S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 18 de juliol de 2010

IRAN. ÚLTIMES IMPRESSIONS.


Ja havíem passat tots els controls a l'aeroport de Teheran i esperàvem l'embarcament del vol a Roma. Havíem fet l'última compra a l'única botiga de la sala per desempallegar-nos dels rials que s'havien enganxat a la butxaca: carteretes de safrà iranià a 30.000 rials (dos euros; cèntim amunt-cèntim avall). El P. feia cara d'indignat mentre comentava que al control d'homes s'havien quedat les cordes del sitar.
-Mira-ho de l'altre cantó- li va dir algú-; encara sort que no s'han quedat l'instrument.
-Ai el mòbil!... Que no el trobe! - va fer la C. mentre regirava la motxilla neguitosa i els altres la miràvem entre cansats i incrèduls-. Que algú m'acompanye que me l'he hagut de deixar al control...
    Efectivament, el mòbil estava al control i en aquell interval de temps els guàrdies havien intentat trobar la propietària fent una trucada al primer número que van trobar al registre. Eren les cinc de la matinada a Teheran i el telèfon va sonar a les dues i mitja a una casa del nostre poblat del sud valencià. Una bona amiga del grup que ja ens havia advertit dels perills d'aquell viatge va contestar el telèfon i en sentir parlar “moro” a aquelles hores de la nit va pensar que tots els mals auguris s'havien conjurat en un segrest . Ràpidament es va posar en funcionament un sistema informatiu i de rescat que no es va aturar fins que es van ben cerciorar que havíem arribat tots sans i estalvis a Roma.
    El viatge al país més perillós del món (segons les percepcions intencionades d'occident) es va acabar quan havent entrat a l'avió, les dones van començar a despendre's dels ropons que els cobrien el cos i el cap. Les més jóvens ho feien amb una alegria inusitada i deixaven al descobert els cabells ,que haurien incitat al pecat a aquells carques religiosos que deixàvem enrere, i els trossos de carn que haurien provocat un daltabaix sensual i concupiscent (com els agradava dir als nostres) al país dels aiatol·làs. Una vegada es va enlairar l'avió, les dones van començar a fer cues llargues i insistents al lavabo amb tots els estris de maquillatge a la mà.
    Hem buscat i hem trobat l'oportunitat de viure aquesta experiència . El viatge ha estat la nostra contribució, ínfima com un gra de sorra, al diàleg, a entendre i a no jutjar, o a fer-ho amb una mica més de criteri, un país conceptualment tan devaluat al nostre món. Estaven encara molt presents els descobriments del viatge i les sensacions que deixa una realitat d'un país complex i opac pels ulls occidentals, però estàvem molt cansats i aviat vam deixar que tot ho engolira la penombra en què les hostesses havien deixat l'aparell i ens vam esgolar en un son imprecís i irregular. 

    A la tornada, Barcelona se'm presentava com una ciutat acabada d'estrenar; més fresca, més neta i sobretot molt més sensual de com la recordava i els amics i coneguts que em van acomiadar amb aquella frase de “Irán y no volverán” ara em rebien amb allò de “què bé que no t'han lapidat!” i semblaven no creure's la mirada ben plena de llum que havia importat t'aquell país . Tothom que ha estat a l'Iran parla de l'hospitalitat de la gent, de la bellesa del seu territori i dels monuments que ha deixat la història, del silenci d'una cultura que pot esclatar en un art sensualíssim o en manifestacions de dolor improbables en altres contrades i sobretot, de la vitalitat d'una joventut que conforma el 70 % de la població total del país i que està més occidentalitzada del que voldria el govern  i  del que caldria. Des d'aquí només veiem allò que ens deixen veure i que només és una part ben real i ben negra. El fanatisme de la classe dirigent no és una altra cosa que la disfressa que ha adoptat la defensa d'uns interessos econòmics molt substanciosos.
    Ja sabem que el tipus d'economia global que patim no ha ajudat massa els països del Pròxim Orient. No es tracta de religió ni molt menys de cultura. La religió, una altra volta, s'utilitza per dominar un poble quan darrere només hi ha el petroli i les divises que proporciona. Els dirigents religiosos , recoberts amb els hàbits de la p. santedat són, diuen les bones llengües, uns corruptes de marca que envien els fills a estudiar a universitats americanes i viuen a cor què vols als millors barris de les ciutats iranianes. La història sempre és la mateixa.


    Continuarà...

    2 comentaris:

    novesflors ha dit...

    Una alegria retrobar-te i rellegir-te. Bentornat.

    Anònim ha dit...

    Gràcies novesflors. Ahir vaig llegir el missatge que em vas deixar a l'últim post.El final de curs vaser bastant feixuc i ho va pagar el blog. Gràcies una altra volta pels ànims i una abraçada.