Nova York 7. Williamsburg; el barri dels jueus ortodoxos.

És destacable com canvia la percepció que tenim de l'entorn segons el clima, o potser, com diu James Turrell, és qüestió de la llum que arriba de forma diferent. Els carrers de Nova York mullats també ens són familiars perquè també els hem vist a les pel·lícules amb l'acabat de xarol de l'asfal; com també hem vist els carrers amb bosses d'escombraries i l'aigua de l'East River amb el reflex del pont de Williamsburg. Els edificis del port, uns més vells que altres, semblen més pesats sota la pluja i també els gratacels que es veuen a l'altra banda del riu prenen una consistència més gràvida. Caminem cap a l'estació a Macy St. El territori, dins d'uns límits molt demarcats, està pres per la rutina de la comunitat de jueus hasídics. Retrocedim als anys cinquanta amb els busos grocs i els vestits de les dones que quan van més enllà de la porta de casa canvien el turbant per una diadema també fosca i ampla, de tela, damunt d'una perruca retro. Hi ha molts hòmens jóvens que espenten un carro (també negre) de xiquet cobert amb un protector de plàstic. Van decidits, amb la passa llarga; i mentre amb una mà espenten amb l'altra parlen amb el mòbil. La roba negra, amb l'abric recte i el barret d'ala els fan semblar més alts. Alguns s'han folrat el barret negre amb una bossa de plàstic per a protegir-se de la pluja. Van segurs; no és la primera volta que ho fan. 

Fa un parell de dies, una amiga mestra em va enviar pel mail una activitat per a fer a classe amb barrets. La idea és que un barret diferent t'ajuda a pensar de manera diferent tot allunyant-te de l'ego. Sí, ja ho sé, són coses de mestres però els que ho som, ens les hem de creure si volem continuar en el joc i gaudir-lo. Qué pensaríem si ens posàrem el barret d'un jueu hasídic? És suficient un barret per a canviar de manera de pensar? Què pensaríem si ens posàrem el bonet blanc del papa Francesc? Acabaríem perdonant pecats i opinant amb qui se n'ha d'anar a dormir la gent?  

Hem falten dades per reconstruir el dia d'un jueu que viu al barri. Tenen molts fills; una mitjana de 8 per família i de bon matí els carreguen als autobusos grocs que els porten a les seues escoles on aprenen moltes coses de la Torà, supose que les memoritzen, a la manera més tradicional. Després van a la faena; a les botigues, a l'oficina. Aquesta gent no s'embruta les mans a l'obra, ni al bancal; se'ls veu sempre nets i distingits, però per contra del que puga semblar es veu que tampoc no són rics. No van a la universitat, temen que l'estat els adoctrine fora del seu control i  per tant, a l'hora de buscar faena, l'han de trobar dins de la mateixa comunitat. La resta de jueus de la ciutat i del país, tampoc els veuen amb els millors ulls. Segurament pensen que les seues formes no són convenients i els dificulten progressar dins d'una societat on domina la moralitat i les formes cristianes i protestants. Quan arribàvem a l'estació m'ha caigut un bolígraf i un d'ells m'ha aturat i després de dir-me alguna cosa m'ha senyalat a terra. Gràcies a aquest acte de misericòrdia cap a mi, tota la meua percepció s'ha conmogut.

"Unorthodox", de Deborah Feldman és el relat autobiogràfic que m'ha aclarit moltes coses. És un text assaonat on l'autora parla dels seus orígens com una marca indeleble i del seu final com una eixida triomfant. Al mig, hi ha una visió única de la comunitat de jueus ortodoxos hasídics de la branca dels Satmar que viuen al barri de Williamsburg, al nord de Brooklyn, a Nova York. El llibre, alhora que una confessió i una denúncia, ha sigut el pas definitiu o el salconducte que li ha permés a l'autora alliberar-se de la teranyina de la seua comunitat. Els seus començament dins de la comunitat ja no són els que poden augurar una bona adaptació. Davant la impossibilitat de casar el seu pare dins de la comunitat, els avis de Deborah li van buscar una esposa jueva europea i pobra. La seua mare, en un principi cegada per una abundància que mai havia vist, aviat es separa del pare. Al llarg del llibre , el lector entretindrà la idea que la raó de la fugida de la mare quan Dèbora només tenia uns mesos era deguda a la inestabilitat psicològica del pare però cap al final ens assabentem que encara hi havia una altra raó de pes que encara dóna més força i complexitat a la història i al text. 

 El relat és linial i després de parlar-nos dels seus ascendents, passa a explicar-nos la seua infantesa a la casa dels seus avis amb detalls que ens ajudaran a entendre millor aquesta comunitat. Feldman pateix la inconsistència dels seus orígens i es refugia en els llibres (prohibits) que són la seua primera finestra a l'exterior.