Nova York. Primera impressió.
No he
sentit dir a ningú que hi ha estat que no li ha agradat la ciutat.
Tots s'en meravellen del que ja han vist a la televisió. És pot ser
la mateixa fascinació que es produeix quan veus un famós pel
carrer. D'alguna manera ja el coneixes. En el taxi, de camí a
l'apartament que havíem llogat a Williamsburg, he tancat un moment
els ulls i he sentit una altra volta la sensació de no ser enlloc ,
enmig de nusos de carreteres de molts carrils, una al costat de
l'altra, que ara es bifurquen per tornar a bifurcar-se, per a baixar
o pujar o creuar per damunt d'una altra carretera en un joc de línies
d'asfalt que semblen no tenir fi. L'única esperança és el
moviment. Saps que no et quedaràs allà on no ets ningú, on ningú
no és ningú. Els nusos de comunicacions de les grans ciutats són
un no-lloc perfecte, com els aeroports. Hi ha gent que ha estat
forçada a adaptar-se, com l'Henri. La resta dels mortals només
esperem que el trànsit siga breu.
L'Henri,
el conductor colombià, ens indica la gent que viu a cada barri:
ací latinos, puertorriqueños, allà italians, i al vostre barri
jueus ortodoxos....estos son jodidos hermano, van a la suya, no se
mesclan.....L'Henri acaba totes les explicacions amb un
esto es puro mar, hermano, siempre llegas al mar. I amb això em
va recordar César Manrique. L'Henri va navegar bé en un puro
mar de ferro-pneumàtic i asfalt i ens va portar al lloc segur on
havíem d'arrelar uns dies en un intent de ser menys turistes i més
viatgers. El pont de Williamsburg, vist des de la finestra de
l'apartament, ens salvaria de la desfeta; ell, i els reflexos dels
milers de llumetes reflectides en l'aigua. La ciutat, enmig d'un
plugim fi, amb l'acabat de xarol de l'asfalt, començava a definir-se
més enllà de les pel·lícules.
Comentaris
http://changingcities.wordpress.com/2010/03/05/marc-auge-i-la-definicio-del-no-lloc/
Besets.
D'una altra banda crec que no escriuré cap poemari en què aquesta ciutat siga l'element fonamental, el subjecte vital. Tal volta en faça referència, però no serà el motiu.
Puc dir que he quedat corprés de les dimensions a l'alçada d'aquesta ciutat, però al remat, l'he trobada molt trista, trivial i impersonal. Fet i fet, conec gent que m'ha dit que s'hi quedaria mesos, però aquesta ciutat és un nucli, Manhattan, i la resta són els satèl·lits: podríem dir que Manhattan és com València ciutat (o Barcelona ciutat) i els voltants de la ciutat, representen la gent de poble que va a passar-hi el dia o a treballar.