S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 28 de juliol de 2011

Abraça'm fort.


Avui he tingut un somni. Supose que en tinc sovint, per no dir totes les nits, i inclús de vegades, quan tothom suposa que estic despert, jo somnie. Diuen que els somnis tenen a veure amb l'estat d'ànim i també amb el que t'ha passat al llarg del dia. M'ha agradat despertar-me amb aquest somni. M'he despertat conscient que el deixava i encara m'he entretingut uns minuts, embolicat amb el blau dels llençols encara calents, covats per l'escalfor del cos, intentant recordar els detalls per poder escriure'ls. Hi havia la R.B. Fa molt de temps que no la veig. La volia retrobar abans de deixar Barcelona simplement perquè ha estat una de les meues guies a la ciutat. Hi ha molts llocs que me la recorden.
Al somni ens trobàvem a un bar. Hi havia més gent. El bar estava a una zona alta de descampats. Baixàvem unes escales i entràvem a un local a mitja llum; sèiem a una taula baixa. Ella es va demanar un gintònic de Hendrix; jo vaig xarrupar del seu gintònic – ara diria que no vaig demanar res!. Vam parlar de coses i li vaig preguntar per la seua parella. Em va dir que era un “bon tio” i que l'havia ajudat molt en un moment que ho necessitava. Jo vaig pensar “és clar...tu havies desaparegut...”. Després va pagar el gintònic, eren 20€, amb uns xecs de menjador però també hi havia xecs de l'escola. Vaig suposar que eren de despeses que ella havia fet i la secretària li havia pagat. Després vam eixir del local, una altra volta als descampats alts, entre bancals erms i tanques d'escola, i ens vam endinsar per carrers d'un barri que podia ser el Carmel, o Poble Nou, o el Guinardó. Jo la vaig aturar i la vaig abraçar llargament i vaig plorar. M'he despertat amb el consol d'haver passat amb ella una estona i amb un nus a la gola. Les capses esperen a l'entrada. Demà carregarem la furgoneta i deixaré Barcelona després de tretze anys. A partir de demà, ja no hi habitaré la ciutat,. Tornaré, com ho fa tanta gent, només de visita.


"Can Josep". Un lloc on menjar al voltant de S.Família.



Estem cremant els últims cartutxos a Barcelona - ara sí que va de bo. Definitivament, tenim llogada la furgoneta per dissabte. Serà carregar-la de bon matí i carretera i manta. Despús d'ahir em van recomanar un restaurant-bar xicotet, sense pretensions, dels que prometen bon menjar de matèria prima d'òptim origen. Vaig proposar d'anar-hi d'anar-hi . Havíem passat mil vegades – potser més – per davant i mai se'ns havia acudit d'entrar-hi .
El cartell amb el nom és el més nou del local. La resta, començant per les portes d'alumini, és d'una simplicitat que esborrona . Les parets són l'únic element considerable; hi ha més de cent fotografies penjades que inclouen dignes aspirants a mites del món occidental – de seguida vam identificar Joan Fuster i Ovidi Monllor, però també hi ha Buster Keaton, la Callas i gent d'aquesta. A més, a un costat, ben alta perquè ningú no la puga esguerrar, hi ha la bandera republicana.
Vam arribar quan encara no havien tocat les 9 i vam trobar el cuiner i propietari badant entre les poques taules del local. Ens va rebre sense efusivitats supèrflues, amb la naturalitat pròpia de qui domina l'espai i sap el que porta entre mans. Veient el Josep i escoltant-lo, un home de proporcions que roden la generositat sense excedir-se en res, pots fer-te una idea del que ofereix a la carta, també generosa i proporcionada quant a producte i oferta, a raó de les possibilitats del local i de la capacitat de feina de l'únic cuiner i de la cambrera.
 “Quin vi ens recomanes? Algun que passe bé...”, vaig fer-li a la cambrera tot alçant la vista del full imprès.  El cuiner va intervenir i ens va invitar a decidir primer el que havíem de menjar. Vam triar uns porros amb vinagreta, deliciosos, uns canalons de bolets i una suprema d'ibèric. Encara ell ens va recomanar una tomata partida amb una bona tonyina de tronc i olives. He de reconèixer que aquesta actitud tan lliure i poc sofisticada alhora de les recomanacions em va acabar de convèncer de la confiança que el propietari mostra en el seu producte. Ho vam regar tot amb un Penedès de la casa de qualitat i preu més que raonable.
L'opció de l'oferta del Josep tira més cap a la contundència de la carn . Això sí, vaig trobar que les postres eren un tema d'omplir expedient. No tot pot ser perfecte. Vam acabar demanant-ne un per compartir. El preu final van ser 46 € pels dos; pagues per la cuina i pel producte.
Vaig viure l'experiència com un plaer en un món, el de la restauració, on tothom et ven la moto de la nova cuina amb un aparador de fascinacions volanderes. Espere que les esferificacions acaben donant pas al sentit comú, també a la cuina amb productes de temporada i “savoir fer”.

Can Josep
c/ Roger de Flor, 237
tf. 630816565


dimecres, 27 de juliol de 2011

Uns dies a la "Drôme Provençale".


Nathalie havia esperat pacientment la trucada de telèfon que li havia d'indicar que havíem arribat. Ens vam entendre a a mitges i va caldre una segona trucada perquè entenguera que havíem aparcat a un lloc més llunyà del centre del que ella havia previst. Després del rencontre i les abraçades vam pujar tots al cotxe i ella ens va portar a un pàrquing molt a la vora del centre. Només feia uns mesos que ens havíem trobat a Barcelona quan ella havia vingut amb la Solenn, la seua filla adolescent. Prèviament, la història dels nostres encontres havia estat molt espaiada. Nathalie és filla d'una cosina germana del meu avi, la més jove de totes. Els seus avis van emigrar a Algèria l'any 1930, i s'hi van instal·lar als entorrns d'un poble que es diu Bufaric, on aleshores i degut a la immigració que arribava dels pobles d'Alacant, es parlava valencià. Sa mare encara el parla tot i que després de tants anys de la mort dels seus pares , la llengua ja ha perdut la solidesa que tenia i la comunicació per telèfon es fa més difícil.
El riu Drome fa un descens plàcid i premonitori quan passa per l'únic ull del pont que ens permet encalçar, després de creuar el semàfor, el Crest medieval. Els primers carrers comencen a pujar en costes que desafien el raciocini que regna al paisatge fins que arriben, quan tot comença a indicar que toquem l'impossible, a les primeres pedres de l'única torre medieval. El riu i la torre, vists des del pont, són la història i la natura, dos minerals que formen una aliatge perfecte dins del conjunt.
Les rodetes de la maleta vibraven al paviment de pedra quan passàvem per davant de “La Caverne”, un bar de cantonada on s'hi aplega una fauna de rastafaris, malabaristes i simpatitzants. De seguida veig que aquesta gent no s'adiu amb el principi pagès que es desprèn de la pedra i del paisatge i Nathalie m'aclareix que a les enfores hi viu una gent que te una empresa d'espectacles. És un imant per gent que hi treballa o que arriba seguint l'aura de la màgia del circ. Nathalie els mira i saluda algú: “És una veïna...”. Deduisc que hi ha locals que s'hi han apuntat agradosament al projecte de “La Caverne”.
Nathalie és una bona cuinera i quan vam entrar-hi, el sopar ja esperava al forn però encara vam fer temps amb la conversa animada per una ampolla de Clairette, el vi escumós de la zona, lleugerament dolç, delicat, que va entrar com una carícia dins les parets del meu estòmac tan sensible a l'agressió d'alguns productes alcohòlics d'elaboració dubtosa. N'havíem de comprar. Ho vam decidir esperonats pel moment de felicitat. Ho vam fer el darrer dia i també vam descobrir que no tot el Clairette és igual, que havíem estat víctimes de la ignorància, i que tot depenia -quin misteri!- del lloc on s'havia conreat la vinya i del procés d'elaboració. També amb la Nathalie vaig aprendre a fer un Kir, un aperitiu que es fa amb un ditet de Cassis i la resta de la copa de vi blanc dolç. M'ho apunte tot i espere sorprendre algú a la tornada. De vegades arriba a estressar-me el fet que la gent que ve a casa convidada sempre espere alguna novetat. De vegades m'agradaria deixar-me emportar pel moment, esdevenir un home-natural i tenir els amics contents amb la gràcia de quatre acudits. Estic arrodonint el canvi però tot costa.

dilluns, 18 de juliol de 2011

El 22@ i Can Framis.


22 @
Una ciutat mitjana,o gran – tot depèn de la perspectiva-, com Barcelona, ofereix sempre racons per explorar, aquells dels quals coneixes l'existència però que sempre deixes per demà. El meu temps a la ciutat s'acaba i sent que la sang em corre més de pressa i tot el cos, o potser és l'ànima, em demana que intensifique l'activitat i acabe amb aquelles coses que tenia pendents. Fa anys que es parla del 22@ i de l'activitat ingent que els polítics han promogut per tal d'incentivar l'activitat a una zona que feia anys que es veia defallir. Uns mesos enrere m'hi vaig apropar amb la bicicleta. Hi vaig poder veure els edificis nous d'arquitectures glorioses que clamen l'èxit de les grans companyies; un cant al progrés i al creixement sense límit .
El progrés, realment, sempre ha promogut arquitectures fantàstiques i projectes lloables i qüestionables. Darrere sempre hi ha hagut l'innominable, l'indefinible, però el triomf de la forma és innegable. Qui qüestiona el Modernisme tot i que va eixir del forat negre de la injustícia? Sempre hi ha algú que ho fa; tinc una amiga que es nega a entrar a les catedrals perquè s'imagina els treballadors suant la carn salada arrossegant les pedres que havien de bastir la casa de Déu mentre les famílies, nombrosíssimes, xarrupaven un plat d'aigua calenta i salada amb dos tronxos de bleda com a única matèria sòlida. Aquesta actitud de la meua amiga pot semblar exòtica i desorbitada però no es pot criticar en cap punt el seu esperit solidari. Sense cap mena de dubte, si l'exemple s'estenguera el món seria molt diferent, potser fins i tot millor.
Can Framis
Aquest matí,mentre visitava Can Framis, a Poblenou, un dels centres d'art català que la Fundació Vila-Casas té a Barcelona, l'amiga que m'acompanyava li preguntava a la guia com era possible que una sola persona poguera alçar tot aquell petit imperi de l'art sense l'ajuda institucional. La guia explicava que el Sr. Vila-Casas havia venut la seua empresa farmacèutica i que només ho sustentava tot amb el seu capital, que no hi havia ingressos, pràcticament – ja sabem o ens imaginem que l'art , així entés no en genera i quan ho fa depassa el nostre enteniment-. La meua companya obria els ulls encara més i incrèdula li reformulava la pregunta i la resposta tornava a ser la mateixa. A tot estirar, va afegir que el Sr Vila-Casas estimava en extrem la independència del seu criteri i que no hauria admès intervencions externes. Em va passar el pensaments que no a tots ens està permès estimar la independència en aquest grau. Per tal d'entendre l'astorament de la meua amiga s'ha de visitar aquest centre o tots els altres - 5 en total en tota Catalunya i tots dedicats a l'art català contemporani.
Can Framis està situat a una antiga fàbrica de Poblenou restaurada i habilitada per allotjar milers d'obres d'art. Les obres que s'exposen van rotant. Així és que en el curs de l'any pots visitar el centre vàries vegades i les obres no seran les mateixes. M'ha cridat l'atenció el fet de la insistència en el propi criteri del propietari i fundador a l'hora d'adquirir noves obres. I és que al remat es tracta d'escriure una autobiografia a través de l'art que el Sr. Vilà ha aconseguit de comprar al llarg de la seua existència. Això suposa un maremàgnum d'obres d'estils diferents. El gran encert de la direcció d'art ha sigut presentar-les sota la idea del laberint borgià i això no vol dir el caos sinó un ordre dins d'un pretés caos.
Els beneficis que aquest projecte suposa per l'art català són evidents i és una llàstima que les fronteres siguen només físiques i que no s'hagen eixamplat a les lingüístiques amb obres d'autors valencians o balears. Tot i això, és un conjunt – l'arquitectònic i el pictòric- que paga molt la pena de visitar. Està dins d'una Barcelona real construïda fora dels marges de l'hiperreal baudrillardià del turisme i és una demostració que, malgrat tots els qüestionaments que vulguem afegir al llarg llistat, la burgesia catalana encara té corda “per a rato”.

diumenge, 17 de juliol de 2011

Del barri de Gràcia al festival Nunart.



El barri de Gràcia de Barcelona és per a mi un referent físic i cultural des que fa sis anys, per una carambola, vaig venir a parar al barri de La Sagrada Família. L'Eixample dret , al contrari que l'Esquerre que gaudeix d'una vida nocturna més viva, tendeix a l'ensopiment, a la vida en família i a envellir plàcidament en comunitats on els veïns es recriminen les pixerades de gossos a l'escala o fan safareig  mentre recolzen les palmes de les mans al carret de la compra. També hi ha la vida associativa; tinc un veí que un dia a la setmana fa la seua contribució a una cooperativa ecològica. Altres coneguts  participen en diverses associacions i  també tenim la comissió dels indignants que cada dimecres des de fa unes setmanes es reuneix al cor del parc. Tot això, sense oblidar el degoteig imparable de turistes  que es deixen caure pel monument iniciat per Gaudí i en continu procés d'acabament per no-sé-qui. Aquests però, i afortunadament, fan una vida efímera i molt localitzada. Pocs gosen aventurar-se més enllà dels límits establerts per la cridadissa de cotorres enfilada al verd del parc.
El barri de Gràcia és un altre món;  un pulmó de vida cultural alternativa que suma pels porus d'una arquitectura amable, amb pretensions efímeres, sense manifestacions que alteren massa els sentits. Les passejades des de la Pl. Sagrada Família sempre són agradables. Primer creue ,fent esglaó, les tres illes que em separen del Passeig de Sant Joan i després xino-xano, amb la passa sempre ampla i decidida i protegit pels núvols de brancam i per l'atmosfera de famílies de l'eixample que maduren, juguen i esperen, arribe a un pas fronterer i deixe enrere la solidesa de les aspiracions burgeses per endinsar-me en un món que barreja la vida de poble amb un totum revolutum de tendències heterogènies.
M'agrada passar per la plaça del Raspall, el petit barri de la comunitat gitana de Gràcia. Ara a l'estiu, si passem a boqueta nit, en les hores que el sol comença a dormir, veurem els bancs plens i l'espai de la plaça habitat per una vida inusitada que trau la molla quan baixa la temperatura. Deixem Torrent de l'Olla a l'esquerra i pugem fins el mercat de Gràcia, una carícia per als sentits – sent debilitat pels mercats-.Tot i ser una artèria de comunicació, a Torrent de l'Olla el trànsit és d'una importància molt relativa i no té comparació amb Travessera de Gràcia on el soroll i els embussos habituals es combinen amb un comerç intel·ligent que barreja modernitat i tradició. A partir d'ací els camins que s'obren  al cos i a l'esperit són diversos. No cal amoïnar-se massa si ens perdem. Sempre hi haurà alguna cosa que ens entretinga i que ens trega l'angoixa del laberint. Cal deixar-se portar, una altra volta, per l'ordre del caos.
Les meues anades i tornades al barri són freqüents. Abans d'ahir vaig estar-hi tres vegades en tres moments del dia diferents. La primera per recollir uns pantalons que em vaig comprar de rebaixes a Rivero, un taller de moda on dissenyen i fan roba amb un estil molt propi. Aprofitant que Olokuti està just en front, vaig aprofitar per fer una ullada. És una botiga on vénen productes de comerç just. Cal visitar-la encara que només siga per tenir l'experiència del que és una casa del modernisme més popular i sobretot per gaudir d'un té al pati, un espai únic i poc visitat -un factor important a tenir en compte. La segona vegada, cap a les 2 del migdia, vaig tornar a anar-hi. Les raons ara eren prou més prosaiques: tenia hora al dentista. A la vesprada, quan va començar a caure el sol, vaig tornar a pujar. Simplement em vaig cansar d'embalar caixes (estic de trasllat) i davant la perspectiva d'una nit de divendres de relax a casa, em vaig decidir llogar una pel·lícula a DVDs, una botiga que hi ha al carrer Martínez de la Rosa i on pots trobar de tot, des de clàssics fins les últimes tendències i les darreres estrenes. Vaig adquirir dues peces magnífiques; “Brideshead Revisited”– incomparablement millor que la sèrie, sense tant de mirament- i “Contra la pared” del turc-germà Fatin Akin. I és que Gràcia no és un museu entès de la manera tradicional. Al barri s'interactua; és un experiment obert i una font de felicitat que raja més si tens una butxaca ben fornida i una personalitat franca i despresa.

El festival Nunart.

Ahir vaig reduir la ràtio de visites a una. Havia quedat amb l'A i li vaig dir “tria tu el que fem...sorpren-me...”. Sempre ho fa i per tant l'exigència era del tot sobrera. Vam quedar a les 20:30 h a la porta del Lliure de Gràcia. A les 20:37 arribava ella, magnífica, molt gracienca. Em va dir que la sorpresa que em tenia reservada no era allí però que podíem prendre un refrigeri al bar. Jo em vaig decidir per un vi blanc, un Gessamí, i ella per un Gin tònic. La cambrera li va portar la carta de gin tònics i va escollir un Hendrich que li van servir amb copa i dues tallades de cogombre. “És porta molt això ara...” em va indicar amb un somriure sorneguer. Encara li va preguntar a la cambrera si coneixia un claustre pels voltants on feien concerts. Ens va indicar que estava al carrer del sol, molt a la vora, i que ara estaven fent un festival. No vam trigar gaire a trobar-lo; més que res perquè era l'únic lloc on s'hi veia gent en aquell carrerapartat de les rutes més habituals.
El claustre és part de l'illa que formen un conjunt d'edificacions modestes i adjuntes a l'església de Sant Felip Neri de Gràcia. Vam accedir per la part de darrere, per un solar que feia de pàrquing i on s'hi havia reunit gent. A la porta s'indicava que el preu de les entrades anava dels 6 € als 12 € i en lletra més petita, a baix, es deia que la diferència seria el benefici dels artistes. Davant de nosaltres dues parelles van pagar 24€. Nosaltres dos en vam pagar 20€. La xica ens va fer un somriure de complicitat ample i agraït.
El recinte era, efectivament, un claustre. No tinc dades de l'època però diria que podia ser de principis del s. XX, sense massa aspiracions arquitectòniques, d'una simplicitat evident que amb el joc de les penombres de la nit i l'escassa il·luminació creava la il·lusió de l'espai perfecte. Vam badar llargament amb una cervesa a la mà i un tros de quiche – ella d'espinacs, jo de creïlla i ceba. A primera vista ja es veu que l'espai i el projecte conjuguen l'art amb la sostenibilitat . És una tendència interessant en els temps que corren perquè arranca de les urpes del gran mercat cultural la producció artística. Una de les seves banderes és la interdisciplinarietat. Així, mentre esperàvem el plat fort de la nit, ens van servir uns entrants de dança-entre-cometes, perquè tot ha de ser, com algú ens va girar per comentar-nos , molt alternatiu.
A les 20:45 h començava l'actuació d'Elena Gadel que ens va sorprendre amb una veu espectacular i un bon repertori que segons la web combina pop, flamenc, jazz i funk. El disc que presentava es diu "Tocant fusta". La vetllada va ser agradable i sorprenent. Només vaig trobar a faltar la lluna plena emmarcada dins l'espai de cel que feia de tendal al claustre. Vam acabar la nit amb una clara i un aigua a l'Heliogàbal.
http://www.nunartbcn.com/2011/06/26/kulbik-gisela-creus-i-antonio-da-veiga-elena-gadel/

dilluns, 11 de juliol de 2011

L'experiència del Grec.




Tenir amics amb interessos diversos i deixar-se portar sempre és bo perquè et proporciona experiències noves i de vegades sorpreses. No soc un seguidor del flamenc tot i que en un determinat moment, i animat per algú, puc  escoltar-lo o a veure'l. La proposta no pot ser rebutjada si es tracta d'anar al teatre Grec de Montjuïc una nit d'estiu.
Vam arribar al recinte dues hores abans de l'espectacle. El sol encara batia l'última llum damunt del verd ufà dels arbres del parc i hi vam buscar recer a una taula a l'ombra. Vam demanar unes cerveses i uns entrepans i vam tenir temps de gaudir d'una estona de conversa en un marc incomparable. L'ambientació és màgica i com que la gent arriba més tard, tot semblava que havia estat preparat pels quatre gats bon-vivants que com nosaltres afegíem l'experiència del lloc a la del flamenc.
L'espectacle que s'anunciava era “La edad de oro” i el ballarí que sonava era Israel Galván. No estic posat en aquest món i el nom no em deia res. El Joan em va fer quatre ratlles del personatge i vaig acabar amb una idea difuminada del que anàvem a veure; flamenc i innovació. “La combinació,” va afegir, “no agrada els puristes”. Abans que sonara el timbre que anunciava que l'espectacle començaria en breu, encara vam tenir temps de fer dues passes pels itineraris de tall clàssic marcats al jardí . Ara no teníem la preocupació d'haver d'aixoplugar-nos a cap ombratge fresc; la nit és el trespol més amable de l'estiu.
L'eixida a l'escenari del ballarí em va provocar desconcert; a la figura li mancava l'altivesa i la força de la idea que tenim marcada del que ha de ser el mascle al món del flamenc. Hi havia un grau de comicitat que el públic va encaixar amb un gest còmplice. Després vaig llegir un crític que ho definia com a sentit de l'humor. Em va agradar aquesta aproximació, aquest viatge de les paraules i les actituds. No hauria associat mai flamenc amb sentit de l'humor. “Sobrietat i barroc” vaig apuntar a la llibreta mentre sentia repicar el taló de les sabates a la fusta i el rossec de la punta a la superfície de l'escenari. in alçar el cap tornava a veure la figura plàstica i un punt desmanegada del ballarí fent moviments inusuals sense perdre mai l'unitat i el centre . Vaig tornar a la llibreta i vaig apuntar “heterodòxia i deconstrucció”. Vaig pensar en la necessitat que té el món de l'art en anar sempre un punt més enllà, en oferir una cosa diferent. És allò que en el món del màrqueting es diu “valor afegit”.
La guitarra i la veu emmarcaven el ball dins la tradició. Vaig pensar en un triangle i en una banqueta de tres potes; guitarra, veu i ball en equilibri. El cantant, Arcàngel, malgrat la sòlida fidelitat que sempre va mostrar vers la tradició també va fer unes estrofes gracioses que el públic va acollir bé. En vaig apuntar dues que diuen “ En ciencias empresariales,/ mi niña va a suspender / que la examinen de amores; / seguro que saca un diez “ i una altra “Mi niño lleva la gorra / con la visera pa tras ,/ y yo que llego trapuesto / no se si viene o se va.”.
Davant tenia una parella de turistes nòrdics. Ella amb una mata de cabell ros abundantíssim recollit en un monyo que la feia un pam més alta encara i amb un vestit negre amb els muscles descoberts. En tot moment es van mostrar impassibles davant d'un espectacle que clamava al cel per la sobrietat però també per l'allau de recursos que s'havien desplegat. Possiblement esperaven una experiència més festiva, o pot ser no esperaven res i s'ho van trobar. tot Quan va acabar tot vaig eixir corrents per agafar l'últim metro a paral·lel. Encara vaig tenir temps d'escoltar algú que li deia a la parella “ Está bien pero me gusta más el de toda la vida”.
Vaig baixar pel Poble Sec com una falzia per no perdre l'últim metro i encara em vaig fixar en la rehabilitació d'”El Molino” i amb la normalitat amb què els veïns havien rebut la nova proposta estètica de l'edifici i l'havien integrat. La plaça de davant, també rehabilitada, estava plenament habitada per estampes molt humanes; dos vells parlaven i fumaven seguts a un banc, una mare paquistaní, abillada amb un sari de colors vivíssims parlava pel mòbil mentre els dos fills jugaven amb una pilota i  una colla d'adolescents dominicans amb gorres de bèisbol amb la visera “pa tras”i la cintura dels pantalons a mitja anca fumaven un “peta” , bevien cervesa i garlaven a la fresca.

dijous, 7 de juliol de 2011

L'ART d'anar al teatre.






Feia temps, potser anys, que anava darrere de veure “Art”, l'aclamada obra de l'actriu i autora francesa d'origen jueu Jasmina Reza. El meu entorn m'hi va abocar. Tots havien vist l'obra i alguns dues vegades. Els mitjans més o menys oficials se n'havien fet ressò i tot semblava indicar que pagava la pena. Dos noms de l'escena l'havien protagonitzada – el gran Flotats i el Ricardo Darín- i això no podia ser gratuït. Així és com funciona el màrqueting que, ens agrade o no, també s'aplica a la cultura – o hauríem de dir als productes culturals?-. Entretant, com que totes les oportunitats d'anar-la a veure se m'havien esvanit, vaig optar per ser espectador d'una altra de la mateixa autora: “Els déus salvatges”. Em va captivar el concepte i em va captivar el missatge i potser també l'eixutesa de les situacions, la vehemència del discurs, el busseig en el primitivisme dels comportaments humans. Quan fa uns dies em vaig assabentar que l'ÁRT de la Reza tornava a l'escena Barcelonina de mans de la companyia valenciana Albena Teatre vaig córrer comprar le a  entrades.
Quan esperava el començament de l'obra una senyora d'una seixantena llarga d'anys es va seure deixant un seient al mig. “Hola”, em va dir, i encara recolzant-se més, gairebé deixant caure el colze damunt la butaca buida va afegir: “ és per la meva amiga que ha anat al lavabo”. Jo li vaig fer que sí amb el cap i seguidament la senyora va agafar la bossa de mà i la rebeca d'un grapat, s'alçà i seié a la butaca buida del meu costat afegint “ després d'haver-ho fet m'ha semblat incorrecte, això de deixar una butaca al mig...la gent de les ciutats ens estem tornant massa individualistes”. Vaig trobar el comentari encertat i així vam encetar una conversa plagada d'obvietats. Després em va explicar que cada setmana anava al teatre, que un fill seu ja li buscava les ofertes del TresC i que així hi podia anar perquè clar, amb els preus corrents era impossible. També anava al cinema, als Meliés que per 4 € entrava a bones pel·lícules. Encara va tenir temps de preguntar-me si coneixia els actors, que ella no en coneixia cap. Li vaig dir que era una companyia valenciana i que ací no eren massa coneguts. L'amiga va arribar quan l'obra ja havia començat i va provocar un enrenou considerable amb comentaris i remenat de bossa i paperassa.
Mentrestant, al pla superior de l'escenari començava l'acció. Un dels tres protagonistes-amics havia adquirit una obra d'art d'un pintor reconegut per la qual havia pagat una quantitat considerable. L'amic a qui li ho explica s'indigna i així li ho fa saber a l'amic aspirant a col·leccionista d'art i així també li ho fa saber en una segona escena a un tercer amic. Li explica com ha discutit amb el primer – l'aspirant a col·leccionista- i l'altre no entén massa bé per què el primer no podia comprar el que volguera amb els seus diners. Les primeres escenes giren entorn de l'obra d'art – blanca amb unes línies subtilíssimes també blanques. La senyora del costat ja no podia més i em va dir: “com això continuï així serà molt avorrida”. En un primer moment em va molestar el comentari però ràpidament vaig entendre que l'obra plantejava temes que a aquella senyora no li devien preocupar massa. A més, la senyora havia entrat sense saber-ho en un dels jocs que planteja l'autora sobre la sinceritat amb què afrontem l'art modern. Aquella dona havia dit el que molta gent podia pensar però que s'estaven de dir-ho per no semblar no se què.
Així va ser com , a partir d'aquell moment, vaig aprendre a gaudir i a patir de les conseqüències de l'art contemporani en dos plans diferents, dalt de l'escenari i baix. Les senyores remenaven la bossa de mà, treien el pintallavis ara i després una ampolla d'aigua i més tard una d'elles, la que jo tenia a la vora, es posava col·liri als ulls -operació repetida entre cinc i deu vegades-, i comentaven ara i adés unes coses i unes altres. A tot això l'obra continuava, les idees fluïen. 
Qualsevol detall en la vida pot fer aflorar el conflicte. En aquest cas era l'adquisició d'una obra d'art. L'espectador entén el segon amic quan qüestiona l'art modern però no pot compartir la seua manera d'entendre la sinceritat. L'espectador entén el primer amic, el propietari de l'obra, perquè cadascú pot fer amb els seus diners el que vulga. L'espectador pot entendre el tercer amic, el bonàs, el que està al marge dels debats d'idees, el que fa una vida normal i vol casar-se i formar una família, el que li diu a cadascú el que vol sentir per evitar els conflictes. ¿És la modernitat o la postmodernitat o la post-postmodernitat,la que posa el dit a la ferida, la que qüestiona i enceta lluites primàries? Les senyores del meu costat, segurament estan per no remenar massa la merda, per deixar que tot es quede com està, per passar un diumenge tranquil mirant una comèdia entretinguda, sense massa estridències. El senyor de quatre seients més enllà també devia sentir que l'obra de la Reza i la discussió sobre el quadre blanc el sobrepassava i va reaccionar becant llargament al costat d'una esposa que semblava més predisposada, segurament perquè havia estat ella la que havia iniciat l'aventura de passar un vespre de dissabte al teatre.
No puc acabar deixant la impressió  que l'obra és avorrida. Si cal cap atribut puc afegir que és Reza en estat pur. El muntatge i la interpretació contribueixen a arrodonir l'agredolç del text.