Mor Lluís Alpera.
M‘arriba la notícia de la mort de Lluís Alpera, l’home. El poeta viurà mentre llegim els seus versos. Les paraules dites tenen la qualitat de les llavors i creixen o minven o es fan fonedisses. Itaca és un regne amb peus àgils i corre davant nostre. Fer durar el viatge és viure. Però Caront sap com arribar-hi i on fondejar la barca. Una barcassa en forma d’ictus se’n porta l’home. Però el poeta viu tot tement la mort i encara la vellesa i els seus efectes al llibre que faig descansar a l’abdomen mentre arrepapat a la butaca teclege paraules a l’ordinador. Es tracta d’una edició de «Tempesta d’Argent», d’Edicions 62. El pròleg és d’Àlex Broch i sota el signant hi ha la data de desembre de 1985. És un dels primers llibres de poesia en valencià que vaig comprar o pot ser fora el primer. Hi ha una altra data sota el meu nom, a la primera pàgina: 1989. Era el meu primer any a la Facultat de Filosofia i Lletres d’Alacant i me’l creuava pels corredors. Era un home de corpenta