S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 17 d’agost de 2013

Nova York. Primera impressió.





   No he sentit dir a ningú que hi ha estat que no li ha agradat la ciutat. Tots s'en meravellen del que ja han vist a la televisió. És pot ser la mateixa fascinació que es produeix quan veus un famós pel carrer. D'alguna manera ja el coneixes. En el taxi, de camí a l'apartament que havíem llogat a Williamsburg, he tancat un moment els ulls i he sentit una altra volta la sensació de no ser enlloc , enmig de nusos de carreteres de molts carrils, una al costat de l'altra, que ara es bifurquen per tornar a bifurcar-se, per a baixar o pujar o creuar per damunt d'una altra carretera en un joc de línies d'asfalt que semblen no tenir fi. L'única esperança és el moviment. Saps que no et quedaràs allà on no ets ningú, on ningú no és ningú. Els nusos de comunicacions de les grans ciutats són un no-lloc perfecte, com els aeroports. Hi ha gent que ha estat forçada a adaptar-se, com l'Henri. La resta dels mortals només esperem que el trànsit siga breu. 

   L'Henri, el conductor colombià, ens indica la gent que viu a cada barri: ací latinos, puertorriqueños, allà italians, i al vostre barri jueus ortodoxos....estos son jodidos hermano, van a la suya, no se mesclan.....L'Henri acaba totes les explicacions amb un esto es puro mar, hermano, siempre llegas al mar. I amb això em va recordar César Manrique. L'Henri va navegar bé en un puro mar de ferro-pneumàtic i asfalt i ens va portar al lloc segur on havíem d'arrelar uns dies en un intent de ser menys turistes i més viatgers. El pont de Williamsburg, vist des de la finestra de l'apartament, ens salvaria de la desfeta; ell, i els reflexos dels milers de llumetes reflectides en l'aigua. La ciutat, enmig d'un plugim fi, amb l'acabat de xarol de l'asfalt, començava a definir-se més enllà de les pel·lícules.


3 comentaris:

Noèlia ha dit...

Fascinant...aquesta sensació de no ser ningú enmig d'un moviment sense destí la conec molt bé...esperant ja la segona entrega...besets

Andreu ha dit...

Són els no-llocs de què parla MArc Augé. Crec que és un concepte molt útil per a explicar les ciutats del s. XXI. Has vist la pel·lícula "Petit Indi" de Marc Recha?
http://changingcities.wordpress.com/2010/03/05/marc-auge-i-la-definicio-del-no-lloc/
Besets.

dospoals ha dit...

No diré que aquesta ciutat no m'ha agradat, però he de dir que d'alguna manera està molt sobrevalorada. Tenim tantes referències de Nova York per totes les pel·lícules i sèries que hem vist que qualsevol fet banal esdevé lloc de pelegrinació: la jogueteria on es va rodar tal pel·lícula, el banc des del qual es veu tal pont; l'edifici on es desenvolupa tal sèrie... Tenim Nova York tan assumit que ens ha de colpir per força i inèrcia. Més encara, si no hem visitat alguns d'aquests llocs banals ens fan sentir miserables, com si haguérem perdut el temps en el viatge, per no haver vist allò.

D'una altra banda crec que no escriuré cap poemari en què aquesta ciutat siga l'element fonamental, el subjecte vital. Tal volta en faça referència, però no serà el motiu.

Puc dir que he quedat corprés de les dimensions a l'alçada d'aquesta ciutat, però al remat, l'he trobada molt trista, trivial i impersonal. Fet i fet, conec gent que m'ha dit que s'hi quedaria mesos, però aquesta ciutat és un nucli, Manhattan, i la resta són els satèl·lits: podríem dir que Manhattan és com València ciutat (o Barcelona ciutat) i els voltants de la ciutat, representen la gent de poble que va a passar-hi el dia o a treballar.