S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 22 de juliol de 2010

IRAN. ALGUNS ASPECTES PRÀCTICS.


Kerman està a molts kilòmetres al sud de Teheran, a la província del mateix nom. No era qüestió d'anar-hi per terra i consumir dos o tres dies de viatge. No me'n recorde de l'aterratge, ni de les primeres impressions, ni de cap comentari, ni tan sols de la recollida de les maletes. Aquest buit a la memòria només l'omple una forta pressió als budells i la sensació tan desagradable de no arribar a temps. Tan aviat vaig tenir l'oportunitat vaig córrer cap als serveis i quan em vaig adonar ja m'havia aponat en aquell forat. Sí, els vàters tradicionals i els que la revolució s'entesta a instal·lar als llocs públics són d'aquells que alguns de nosaltres hem conegut de xiquets  ja com un objectre anecdòtic i que consisteixen amb dos posadors de peus i un forat al mig. Hi ha un model que té una certa pendent a la zona dels peus i que diuen que són més còmodes. No vaig tenir massa temps de pensar si encertaria o m'ho faria damunt dels pantalons que me'ls havia fet un fregall a l'alçada dels  turmells. Després el Navid em va dir que s'arromanguen a l'alçada dels genolls i s'aguanten d'un grapat amb les mans. D'aquesta manera la girada dels pantalons no toca el terra i no s'embruta. És una informació utilíssima si es viatja a països àrabs i sobretot si sou dones que sempre us heu d'agimponar (ajupir). Això sí, vaig agrair que hi hagués paper i no haver d'utilitzar la ubiqua manegueta. Entenc que l'aigua és purificant i refrescant però no m'hauria agradat eixir de l'habitacle tot fet un remull.
El Naipaul a Among the believers comenta que els vàters a l'Iran no estan mai orientats a la Meca. Amb això de l'orientació sempre tinc problemes perquè mai no sé quina banda de l'objecte és la que s'ha d'orientar o desorientar. Ajudaria molt col·locar fletxes com fan a tots els hotels per indicar on està la Meca; en dibuixen una al sostre. Aixì em vaig dormir jo la primera nit; pensant quina funció tenia aquell signe. Vaig tardar un parell de dies a escatir-ne el significat i l'utilitat.
Sembla que aquesta gent de la mesquita que governen el país han fet del cagar una qüestió de fe. La majoria instal·len vàters occidentals a les cases, però els aiatol·làs insisteixen que els bons musulmans s'han d'aponar per desembossar. A més a més ens explica el Navid que addueixen raons higièniques i de salut i que una llarga vida sense hemorroides està ben lligada a una pràctica continua d'aquest esport (i no és broma). Més val que els occidentals no cantem victòria perquè són ben conegudes les estupideses que ixen dels estudis d'universitats americanes.
Als serveis de carretera i als de molts restaurants, hi ha les següents divisions; servei per homes, sala d'oració per homes; sala d'oració per dones i servei de dones. Alguna vegada una companya gairebé es va encabir a la sala d'oració quan buscava el servei. Faig constatar això ací perquè em va cridar l'atenció aquesta manca de problema a l'hora d'unir una cosa i l'altra. El cristianisme sempre ha aplicat un excés de pudor a aquests temes; o, potser ha sigut la Il·lustració o l'higienisme del s XIX? A l'islam he pogut deduir una unitat més tancada i més sòlida en tot el que es refereix a les pràctiques de la vida i de la mort. La nostra ha esdevingut una societat més esquizofrènica en haver reeixit en la pràctica de la divisió. 

 Carrer i Basar de Kerman.                                           
 









Mesquita del divendres a Kerman i Casa del tè. 

dimecres, 21 de juliol de 2010

TEHERAN

A Roma coneixem un veneçolà que fa de cuiner a l'ambaixada de Veneçuela a Teheran. Ens explica que ens encantarà el país; que Teheran és una ciutat fantàstica, tan neta, tan organitzada, tan civilitzada.... A la tornada també ens trobaríem un grup de jóvens músics veneçolans. Costava un esforç visualitzar la casta religiosa ballant al so d'un concert de música caribenya: imagineu-vos els imams arromangant-se les faldotes més amunt dels genolls mentre les castes esposes remenen els malucs i alhora s'esforcen perquè no els caiga el hijab. L'aparellament antiamericà d'Ahmadineyad i Chàvez ha engendrat un monstre que s'acabarà menjant per la cua el règim. Fa goig d'imaginar-s'ho.
L'avió arriba a Teheran de matinada. Perdem molt de temps a l'aeroport amb els tràmits. Malgrat l'aparent tranquil·litat ningú no semblava disposat a agilitzar res i allà ens van tenir, sentats en cadireta, un parell d'hores. A l'avió, les xiques havien segut al costat d'una suïssa d'uns quaranta anys, rossa i bonica, que un dia havia escollit viure i treballar a Dènia perquè s'hi estava millor. Ara el seu objectiu era casar-se amb un iranià que havia conegut per internet i amb el qual va parlar per primera volta per telèfon a la cua del control dels passaports!!! En penjar, ens comenta que l'ha notat estrany. Ens explica que potser estava enfadat perquè ell li havia insistit molt que no anara. Ella però, va tenir sempre clar que no podia deixar anar aquest tren. Mentrestant, sa mare i els seus amics es morien de pena en associar-la a aquell país on havia decidit anar a viure.
El Navid ens recull i ens porta a l'hotel. Esmorzem i descansem un parell d'hores abans de fer les primeres visites al Teheran Nord. La ciutat té un nord i un sud i un est i un oest i el nord equival a riquesa, ordre, benestar, netedat i el sud tot el contrari. En això, aquesta ciutat no pixa fora de test.
Al nord, òbviament, va ser on el shah Reza Pahlavi, va habilitar una zona amb jardins molt arbrats on després la família construiria les seues residències. Diuen que l'objectiu de tant d'arbre era dissimular els palauets que s'anirien construint la família reial i la seua cort d'afavorits. Si hi ha una cosa que no es tolera a l'islam és la manca de modèstia. Un pot ser indecentment ric però mai no ho ha de mostrar. Vistes des de fora, les edificacions no mostren un gran atractiu però dins amaguen una prodigalitat de luxes fantàstics que no és d'estranyar que feren les delícies de les revistes del cor en temps del segon i últim sha Pahlavi. Eren els escenaris de les històries d'una cort que va seduir occident fins que va arribar el Khomeini i els ho va fotre tot.
Les opinions de la gent sempre van mancades de matisos; tenim tendències maniquees i ens movem entre el blanc i el negre, sense matisar. El règim dels aiatolàs és cruel i injust; però el règim del Sha era millor per als occidentals i per a aquells que se'n beneficiaven però no per al poble. L'advocada i Premi Nobel iraniana Shirin Ebadi descriu el règim del Sha com un sistema en el que havia “opressió política i llibertat per tota la resta. Els carrers eren una passarel·la de glamour però hi havia molt descontent.” El Sha es va desfer, sovint amb formes violentes, de nacionalistes i comunistes i el descontent el van catalitzar els líders religiosos. La corrupció i el cultiu d'una societat banal, purament material no hauria d'haver afectat el Sha. Diuen que els iranians toleren prou bé aquests defectes que veuen consubstancials a les societats humanes; el que va catapultar el Sha a l'exili, va ser mostrar i presumir de les seves riqueses.

Mentre passegem pels jardins, a l'ombra refrescant dels plataners i a la remor evocadora de les sèquies que baixen pletòriques d'aigua dels vessants del Damavand, algú treu el tema de la vestimenta de les dones. El Navid ens explica una història que diu que fa molts i molts anys hi havia un rei molt dèspota i molt roí . Se'l recorda, sobretot, per haver pres tres mesures impopulars. La primera és que va apujar els impostos. Tothom es queixava però ningú mai va tenir la gosadia d'enfrontar-se a ell directament. La segona mesura que va establir va ser que per cada matrimoni que es celebrara al seu regne ell tenia la potestat de passar la primera nit amb l'esposa. La gent encara es va indignar més però ningú no va obrir la boca perquè parlar-ho seria reconèixer el que havia passat. I ja per últim, la tercera llei establia que ningú no podia tirar-se pets. Curiosament, d'això si que se'n parlava, i encara més, s'organitzaven festes de pets clandestines i la policia detenia gent i els fuetejava i els deixaven anar una altra volta. Tothom en parlava d'aquest fet i no dels altres abusos i potser això va ser el que va salvar el rei d'una revolta popular.
Quan pujàvem cap al Palau Verd una parella de mitjana edat que esbufegaven i suaven a pleret van  parar i el marit ens va dir en un espanyol just:
-Hace falta un riñón y medio para subir y vosotros tenéis ventaja que sois tres.
La dona i el Navid van riure l'acudit i jo em vair quedar igual.
-El ronyó és l'home- ens va explicar després- i segons els aiatolàs, el mig ronyó és la dona que val la meitat.
L'acudit pretenia ser una crítica política. Entre ells es coneixen a primera vista i saben de quin peu coixegen, per això poden permetre's aquestes llibertats amb desconeguts. A mi l'acudit em va costar molta estona de reflexió i encara no li trobe la gràcia. Se n'ha de saber molt d'una cultura per entendre el seu humor. Definitivament, estàvem a molts quilòmetres de casa.
Ara és poqueta nit i he eixit a fer una volta pel parc Laleh. Teheran, tot i ser una ciutat caòtica, procura establir el seu ordre. Creuar els carrers és tota una aventura però hi ha una tècnica. D'una altra manera no quedaria ningú a la ciutat. Imagineu-vos una població moderna 15 milions d'habitants, dissenyada als anys 60-70 a l'estil de Los Angeles i sense metro. Per reblar el clau, i com que la gent no té altres diversions, quan acaben de treballar, i encara més els dies de festa, van a voltar amb el cotxe; a l'iranià li agrada presumir de cotxe. Desplaçar-se de punta a punta de la ciutat pot suposar 20 o 30 km i 3 o 4 h al volant en hora punta.
-És important que la teua nòvia visca prop de casa -diu el Navid-. Jo tenia una nòvia que vivia a l'altra banda de la ciutat i la vaig haver de deixar. Em consumia massa temps al volant. De vegades passava un més i no ens vèiem.
Els parcs són un pulmó i un lloc on gaudir del lleure, una mena de salvavides al que milers, o millor dit, milions, de Teheranians s'abraonen desesperadament quan comença a caure el sol.

diumenge, 18 de juliol de 2010

IRAN. ÚLTIMES IMPRESSIONS.


Ja havíem passat tots els controls a l'aeroport de Teheran i esperàvem l'embarcament del vol a Roma. Havíem fet l'última compra a l'única botiga de la sala per desempallegar-nos dels rials que s'havien enganxat a la butxaca: carteretes de safrà iranià a 30.000 rials (dos euros; cèntim amunt-cèntim avall). El P. feia cara d'indignat mentre comentava que al control d'homes s'havien quedat les cordes del sitar.
-Mira-ho de l'altre cantó- li va dir algú-; encara sort que no s'han quedat l'instrument.
-Ai el mòbil!... Que no el trobe! - va fer la C. mentre regirava la motxilla neguitosa i els altres la miràvem entre cansats i incrèduls-. Que algú m'acompanye que me l'he hagut de deixar al control...
    Efectivament, el mòbil estava al control i en aquell interval de temps els guàrdies havien intentat trobar la propietària fent una trucada al primer número que van trobar al registre. Eren les cinc de la matinada a Teheran i el telèfon va sonar a les dues i mitja a una casa del nostre poblat del sud valencià. Una bona amiga del grup que ja ens havia advertit dels perills d'aquell viatge va contestar el telèfon i en sentir parlar “moro” a aquelles hores de la nit va pensar que tots els mals auguris s'havien conjurat en un segrest . Ràpidament es va posar en funcionament un sistema informatiu i de rescat que no es va aturar fins que es van ben cerciorar que havíem arribat tots sans i estalvis a Roma.
    El viatge al país més perillós del món (segons les percepcions intencionades d'occident) es va acabar quan havent entrat a l'avió, les dones van començar a despendre's dels ropons que els cobrien el cos i el cap. Les més jóvens ho feien amb una alegria inusitada i deixaven al descobert els cabells ,que haurien incitat al pecat a aquells carques religiosos que deixàvem enrere, i els trossos de carn que haurien provocat un daltabaix sensual i concupiscent (com els agradava dir als nostres) al país dels aiatol·làs. Una vegada es va enlairar l'avió, les dones van començar a fer cues llargues i insistents al lavabo amb tots els estris de maquillatge a la mà.
    Hem buscat i hem trobat l'oportunitat de viure aquesta experiència . El viatge ha estat la nostra contribució, ínfima com un gra de sorra, al diàleg, a entendre i a no jutjar, o a fer-ho amb una mica més de criteri, un país conceptualment tan devaluat al nostre món. Estaven encara molt presents els descobriments del viatge i les sensacions que deixa una realitat d'un país complex i opac pels ulls occidentals, però estàvem molt cansats i aviat vam deixar que tot ho engolira la penombra en què les hostesses havien deixat l'aparell i ens vam esgolar en un son imprecís i irregular. 

    A la tornada, Barcelona se'm presentava com una ciutat acabada d'estrenar; més fresca, més neta i sobretot molt més sensual de com la recordava i els amics i coneguts que em van acomiadar amb aquella frase de “Irán y no volverán” ara em rebien amb allò de “què bé que no t'han lapidat!” i semblaven no creure's la mirada ben plena de llum que havia importat t'aquell país . Tothom que ha estat a l'Iran parla de l'hospitalitat de la gent, de la bellesa del seu territori i dels monuments que ha deixat la història, del silenci d'una cultura que pot esclatar en un art sensualíssim o en manifestacions de dolor improbables en altres contrades i sobretot, de la vitalitat d'una joventut que conforma el 70 % de la població total del país i que està més occidentalitzada del que voldria el govern  i  del que caldria. Des d'aquí només veiem allò que ens deixen veure i que només és una part ben real i ben negra. El fanatisme de la classe dirigent no és una altra cosa que la disfressa que ha adoptat la defensa d'uns interessos econòmics molt substanciosos.
    Ja sabem que el tipus d'economia global que patim no ha ajudat massa els països del Pròxim Orient. No es tracta de religió ni molt menys de cultura. La religió, una altra volta, s'utilitza per dominar un poble quan darrere només hi ha el petroli i les divises que proporciona. Els dirigents religiosos , recoberts amb els hàbits de la p. santedat són, diuen les bones llengües, uns corruptes de marca que envien els fills a estudiar a universitats americanes i viuen a cor què vols als millors barris de les ciutats iranianes. La història sempre és la mateixa.


    Continuarà...

    dijous, 1 de juliol de 2010