdevingut murs administratius. Els aeroports ens provoquen aquesta sensació descoratjadora i reafirmant de les fronteres . Quasi sempre hi ha algú que de mala gana t'obre la porta, però hi ha allò d'enfrontar-se amb l'obstacle, amb la consciència de què la teua llibertat és precària. 

 A l'aeroport de Madrid ja avisen els passatgers que viatgen als EEUU que s'han de presentar una hora i mitja abans del vol, quan normalment les portes s'obren mitja hora abans. Després hi ha tot el ritual de traure's les sabates, passar per l'escàner, deixar la teua petja digital i de l'iris. Tot això, a més de fer-te les preguntes més estúpides que et pugues imaginar com la de si portes caragols o cucs a la motxilla, bombes de mà o directament, si has matat algú o tens la intenció de fer-ho. Els vetlladors de l'ordre, els defensors de la frontera americana, són majoritàriament negres d'estructura corporal imponent, hercúlia, i fan cara de pocs amics. D'alguna manera s'ha de fer notar la diferència; el fet que no tots els països són iguals, que no totes les fronteres requereixen el mateix zel, i que de fet, estem tocant les portes de la Roma política i cultural del s. XX que té intencions clares de fer tot allò que calga per no  deixar de ser-ho el s. XXI.