Nova York 5. Gratacels.
Se
n'ha parlat molt de l'skyline de Nova York. Vist des de l'altra banda
de l'East River, el cor de Manhattan és un feix de línies rectes
que repten verticalment en una carrera de cossos sòlids i pesats. En
això, com en tantes altres coses, la vanitat humana continua
lluitant contra les lleis de la física que han demostrat la
tendència dels cossos sòlids a l'horitzontalitat. A la nit, amb
l'electricitat que defineix els misteris dels contorns, la postal
s'acosta un poc més a un estat de bellesa que va més enllà de
l'efecte immediat. Nova
York vol alçar-se cap a l'infinit, arribar on mai ningú ha arribat.
Aquesta va ser la primera intenció; pujar fins que l'aire no tinga
ja oxigen i encara més; pujar mentre la imaginació, la tècnica i
la voluntat ho permeten.
Nova
York són els gratacels i el Manhattan més fotogràfic. Més enllà,
hi ha la vida de la gent que s'hi deixa la pell, la creativitat i la
llibertat. Alguns sobreviuen; altres moren en l'intent. El projecte del turista a Nova York, en canvi, és rebossar-se amb una pell nova. L'esperança, la
llibertat, la democràcia, les mateixes possibilitats per a tots són les promeses; la farina i l'ou.
La
foto “Esmorzar en un gratacels” és una de les més conegudes del
s. XX. Tota una imatge amb tot un recorregut que exemplifica molt bé
la situació de l'obrer suspés en el no-res. La foto va ser presa el
20 de setembre del 1932 i se'n desconeix tant l'autoria com la
identitat de tots els obrers malgrat que la agència Colber,
propiètaria dels drets de la fotografia, ha fet un esforç
rockefelià per trobar-la. Tampoc sembla que fos una imatge casual,
sinó que el projece Rockefeller buscava una imatge que el
promocionara i van trobar que aquesta tenia una força important i
arribaria al públic. La recordareu. Hi ha una viga de ferro que
sembla suspesa en el no-res i una tira d'obrers seguts damunt,,
suposadament esmorzant, o fent que esmorzen. Cap d'ells no sembla
conscient del perill que l'espectador del s XX intueix. A mi , per
exemple, em vénen al cap les regulacions actuals sobre la seguretat
al lloc de treball. Segurament, de treballadors a l'època en què es
van construir els gratacels en moririen a muntons deixant les
famílies sense els ingressos que el pare o el fill aportaven, i per
tant, a la misèria. Algun treballador de l'època podria haver viscut al bloc d'apartaments on
ara jo passe una temporada, o inclús a l'apartament que ocupe, compartit amb els membres d'una família nombrosa o inclús amb altres famílies. Ara és un lloc agradable; ampli per a dues
persones que van a passar les vacances. Ahir vam conèixer la primera
veïna; una xica que encara no arribava a la trentena, vestida de
negre, amb la cara pàl·lida segons la moda de les sagues de vampirs
que revifen de tant en tant. Eren les nou del matí i tenia símptomes
evidents d'haver dormit poc o malament, d'haver begut alguna que
altra cervesa i d'haver-se allitat amb algú (no sé si per amor o
simplement pel gaudi que el contacte físic suposa).
Endevine que l'ambient de fa huitanta anys no s'assemblava massa.
Endevine carreres de xiquets amunt i avall i dones que parlaven un
anglès precari o no el parlaven en absolut i pujaven i baixaven, o
omplien els corredors ara buits amb la xerrameca pròpia de qui passa
el dia en un espai reduït i tancat i que ha d'escampar-se amb
la paraula i els vapors que ixen de les cuines. Un dia arribarien a
dir-li a alguna d'aquestes dones, que el seu marit havia caigut d'un
andami, o li'l portarien mort. Són els riscos de ser pobre, però l'alegria també ho és,
com la que es vivia als corredors o a les escales o que tenia la dona
negra esdentegada que reia sense parar al districte financer.
D'entre
tots els edificis que hi ha a Manhatan el Rockefeler Center està
entre els més representatius.
John D. Rockefeller Jr, va promoure el projecte i el 1962 es van
col·locar ben visibles els seus principis, la seua filosofia vital en una placa a la Plaza. Cal notar que són
deu, com els deu Manaments i que tots ells comencen amb
“I believe....”. És un Credo per a ell i una Taula de la llei
amb els Manaments per als de baix. I aquests manaments es poden
resumir en dos “Fes el que jo diga i no faces el que jo faig.”;
infal·lible. És la promesa d'un món que ja hem viscut i que no ens
ha acabat de convéncer. La grandiloqüència de les paraules
llibertat, individu, oportunitat, dignitat, veritat i justícia,
queden eclipsades per la història dels darrers cent anys.
Comentaris