S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 19 d’agost de 2013

Nova York 5. Gratacels.




Se n'ha parlat molt de l'skyline de Nova York. Vist des de l'altra banda de l'East River, el cor de Manhattan és un feix de línies rectes que repten verticalment en una carrera de cossos sòlids i pesats. En això, com en tantes altres coses, la vanitat humana continua lluitant contra les lleis de la física que han demostrat la tendència dels cossos sòlids a l'horitzontalitat. A la nit, amb l'electricitat que defineix els misteris dels contorns, la postal s'acosta un poc més a un estat de bellesa que va més enllà de l'efecte immediat. Nova York vol alçar-se cap a l'infinit, arribar on mai ningú ha arribat. Aquesta va ser la primera intenció; pujar fins que l'aire no tinga ja oxigen i encara més; pujar mentre la imaginació, la tècnica i la voluntat ho permeten.

Nova York són els gratacels i el Manhattan més fotogràfic. Més enllà, hi ha la vida de la gent que s'hi deixa la pell, la creativitat i la llibertat. Alguns sobreviuen; altres moren en l'intent. El projecte del turista a Nova York, en canvi, és rebossar-se amb una pell nova. L'esperança, la llibertat, la democràcia, les mateixes possibilitats per a tots  són les promeses; la farina i l'ou.

La foto “Esmorzar en un gratacels” és una de les més conegudes del s. XX. Tota una imatge amb tot un recorregut que exemplifica molt bé la situació de l'obrer suspés en el no-res. La foto va ser presa el 20 de setembre del 1932 i se'n desconeix tant l'autoria com la identitat de tots els obrers malgrat que la agència Colber, propiètaria dels drets de la fotografia, ha fet un esforç rockefelià per trobar-la. Tampoc sembla que fos una imatge casual, sinó que el projece Rockefeller buscava una imatge que el promocionara i van trobar que aquesta tenia una força important i arribaria al públic. La recordareu. Hi ha una viga de ferro que sembla suspesa en el no-res i una tira d'obrers seguts damunt,, suposadament esmorzant, o fent que esmorzen. Cap d'ells no sembla conscient del perill que l'espectador del s XX intueix. A mi , per exemple, em vénen al cap les regulacions actuals sobre la seguretat al lloc de treball. Segurament, de treballadors a l'època en què es van construir els gratacels en moririen a muntons deixant les famílies sense els ingressos que el pare o el fill aportaven, i per tant, a la misèria. Algun treballador de l'època podria haver viscut al bloc d'apartaments on ara jo passe una temporada, o inclús a l'apartament que ocupe, compartit amb els membres d'una família nombrosa o inclús amb altres famílies. Ara és un lloc agradable; ampli per a dues persones que van a passar les vacances. Ahir vam conèixer la primera veïna; una xica que encara no arribava a la trentena, vestida de negre, amb la cara pàl·lida segons la moda de les sagues de vampirs que revifen de tant en tant. Eren les nou del matí i tenia símptomes evidents d'haver dormit poc o malament, d'haver begut alguna que altra cervesa i d'haver-se allitat amb algú (no sé si per amor o simplement pel gaudi que el contacte físic suposa). 

Endevine que l'ambient de fa huitanta anys no s'assemblava massa. Endevine carreres de xiquets amunt i avall i dones que parlaven un anglès precari o no el parlaven en absolut i pujaven i baixaven, o omplien els corredors ara buits amb la xerrameca pròpia de qui passa el dia en un espai reduït i tancat i que ha d'escampar-se amb la paraula i els vapors que ixen de les cuines. Un dia arribarien a dir-li a alguna d'aquestes dones, que el seu marit havia caigut d'un andami, o li'l portarien mort. Són els riscos de ser pobre, però l'alegria també ho és, com la que es vivia als corredors o a les escales o que tenia la dona negra esdentegada que reia sense parar al districte financer.

D'entre tots els edificis que hi ha a Manhatan el Rockefeler Center està entre els més representatius. John D. Rockefeller Jr, va promoure el projecte i  el 1962 es van col·locar ben visibles els seus principis, la seua filosofia vital en una placa a la Plaza. Cal notar que són deu, com els deu Manaments i que tots ells comencen amb  “I believe....”. És un Credo per a ell i una Taula de la llei amb els Manaments per als de baix. I aquests manaments es poden resumir en dos “Fes el que jo diga i no faces el que jo faig.”; infal·lible. És la promesa d'un món que ja hem viscut i que no ens ha acabat de convéncer. La grandiloqüència de les paraules llibertat, individu, oportunitat, dignitat, veritat i justícia, queden eclipsades per la història dels darrers cent anys.

2 comentaris:

babelia ha dit...

Andreu.amic!!! Quines impressions més "teves" de NY!!! Gràcies per compartir-les i una abraçada de nord al sud-est!!

Andreu ha dit...

Moltes gràcies Babèlia. Sí que has estat una bona experiència. M'alegra veure't pel blog. Una abraçada.