S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 21 de juliol de 2010

TEHERAN

A Roma coneixem un veneçolà que fa de cuiner a l'ambaixada de Veneçuela a Teheran. Ens explica que ens encantarà el país; que Teheran és una ciutat fantàstica, tan neta, tan organitzada, tan civilitzada.... A la tornada també ens trobaríem un grup de jóvens músics veneçolans. Costava un esforç visualitzar la casta religiosa ballant al so d'un concert de música caribenya: imagineu-vos els imams arromangant-se les faldotes més amunt dels genolls mentre les castes esposes remenen els malucs i alhora s'esforcen perquè no els caiga el hijab. L'aparellament antiamericà d'Ahmadineyad i Chàvez ha engendrat un monstre que s'acabarà menjant per la cua el règim. Fa goig d'imaginar-s'ho.
L'avió arriba a Teheran de matinada. Perdem molt de temps a l'aeroport amb els tràmits. Malgrat l'aparent tranquil·litat ningú no semblava disposat a agilitzar res i allà ens van tenir, sentats en cadireta, un parell d'hores. A l'avió, les xiques havien segut al costat d'una suïssa d'uns quaranta anys, rossa i bonica, que un dia havia escollit viure i treballar a Dènia perquè s'hi estava millor. Ara el seu objectiu era casar-se amb un iranià que havia conegut per internet i amb el qual va parlar per primera volta per telèfon a la cua del control dels passaports!!! En penjar, ens comenta que l'ha notat estrany. Ens explica que potser estava enfadat perquè ell li havia insistit molt que no anara. Ella però, va tenir sempre clar que no podia deixar anar aquest tren. Mentrestant, sa mare i els seus amics es morien de pena en associar-la a aquell país on havia decidit anar a viure.
El Navid ens recull i ens porta a l'hotel. Esmorzem i descansem un parell d'hores abans de fer les primeres visites al Teheran Nord. La ciutat té un nord i un sud i un est i un oest i el nord equival a riquesa, ordre, benestar, netedat i el sud tot el contrari. En això, aquesta ciutat no pixa fora de test.
Al nord, òbviament, va ser on el shah Reza Pahlavi, va habilitar una zona amb jardins molt arbrats on després la família construiria les seues residències. Diuen que l'objectiu de tant d'arbre era dissimular els palauets que s'anirien construint la família reial i la seua cort d'afavorits. Si hi ha una cosa que no es tolera a l'islam és la manca de modèstia. Un pot ser indecentment ric però mai no ho ha de mostrar. Vistes des de fora, les edificacions no mostren un gran atractiu però dins amaguen una prodigalitat de luxes fantàstics que no és d'estranyar que feren les delícies de les revistes del cor en temps del segon i últim sha Pahlavi. Eren els escenaris de les històries d'una cort que va seduir occident fins que va arribar el Khomeini i els ho va fotre tot.
Les opinions de la gent sempre van mancades de matisos; tenim tendències maniquees i ens movem entre el blanc i el negre, sense matisar. El règim dels aiatolàs és cruel i injust; però el règim del Sha era millor per als occidentals i per a aquells que se'n beneficiaven però no per al poble. L'advocada i Premi Nobel iraniana Shirin Ebadi descriu el règim del Sha com un sistema en el que havia “opressió política i llibertat per tota la resta. Els carrers eren una passarel·la de glamour però hi havia molt descontent.” El Sha es va desfer, sovint amb formes violentes, de nacionalistes i comunistes i el descontent el van catalitzar els líders religiosos. La corrupció i el cultiu d'una societat banal, purament material no hauria d'haver afectat el Sha. Diuen que els iranians toleren prou bé aquests defectes que veuen consubstancials a les societats humanes; el que va catapultar el Sha a l'exili, va ser mostrar i presumir de les seves riqueses.

Mentre passegem pels jardins, a l'ombra refrescant dels plataners i a la remor evocadora de les sèquies que baixen pletòriques d'aigua dels vessants del Damavand, algú treu el tema de la vestimenta de les dones. El Navid ens explica una història que diu que fa molts i molts anys hi havia un rei molt dèspota i molt roí . Se'l recorda, sobretot, per haver pres tres mesures impopulars. La primera és que va apujar els impostos. Tothom es queixava però ningú mai va tenir la gosadia d'enfrontar-se a ell directament. La segona mesura que va establir va ser que per cada matrimoni que es celebrara al seu regne ell tenia la potestat de passar la primera nit amb l'esposa. La gent encara es va indignar més però ningú no va obrir la boca perquè parlar-ho seria reconèixer el que havia passat. I ja per últim, la tercera llei establia que ningú no podia tirar-se pets. Curiosament, d'això si que se'n parlava, i encara més, s'organitzaven festes de pets clandestines i la policia detenia gent i els fuetejava i els deixaven anar una altra volta. Tothom en parlava d'aquest fet i no dels altres abusos i potser això va ser el que va salvar el rei d'una revolta popular.
Quan pujàvem cap al Palau Verd una parella de mitjana edat que esbufegaven i suaven a pleret van  parar i el marit ens va dir en un espanyol just:
-Hace falta un riñón y medio para subir y vosotros tenéis ventaja que sois tres.
La dona i el Navid van riure l'acudit i jo em vair quedar igual.
-El ronyó és l'home- ens va explicar després- i segons els aiatolàs, el mig ronyó és la dona que val la meitat.
L'acudit pretenia ser una crítica política. Entre ells es coneixen a primera vista i saben de quin peu coixegen, per això poden permetre's aquestes llibertats amb desconeguts. A mi l'acudit em va costar molta estona de reflexió i encara no li trobe la gràcia. Se n'ha de saber molt d'una cultura per entendre el seu humor. Definitivament, estàvem a molts quilòmetres de casa.
Ara és poqueta nit i he eixit a fer una volta pel parc Laleh. Teheran, tot i ser una ciutat caòtica, procura establir el seu ordre. Creuar els carrers és tota una aventura però hi ha una tècnica. D'una altra manera no quedaria ningú a la ciutat. Imagineu-vos una població moderna 15 milions d'habitants, dissenyada als anys 60-70 a l'estil de Los Angeles i sense metro. Per reblar el clau, i com que la gent no té altres diversions, quan acaben de treballar, i encara més els dies de festa, van a voltar amb el cotxe; a l'iranià li agrada presumir de cotxe. Desplaçar-se de punta a punta de la ciutat pot suposar 20 o 30 km i 3 o 4 h al volant en hora punta.
-És important que la teua nòvia visca prop de casa -diu el Navid-. Jo tenia una nòvia que vivia a l'altra banda de la ciutat i la vaig haver de deixar. Em consumia massa temps al volant. De vegades passava un més i no ens vèiem.
Els parcs són un pulmó i un lloc on gaudir del lleure, una mena de salvavides al que milers, o millor dit, milions, de Teheranians s'abraonen desesperadament quan comença a caure el sol.

3 comentaris:

ricard99 ha dit...

Ben retrobat, Andreu! Preciós el relat que fas de l'Iran. Crec que aquest viatge us ha portat llum a la mirada i ens en feu partíceps els que et llegim. M'agrada molt el que expliques de la història del país, dels canvis polítics i la descripció de Teheran. Sobretot m'hi passejaria per la part Nord, és clar... Una abraçada!

novesflors ha dit...

No hi ha dubte que viatjar, segons com, enriqueix les persones. Molt interessant (i molt ben escrit) el que ens contes, les teues impressions, les anècdotes... m'agrada molt.

Manzo ha dit...

Enhorabona pel viatge, Andreu. I moltes gràcies per compartir-lo, des d'ací, amb nosaltres.

Parlarem aviat!